31 de des. 2007

BON ANY!





El meu primer cap d'any a la xarxa...




Jo felicito amb hores d'antel.lació perquè no sé si el dia 1 estaré per fer massa comentaris...

Respecte al post anterior, dir-vos que tot ha anat bé aquests dies, m'he recuperat molt bé del viatge accidentat, molts àpats, compres,etc. M'he tornat a costipar, això sí, però de moment no trobo a faltar la freda i extranya Brussel.les. De fet, passejant pels pobles i ciutats de Catalunya et fixes més en les diferències i peculiaritats de cada lloc. Per exemple: com és possible que la capital d'Europa sigui una ciutat tant poc adaptada per a persones amb mobilitat reduïda? A molts transports públics no hi ha ascensors, els edificis i les voreres estan plenes de desnivells i obstacles,... Per no parlar de la merescuda fama de país poc ecològic que té Bèlgica: No separen la brossa orgànica, les seves empreses són de les més contaminants del vell continent, i hi ha molt malbaratament d'aigua i de recursos, com en el cas dels milers d'avets que lliguen a les faroles com a decoració nadalenca particular (si, si, un avet sense cap mena de garlanda, ni bola ni res, lligat amb una corda a una farola: Aquest és el sentit de "decoració" dels belgues) i que fa com mal als ulls, primer perquè és poc estètic i segon perquè és una bestiesa,... I podria continuar, però tampoc seria qüestió de fer-se massa el xulo que a casa nostra hi ha moltes coses que no funcionen o que són absurdes, com ara el nivell dels salaris,...

Ja m'estic enrotllant innecessàriament...

BON ANY!

26 de des. 2007

RYANAIR: Història d'un malson


El diumenge em vaig llevar i em vaig dir a mi mateix: No m'ho puc creure, no em pot haver passat això. ..I el què havia passat es remunta al dijous dia 20, el meu últim dia de feina a Brussel.les abans de vacances. Intentaré explicar-ho tot detalladament però de la manera més resumida possible.

El dia abans de marxar vam fer una festa d'aniversari al pis, fantàstica, uns quants amics de la feina -i algun invitat-, una copeta i molt bon menjar (arròs i pastissos portuguesos, amanides "mallorquines" i macedònia feta per mi) Però clar, després va tocar rentar i endreçar i, encara que tenia la maleta gairebé feta, vaig dormir poc. L'endemà vaig anar a treballar dues hores i després a buscat el bus cap a l'aeroport. Fins aquí tot normal. Però hi havia molta boira...

Ja a la fila de la porta d'embarcament, veiem sortir l'avió a Carcassona (programat uns minuts després del nostre) i després... el silenci. Passava el temps i ningú deia res. Era evident que hi hauria retard. Ens van comunicar que en comptes de les 15:15 sortiria a les 20:30 i vam anar a menjar alguna cosa al bar de l'aeroport. Quan vam aconseguir entrar de nou a les portes d'embarcament (no va ser fàcil) vaig veure que no havia sortit cap vol més, molts d'ells estaven "delayed". En un parell de casos, van dur autobusos per dur la gent a l'aeroport de Lieja (a unes 2 hores d'allà) on semblava que no hi havia boira, entre ells uns passatgers que anaven a Madrid i que sortien a les 20h; una hora més tard se'ls enduien cap a Lieja. D'altres, vèiem com anunciaven que els cancel.laven (la paraula més temuda). I nosaltres què? Ens van comunicar -el personal de seguretat, doncs ni per megafonia ni per les pantalles existia el nostre vol- que no s'havia cancel.lat i que aniriem a Lieja, vés a saber quan. I a esperar. Parlant amb familiars a Girona vaig saber que el vol Girona-Brussel.les s'havia desviat a Lieja i que segurament tornariem amb el mateix avió. Amb tot això, un grupet de catalans ens vam ajuntar, per allò de sentir-nos acompanyats...

Finalment, passades les 11 de la nit i quan gairebé no quedava ningú a l'aeroport, va i ens diuen que el nostre vol s'ha cancel.lat. Recollim les maletes, emprenyats (perquè han esperat fins aquesta hora per dir-ho?)i anem a fer cua perquè ens retornin els diners i ens ofereixin una alternativa, però...Déu meu! Hi ha centenars de persones fent cua. Arriben veus que no hi ha cap vol a Girona fins passat Nadal, i també ens diuen que per reclamar la devolució no cal esperar-se; s'ha de fer per internet. Total, que els que hem estat més o menys en contacte totes les hores d'espera decidim que la millor solució és llogar una furgoneta i anar junts cap a Girona per carretera (som 7 en total, quatre noies i tres nois) Agafem taxi i, descartat buscar hotel a Charleroi, ens repartim entre les dues cases dels únics que vivim a la capital. Jo aviso a la meva companya de pis i duc tres persones a dormir. Tot comença a ser una cursa contra rellotge.

L'endemà ens trobem tots a l'estació de Gare du Midi. Mirem trens: cap plaça disponible (ni en primera!) fins a Catalunya durant tot el cap de setmana, des de qualsevol punt de Bèlgica, ni que sigui fent trasbord... descartat. Mirem cotxes de lloguer: tots agafats...Però a última hora una monovolum de 8 places es cancel.la a Hertz! Podem sortir al cap d'una hora del centre de Brussel.les. Trasllat i esmorzar. i comença la segona part de l'aventura...

Resulta que la companyia no permet arribar a Espanya i ens hem de quedar a Perpinyà. Calculem unes 13 hores de camí amb parades, però acaben sent 16! Ens trobem boira (més boira!), aigua-neu, retencions, accidents, peatges, la nit...I ens hem de turnar els nois al volant, que som els únics que conduïm. Parem cada tres hores aproximadament però el viatge es fa llarg i pesat, algú proposa jugar a alguna cosa, però no estem massa animats. Arribem a Perpinyà i uns quants familiars ens duen a Girona i/o Barcelona. A mi no em poden venir a buscar i em quedo a un hotel a Figueres, on també es queda una de les noies. Arribo a l'habitació a les 3 de la matinada. Per fi... A les 8 del matí un gos bordant a la meva planta em desperta. Truco a recepció. No m'ho puc creure! (què fa un gos tancat en una habitació d'un hotel?) Se l'enduen però ja no puc dormir. Faig un bon esmorzar de bufet i a les 12 el meu germà em vé a buscar des de Manresa.

Arribo a casa a les 14:30 del dissabte 22 de desembre, 52 hores després d'haver sortit de Brussel.les en direcció l'aeroport.

Ja fa uns dies que duc vida "normal", he celebrat el Nadal i tota la resta, però quan em poso al llit no puc deixar de pensar en totes les hores que vaig perdre; i perquè no dir-ho, els diners que em va costar tot plegat: bitllet -no és senzill el tràmit de devolució de l'import, triga unes tres setmanes i jo encara no estic segur que ho aconsegueixi...-; lloguer de cotxe; gasolina i peatges; nit d'hotel,...

I clar, Ryanair com a molt et retornarà els diners (d'un servei que no ha prestat)i encara suplicant-ho, però mai t'indemnitzarà per la pèrdua de temps (2 dies de vacances) i diners (uns 200€) que ha costat la seva incompetència i despreci pels seus clients.

Ja us informaré de com acaba tot plegat (no les tinc totes...)

PD: Jo que buscava que la gent m'enviés queixes i experiències personals... No sabia que jo mateix en tindria una de ben interessant.

PD2: Avui hem celebrat Sant Esteve i hem fet l'amic invisible, que en el meu cas ha sigut una pluja indecent de regals. Com m'agrada fer i rebre regals!

PD3: La foto de l'anterior post és dels meus companys d'aventura: l'Ariadna de Barcelona que viu a Lille, la Míriam de Girona que viu a Brussel.les, la Neus de Sabadell, el Jordi d'Empuriabrava, el Jordi de Banyoles que viu a Gant, i la Carme de Blanes. Una abraçada ben forta a tots!!!

Aquesta imatge és de la nostra arribada a Perpinyà, rebentats, i encara ens quedava una estoneta fins a poder dormir...

19 de des. 2007

Divorcis sostenibles


A la secció d'articles, no us perdeu el de l'impacte dels divorcis sobre el Medi Ambient, que també podeu trobar aquí. Em quedo amb aquest extracte:

"A medida que se enfrían las relaciones personales, tomamos decisiones que calientan el ambiente, y no sólo el hogareño. Por ejemplo, los hogares de los divorciados en EE. UU. consumieron de un 42% a un 61% más recursos por persona que cuando vivían en la vivienda matrimonial"

Fort oi? Però potser algú quan està fart de la seva parella pensa en algun moment quines conseqüències ambientals pot tenir la seva decisió?

18 de des. 2007

Testimonis: Avui, els Ferrocarrils Catalans


Properament començaré una nova secció anomenada Testimonis, que miraria de donar l'oportunitat a la gent normal, a la massa treballadora, de manifestar les seves queixes, experiències, opinions, etc sobre el funcionament de la societat, casos reals,... Una mica del què es tracta és de donar veu a altra gent que no sóc jo per parlar de temes que interessin. Com que ho acabo de decidir ara, no tinc aportacions per posar a la secció, i rescataré una història que em van enviar per e-mail.

Per tant, la idea és que si teniu alguna queixa, història, anècdota, reflexió, que volgueu compartir, me l'envieu i jo la penjaré (amb el vostre nom o les dades que volgueu que apareguin -pot ser anònim-) perquè se'n faci una mica de difusió. Si la convocatòria no té èxit, ja m'espavilaré a buscar coses pel meu compte, però estaria bé que algú aportés alguna col.laboració, per petita que sigui.

De moment, per començar, un e-mail del Marc explicant una situació personal viscuda als FFCC:

És la resposta a una notícia apareguda a El Periódico i que podeu llegir aquí!!

"A mí per despistar-me un dia amb un abonament mensual de dues zones que val 48 €, i fer-lo servir per anar de barna a terrassa que són 3 zones, em van clavar una multa d´entre 20 i 40 €. Que si no hagués dit res podria haver saltat la tanca i apretar a correr. Després vaig presentar una reclamació exposant els motius pels quals ho considerava abusiu, i més tenint en compte que en altres companyies de transport davant d´una casuística així el que fan es cobrar-te la diferència o el bitllet senzill. La resposta va ser que tururut violes!

A aquesta senyora que estafa deliberadament, falsifica i deixa de pagar més de 500 euros, malgrat la parafernalia de la sentència judicial, ha hagut simplement d´abonar els 32,5 euros que val un forfait diari.

Aquests de FGC que s´ho facin mirar!!! En aquest país si pretens estafar, fes-la grossa!!!! Sortiràs més ben parat!

Ara ja m´he desfogat."


Bé, espero les vostres aportacions a beatnik@wanadoo.es

17 de des. 2007

Modus Vivendi


"No podemos volver a casa por navidad porque todavía no
nos hemos marchado de ella".


Aquest és el lema de la manifestació -sentada per una vivenda digna que tindrà lloc el proper dissabte 23 de desembre a les 17h de la tarda a moltes poblacions d'arreu de l'Estat Espanyol. Crec que és una protesta justa, i ara que per aquestes dates tothom regala bons desitjos, felicitacions hipòcrites, es recorda que hi ha nens que moren de gana, i fa promeses impossibles (els polítics en campanya), està bé que també sortim d'aquesta irreal nebulosa consumista i falsa per pensar en un dels grans problemes que ens afecta a tots, la vivenda, un dret... constitucional?

Per centrar una mica el problema, penjo un article d'allò més explicatiu de Forges, que tot i que és de l'any passat, malauradament segueix sent ben actual.

"La nómina de mi padre"

La nómina de mi padre en diciembre de 1979 era de 38.000 pesetas. Él trabajaba como peón en una obra. En ese mismo momento le ofrecieron comprar una casa. Le pedían un total de 500.000 pesetas por ella. Decidió no arriesgar y continuar viviendo en régimen de alquiler, en unas condiciones muy buenas. Se trataba de una casa modesta pero muy bien ubicada, en pleno centro de un pueblo cercano a Barcelona. A los pocos meses mi padre y mi madre compraron un terreno en otro pueblo de la misma provincia y en menos de cinco años de esfuerzo ya habían levantado y pagado una vivienda de 120m2.

Han pasado 27 años. En 2006 y en el mismo pueblo donde viven, un piso modesto de 75m2 a las afueras no se encuentra por menos de 35 millones de pesetas, y estoy siendo muy generoso.

En el año 1979 el coste de un piso era del orden de 14 mensualidades de un peón de obra 38.000 pts/mes x 14 meses = 532.000pts. El sueldo en 2006 de un universitario recién titulado en ingeniería informática sin experiencia profesional no llega a las 200.000 pesetas mensuales. En el año 2006 una vivienda modesta cuesta 175 mensualidades (14 anualidades!!!!) de un ingeniero informático.
200.000 pts/mes x 175 meses= 35.000.000 pts.

Los jóvenes de hoy necesitaríamos cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales para estar en igualdad de condiciones con nuestros padres que compraron una vivienda a principios de los años 80.

2.500.000 pts/mes x 14 meses = 35 Mill. de pts

Los pisos en el año 2006 deberían costar 2,8 millones de pesetas para que los jóvenes de hoy estemos en igualdad de condiciones con nuestros padres en 1979.

200.000 pts/mes x 14 meses = 2.800.000 pts

No encuentro adjetivo alguno en el año 2006 para calificar lo que mi padre consideró arriesgado en 1979. Está claro que los pisos no van a pasar a costar de la noche a la mañana 30 veces menos, de 35 a 3 millones. También está claro que no voy a cobrar 2,5 millones de pesetas mensuales, por muy buen trabajo que encuentre y por muchos estudios que tenga. Lo primero que se le ocurre a uno es seguir viviendo en casa de sus padres y ahorrar el 100% del sueldo durante los próximos 14 años, para el año 2020 (yo rondaré ya los 40 años de edad) tendré el dinero suficiente para comprar una vivienda al coste del año 2006 pero, por supuesto, no al coste del año
2020. Evidentemente esta ocurrencia la desecha uno antes de hacer cualquier cálculo. Aunque un joven bienintencionado consiga ahorrar 2, 4 o 6 millones con mucho esfuerzo en pocos años, a día de hoy nunca podrán evitar:

1) Pedir un préstamo al banco a 40 o 50 años (si consigues ahorrar 2, 4 o 6 millones puedes reducir el período a 35 - 45 años, pero 5 años no suponen prácticamente nada cuando estamos hablando de medio siglo de pago). Te darás cuenta de que no vives en una democracia sino en una dictadura. El dictador no se llama Francisco Franco, sino La Caixa, BSCH, Banc de Sabadell o, en general, 'la banca'. Ni siquiera tendrás la libertad de decir lo que piensas a, por ejemplo, tu jefe, no vaya a ser que cierre el grifo y no puedas pagar al dictador.

2) La otra solución es pagar un alquiler de por vida. En este caso el
dictador se llamará Juan García, José Pérez o Pablo el arrendador. La situación no es distinta a 1).

Después de esta reflexión ten la delicadeza de no decir a un joven que su problema es que no ahorra, eso fue válido para ti en 1979, incluso era valido para algunos jóvenes en 1999, pero no en 2006, en 2006 sólo consigues cargar con más impotencia, si cabe, al muchacho. El esfuerzo de nuestros padres, sin duda alguna admirable, no era estéril (podían obtener una vivienda de propiedad en un período de 5 años). El mismo esfuerzo realizado por nosotros, los hijos, sólo llega para quizá reducir en 5 años una hipoteca de medio siglo. La vivienda nunca fue un objeto para enriquecerse, sino para vivir y es de lo poco material que sí necesitamos. La ley del libre mercado puede establecer el precio de los televisores de plasma al precio que quiera... yo no los compraré... pero nunca tuvimos que permitir que esa misma ley fijara el precio de la vivienda, porque todos necesitamos vivir en una y no todos podemos pagarla. Los jóvenes, incluso aquellos que tenemos estudios superiores, no podemos competir'.


Forges, EL PAÍS, 2/5/2006

14 de des. 2007

Informe de Gestió



Ara que s'acosta el fi d'any, es tanquen els comptes de les empreses, es fan balanços, etc, aprofitaré per repassar què tal ha anat aquest primer any blocaire (mig any, de fet, de juny a desembre). Fins el dia 12 de desembre he rebut 1263 visites, que és poquet, suposo, però és que tampoc he fet gaire difusió, a part d'alguns familiars i amics, i algun company de feina. L'únic que de vegades he provat per veure si augmentaven les visites és fer comentaris a notícies d'actualitat del meu interès, afegint la direcció del blog, a les edicions digitals d'alguns diaris (especialment La Vanguardia)i efectivament es nota, però l'efecte dura només uns minuts -els posteriors a la publicació del comentari-.Estic molt content en definitiva d'haver atret un reduït però fidel nombre de visitants, i sorprès per la disparitat de l'orígen de molts dels lectors.

Per tenir una idea, selecciono uns dies com a exemple: del 10 al 12 de desembre (3 dies), 60 visites de Madrid , Barcelona (la majoria), Mataró, Reus, Berlin, Mollet, Elda, Sao Paulo, Mejorada del Campo, Estocolm, Térmens (Lleida), Ripollet,... Però he rebut visites anteriorment de llocs tan extranys com els Emirats Arabs Units, Algèria, Vancouver, Buenos Aires o Moscou.


Estadística:
1. Spain
839 68.0 %
2. Luxembourg
163 13.2 %
3. Belgium
105 8.5 %
4. France
24 1.9 %
5. Germany
23 1.9 %
6. United States
20 1.6 %
7. Algeria
8 0.6 %
8. Italy
7 0.6 %
9. Portugal
6 0.5 %
10.United Kingdom
6 0.5 %
The rest
33 2.7 %
Total
1,234 100.0 %


Totes aquestes dades estàn extretes de la web motigo.com , que és un comptador de visites on et registres i pots saber qui et visita en cada moment i des d'on i et fa unes estadístiques estupendes.
De la llista dels 10 països que es connecten més a la meva web, destaca que, evidentment la gran majoria, un 70 % provenen de l'Estat Espanyol, però és curiós comprovar com no totes les visites són de Catalunya, sinó que en tinc bastantes també provinents de la Comunitat de Madrid i de llocs dispersos de l'Estat.El fet -sorprenent- que el segon lloc en nombre de visites sigui Luxemburg es deu a què el servidor d'internet del Parlament té la seu allà. I llavors hi ha fenòmens extranys com els números dels EEUU, Alemanya o Algèria, tenint en compte, és clar, que el Blog és en català en la seva major part.



Bé, no sé si d'això se'n poden treure conclusions, però si més no els propers mesos intentaré millorar el blog perquè cada vegada sigui més visitat, i un cop ja ben instal.lat a Brussel.les, disposant d'un portàtil al pis, etc, de ben segur tindré més temps per fer uns continguts més elaborats. Tinc diverses idees al cap que aniré desenvolupant properament (les vacances de Nadal també servirán per això)



Unes cosetes més:

-Podeu votar a la meva nova Enquesta, que tot i que no té cap utilitat, em fa gràcia saber què penseu.

- Torno a recomanar la visita al Blog "La vida surrealista de un universitario corriente", el trobareu a l'apartat corresponent com a Blog surrealista. Impagable.

-Vídeos: Per tots aquells que sofriu com jo diàriament l'esclavitud de la vida tant depenent de les noves tecnologies, no us perdeu aquests vídeos "frikis" titulats El peor día de mi vida i també Agenda apretada del programa de culte Muchachada Nui.

I finalment, del mateix programa, el millor document per entendre què està passant al món aquests últims temps:

11 de des. 2007

Disbarats (Hansel i Gretel)


Aquests dies em sento una mica com una baldufa. He fet 3 maletes en tres dies: Brussel.les -BXL pels amics- a Barcelona -BCN pels mateixos-; BCN-BXL i BXL-Estrasburg (o també STX) Total, que entre fer i desfer, agafar l'avió i esperar el moment per agafar-lo, ha passat un altre cap de setmana a casa sense adonar-me'n. Bé, en aquest cas amb més raó perquè vaig tornar un diumenge al vespre en comptes de l'habitual -i "tremendo"- dilluns a les 7 a.m.

Total, que vaig viatjar amb Ryanair, i em sentia gairebé com un hooligan... Enteneu-me, enmig de gent d'allò més diversa (famílies, anglesos en massa, turistes que tornaven a casa, etc) De fet ja la companyia tota ella és una mica estrambòtica, però clar, hi poses unes noies sortides d'una telesèrie anglesa de mitja tarda, pintades com a mones i vestides de blau elèctric, un grup d'escocesos contents i unes dones que devien anar a una reunió de Tupperware a Bèlgica i la cosa es torna absurda. Afegeix-hi un avió petit i estret, sense cap butxaca per deixar res, que es movia com una furgo dels anys 60 i un pilot diguem-ne que poc subtil, la gent aplaudint quan aterra l'avió a trompicons (perquè?) i la cosa ja és explosiva. Però en fi, tampoc va passar res. Mai acaba passant res en els vols de baix cost, malgrat que per moments no ho sembli ...

De fet, hi ha coses més absurdes, com per exemple que aquí a Estrasburg facin dos sopars de gala pels diputats espanyols dos dies seguits al mateix restaurant; o que a poca estona d'aquí hi hagi la fira de Nadal més famosa de França i jo estigui tancat en una espècie d'hotel de convencions enmig d'un polígon industrial; o que l'estiu passat la Generalitat fes una campanya amb un lema que deia alguna cosa com: "Aquest estiu, no passis fred", en referència als aires acondicionas, i en canvi si anaves als Ferrocarrils Catalans agafaves un constipat segur,...

---------------------------------------------------------------------------------

Bé, per no acabar parlant sempre dels mateixos temes (viatges, feina, etc) que ja canso una mica, us poso unes respostes a un examen real de música fet a nois d'ESO,i altres de fa anys que han quedat una mica desfassats, en castellà. La ortografia està en la forma original

Pregunta 1: La orquesta: definicion, esquema de distribucion de los
instrumentos y criterio de colocacion de estos instrumentos. <
Respuesta: La orquesta es cuando se guntan mucha gente que toca, y toca La musica. Los instrumentos se colocan unos delante y detras y eso depende del tamaño, por ejemplo la gaita se coloca siempre delante.

Pregunta 2: Características generales de la musica barroca.
Respuesta: Creo que ay un despiste en la pregunta, me parece que es la musica marroca. Voy a contestar esto. La musica marroca es la de los moros de Marruecos que es muy importante porque la tocaban los moros cuando ivan a las batallas de conquista.

Pregunta 3: Beethoven.
Respuesta: Este era un senor sordo que compuso la letra de Miguel Rios o sea el Himno de la Alegria. Pero cuando la izo no era de rock. Daba muchos conciertos en la epoca de Franco y hizo tambien "Para Luisa" que no tiene paranjon en la historia de la musica.

Pregunta 4: Vocabulario musical. Define...
baritono: es el que lleba la barita o sea el que dirije a los otros
tenor: es un cantante como Placido Domingo
Soprano: esto no lo se
villancico: es lo que se canta en Navidad cerca
del arbol
sinfonia: es lo que tocan las orquestas
movimiento adagio: eso no lo trae mi libro
movimiento allegro: que lo cantan los musicos cuando estan contentos.

Pregunta 5: Brevemente comenta las caracteristicas musicales de tu
grupo/cantante/compositor favorito.

Respuesta: A mi me gusta mucho toda la musica tanto asi la vieja y la de ahora. Ejemplo: de la vieja, Carminha Furada, Maller y Faya que era español, de los nuevos me gusta Mecano, Siniestro Total, Los Burros, Allatola no me toques la pirola (con perdon) y otros muchos en general.

Nota: AQUEST VA ANAR A PROTESTAR PERQUÈ EL VAN SUSPENDRE
---------------------------------------------------------------------------------

I per animar la cosa,i perquè es vegi que en aquest país encara hi ha cultura musical i bons músics, una cançó de Joan Miquel Oliver (segueixo amb el meu rotllo mallorquí) que és fantàstica. Això sí, més que res per escoltar, el vídeo és una producció casolana d'un fan.

4 de des. 2007

Nico


El cap de setmana perfecte: vaig tenir visita, vaig poder fer una mica de tot (sopar a fora, cuinar, netejar el pis, passejar pels parcs, dormir, divertir-me,...) i em vaig empapar de l'esperit turístico-nadalenc del centre, amb paradetes santallucianes.

El que més em va cridar l'atenció del cap de setmana és que feien una espècie de festival que incloïa activitats, fires d'artesania, festes, obertura de les botigues el dissabte a la nit ( de 19 a 23h) i il.luminació d'edificis emblemàtics com l'hotel de Ville i la Bourse -el primer tipus mona de pasqua amb llums de mil colors i làsers i música d'òpera; el segon tot de rosa!-, sembla ser que per preparar-se per la festa de Sant Nicolás, que és aquest dijous. Pel què m'han dit, aquí és festa grossa, es fan regals (una espècie de Reis), etc. Avui en corre un pel Parlament, i també en vaig veure pel carrer el cap de setmana. I seria, perquè us en feu una idea, la versió europea i cristiana del Pare Noel, ja que va vestit de bisbe i tot de vermell. I diuen que el sant vé d'Espanya,... d'acord, però aquí ningú li ha fet mai cas, al pobre.

Aquesta setmana ja tothom ha començat a parlar dels sopars de Nadal. En tinc 3 (!)de feina -un a Brussel.les, un a Estrasburg i un a Barcelona- (coses d'estar a tot arreu i enlloc a la vegada), més un de personal al pis d'aquí, més tots els àpats familiars que m'esperen a casa. No cal que us digui que ja m'estic indigestant abans d'hora. I un altre tema que m'ha estressat una mica és el dels regals. M'he adonat que ja som en plenes festes com qui diu, i no he comprat res, ni he pensat en res per comprar. Home, sé que tampoc es tracta d'entrar en la voràgine consumista generalitzada, però és cert que aquí penso bàsicament en la feina i en menjar i les feines domèstiques, no tinc massa més temps per res més. Normalment un mes abans de Nadal ja estic pensant què regalaré a qui, però aquesta vegada serà ben diferent... Crec que tocarà xocolata belga per tothom!!!

Aquí una felicitació nadalenca "diferent":

30 de nov. 2007

LA CONTRA (La Vanguardia) 29/11/07


Mariano Pérez Álvarez, psicólogo clínico

"Inventan enfermedades para comercializar fármacos"
IMA SANCHÍS - 29/11/2007


Tengo 55 años. Nací en Oviedo, donde soy catedrático y profesor de Psicología de la Personalidad, Evaluación y Tratamientos en la universidad. Soltero y sin hijos. Me interesan las políticas con alta sensibilidad social. Soy ateo, pero partidario del catolicismo civil


¿Los trastornos mentales se inventan?

Sí. Según el Manual diagnóstico y estadístico de trastornos mentales, en los últimos 50 años, sobre todo a partir de los 80, dichos trastornos han crecido un 200%.

¿A qué se debe?

Al marketing farmacéutico, a la promoción de medicamentos a costa de definir supuestas enfermedades. Problemas de la vida que no eran relevantes, o que las personas entendían y trataban sin calificarlos de enfermedad, fueron capitalizados por la industria farmacéutica para comercializar fármacos.

¿Por ejemplo?

La fobia social responde a una estrategia de convertir la timidez, una manera de ser, en una categoría diagnóstica que ahora se asume como una enfermedad con base biológica. Lo mismo ocurre con el trastorno de pánico.

¿Temor súbito ante una situación?

Sí; en realidad es una derivación de los aspectos somáticos de la ansiedad. Es decir, que lo han desgranado de una categoría más amplia para comercializar un fármaco.

... Si resulta útil.

Un ataque de pánico responde a circunstancias personales de la vida que tienen que ver con tu pasado, con tu presente y con la perspectiva de futuro en la que estás situado. Si lo descontextualizamos convirtiéndolo en una categoría con supuesta base biológica, lo dejamos a merced de una medicación que, en el mejor de los casos, es sintomática, es decir, que no cura, sólo rebaja los síntomas.

¿Me está diciendo que todo es una cuestión de dinero?

Sí, pero eso es algo públicamente conocido, no descubro ninguna mano negra; y eso es lo escandaloso, que no provoque escándalo.

Trastornos como la depresión han alcanzado proporciones epidémicas, ¿por qué?

Hasta los años 80 la depresión se consideraba un trastorno menor. El boom de la depresión está relacionado con la promoción del famoso Prozac, que, después de la aspirina, es uno de los medicamentos más consumidos.

En el 2005, los más vendidos fueron los psicofármacos.

Este fenómeno está relacionado con la medicalización de la vida cotidiana, es decir, convertir problemas consustanciales a la vida en síntoma y enfermedad, para luego ofrecer soluciones mágicas que convierten a la gente en consumidora. Está dentro de la misma tendencia que el consumo. De hecho, estas campañas se denominan técnicamente campañas de sensibilización a la población.

¿Como los charlatanes de feria?

Sí, pero ahora con toda la tecnología, sofisticación comercial y el enmarque de la investigación científica.

Estábamos con la depresión.

La gente ha aprendido a plantear los problemas de la vida - frustraciones, decepciones, dificultades en el trabajo, expectativas incumplidas…- como depresión, entendiéndola como un desequilibrio neuroquímico que se soluciona con fármacos.

Quizá nos cueste hacernos cargo de nosotros mismos.

Sí, es más cómodo atribuir nuestro malestar a cuestiones genéticas. Hay un estudio importantísimo de la OMS que demuestra que los trastornos psicóticos se superan en un 63% en los países en vías de desarrollo y, sin embargo, en el Primer Mundo sólo en un 37%.

Sorprendente.

... Y paradójico. El problema es que aquí tratamos los trastornos psicóticos, la esquizofrenia por ejemplo, como enfermedades de base biológica únicamente remediables mediante la medicación, y no está nada claro que la esquizofrenia tenga una causa biológica establecida. Pero lo que sí está claro es que los trastornos psicóticos están relacionados con las circunstancias de la vida.

Aquí, si tienes un brote psicótico, te llevan directo a urgencias y te ingresan.

Así es, y trabajan los síntomas de acuerdo con el fármaco: si sigues oyendo voces, te dan un fármaco más fuerte. Es importante saber que la medicación antipsicótica es, en el mejor de los casos, sintomática, no actúa en la supuesta causa orgánica.

¿Qué hacen en el Tercer Mundo?

Como no tienen nuestros medios, la gente con estos síntomas no es segregada de la comunidad, no pasa a ser un enfermo que entra en una carrera psiquiátrica de hospitales, urgencias..., y se recupera antes que quien es atendido en el mejor centro de Londres.

¿Pero la esquizofrenia no es una enfermedad crónica?

Ya ve que en el Tercer Mundo hay una alta remisión. Habría que matizar, pero la propia medicalización de un fenómeno puede convertir el fenómeno en enfermedad.

Con esto de que todo es genético nos están dejando muy indefensos.

Es un fenómeno cultural de los últimos 20 años, porque no hay bases científicas sólidas que lo prueben. Los trastornos mentales tienen que ver más con la persona y sus circunstancias que con el cerebro. Además, los síntomas tienen un sentido, ocurren por algo, son significados a los que uno debe atender y no eliminar; eso es como matar al mensajero.

Menos fármacos y más filosofía de vida.


Exacto. Y ahora las medicaciones que se aplican a los adultos se tratan de generalizar a los niños, y no hay estudios sobre los efectos secundarios. Es muy preocupante.


-------------------------------------------------------------------------------
Mariano Pérez con Héctor González, investigadores universitarios expertos en psicología clínica y psicofarmacología, han escrito un libro necesario, La invención de los trastornos mentales (Alianza Editorial). En él indagan con rigor las razones del aparente deterioro de nuestra salud mental, sobre todo en los últimos 20 años, y muestran cómo los intereses comerciales de las industrias farmacéuticas llegan a crear y publicitar nuevas enfermedades mentales para ofrecernos fármacos que actúan sobre los síntomas. "Considerar los trastornos mentales como enfermedad es una falacia. Culpabilizar al cerebro y a los genes es una tendencia muy actual relacionada con la lógica del consumo".

29 de nov. 2007

Qui ha tancat la llum? Ah no, que estic a Brussel.les...


Els últims dies sembla que la ciutat es transforma: apareixen llums de Nadal, arbres, aparadors decorats, i la veritat és que s'agraeix en una ciutat un pèl -bé, bastant- grisa com aquesta...

Sobre la visita a Brussel.les del Zapatero l'altre dia, la veritat és que poca cosa a comentar. L'acte al parlament es va allargar i la recepció va començar tard. Era un Hall immens ple de gent, sens ordre ni protocol ni res :-( Jo vaig arribar tard perquè em vaig perdre, per variar, i se'm va ocórrer preguntar per la direcció a un "segurata" d'un edifici oficial (no ho feu mai!)i em va enviar a no sé on. Com que les invitacions especificava que si s'arribava tard no deixarien entrar jo, tot suat, ja estava conscienciat que no entraria, però a l'hora de la veritat tot era molt més laxe, més... a la espanyola, com si diguéssim. El Presidente es va donar un bany de masses després del discurs, i els canapés estaven realment bons, això sí. I la corbata em quedava perfecte.

Per fer una cosa diferent, un escrit de Juan José Millàs a El País que m'ha fet treure un somriure, perquè m'he sentit identificat:

"Llegué al control de seguridad del aeropuerto,me quité el abrigo, la bufanda, el cinturón, la chaqueta, el reloj, el anillo de boda y los zapatos. Coloqué todo disciplinadamente en una bandeja roñosa y me puse a la cola, que era más larga de lo
habitual. A los 10 minutos, apenas había avanzado medio metro. Yo tengo la suerte
de ser un neurótico, por lo que iba con tiempo de sobra, pero la mayoría de los viajeros comenzó a mirar el reloj con impaciencia. Estirando un poco la cabeza, observé que a una mujer que había olvidado sacar el ordenador de la bolsa, la hicieron volver atrás y repetir toda la operación, incluido el trámite de calzarse las botas para volvérselas a descalzar, pobre.

Personalmente, gracias a mi neurosis, estaba tranquilo, pues mi vuelo no salía hasta al cabo de tres horas, y eso en el caso de que fuera puntual, lo que no es corriente. Me dediqué, pues, a contemplar la enorme variedad de esa rara combinación de biología y conciencia que formamos los seres humanos. Al principio tuve la impresión de que había más biología que conciencia, pero a la media hora de hacer cola, percibí más conciencia que biología. La gente comenzó a protestar en voz baja, con un poco de miedo, pues los aeropuertos han devenido en lugares peligrosísimos. Más de uno y más de dos están en la cárcel por hacer chistes sobre la seguridad.

A los 35 minutos, cuando se hizo patente que hasta los neuróticos perderíamos el avión, apareció un guardia civil al que observé realizando discretas gestiones junto al control. Me acerqué y le escuché preguntar qué ocurría, a lo que un sujeto de uniforme respondió que había un loco cumpliendo las normas. El guardia civil se acercó al loco, le dijo que se tomara un descanso y puso en su lugar a una persona normal, sin escrúpulos. En dos minutos estábamos todos en el otro lado.
"

28 de nov. 2007

Proto - cols de Brussel.les


Dia 52: 52è dia sense haver vist el Manneken Pis

Les meves aportacions cibernètiques són cada vegada més espaiades, ho sé, i ho lamento, però sembla mentida com passen les hores i els dies sense tenir uns minuts per saludar a la concurrència blocaire. Pels que consulteu aquest diari periòdicament per saber de mi, dir-vos que estic bé (sortint del costipat), molt enfeinat però alhora il.lusionat amb les coses d'aquí i d'allà. Aquests últims dies el Parlament bull d'activitat, hi ha molta gent pertot, molts actes,... Avui per exemple vé el Zapatero a una sessió solemne al Plenari i després anirem tots els espanyols a una recepció a l'Embaixada. No és que em mori de ganes d'anar-hi, la veritat, de fet fa una mica de mandra, però com a bon Capricorn m'agrada tot el que és la cerimònia, el boato, el protocol, i en aquest sentit això promet... Per si de cas, em posaré corbata (sense que serveixi de precedent) Ja us informaré dels detalls...

Parlant de protocol, l'altre dia, en voler reenviar a la meva jefa un e-mail que anava dirigit a tots els parlamentaris i assistents, el que vaig fer va ser enviar el mail dirigit a ella a tothom -no sé si s'entén això, aquestes coses són difícils d'explicar per escrit-. Total que un e-mail dirigit a una sola persona es va enviar a tota la delegació espanyola, i clar, em va entrar una suor freda. No per res (el mail, en català per cert, era innocu) sinó perquè vaig adonar-me de com de fàcil era crear un conflicte a partir d'un correu electrònic mal enviat. (Ex: Amb la confiança, pots respondre a una invitació d'algú conegut del teu superior dient: Et reenvio una invitacio del pesat del X per anar a una reunió conyàs amb el fatxenda del X,... i fas reenviar, i tothom se n'entera) No us penseu que faig suposicions hipotètiques, pel què m'han dit, això realment ha passat aquí...

PD: Perdó per la tonteria del títol, què voleu... Són masses hores al despatx...

21 de nov. 2007

Rufus i Isabel



Aquests dies em sento amb més comunió que mai amb els companys catalans i espanyols que ens trobem treballant en aquesta voràgine estranya que són les Institucions europees: Estic costipat. El fet és que tothom està costipat, i els veterans ja ho assumeixen com el peatge que has de pagar si vius aquí. Bé, jo ja m'estic resignant també a passar un hivern dur... Per cert que he descobert que per la pluja aquí, ni paraigües, ni impermeables: abric amb caputxa. És el què tothom duu quan plou i la veritat és que és molt pràctic, ja que sol ploure poca estona i amb poca intensitat.

A part d'això, aquests últims dies he estat bastant actiu (massa?). Divendres vaig anar a un concert del meu admirat Rufus Wainwright a Cirque Royal, la sala de concerts més gran de la ciutat que com el seu nom indica té forma de circ, i com que les entrades més barates eren també les més llunyanes em va tocar seure en un lloc no recomanable per a gent que pateixi vertigen, de molta pendent, perquè gairebé tenies el cap del de davant als peus, i no hi havia cap barana, o sigui que quan t'aixecaves veies una fossa inmensa davant teu i feia molta impressió.

El concert en sí, molt intens i molt original, com sempre. Ell no estava bé de veu però ho va suplir amb un gran sentit de l'humor (se'n fotia de l'apatia dels belgues: Vinga nois, que això és un circ! , deia) I abans dels bisos va fer un numeret made in Broadway espectacular (es va vestir rollo Liza Minelli) De fet és un clàssic en els seus concerts, acabar amb una anada de l'olla en forma de disfressa (a Barcelona l'any passat es va vestir de papallona i a l'última gira, de Jesucrist crucificat...) És una mica com el final de la careta dels Simpsons, que tothom espera veure amb quina en surten. La traca final: Complaint de la Butte (de la Banda sonora de Moulin Rouge) a veu i piano. Buff, els pèls de punta.

Dissabte vaig anar a un parell de cafès molt agradables i elegants i vaig passar per davant del Manneken Piss, amb la prevenció que vaig tancar els ulls i girar el cap. o sigui que no el vaig veure (només la llum de flaixos). Així que mantinc la meva promesa... ;-)


A l'apartat de vídeos d'impacte n'he penjat un titulat (Isabel) Teruel Existe que no té pèrdua. Ja us dic jo que aquí a Europa les sessions no són tan ... alegres.

16 de nov. 2007

Blackle


M'he adonat que gaires coses sobre la ciutat (llocs on he estat, la forma de vida i costums, la manera de treballar) no us he explicat, no. Ahir mentre anava amb bus pensava que les ciutats es miren des d'una perspectiva diferent si hi vas com a turista que si hi vius. Per exemple, cada dia passo davant del Palau Reial, el Museu de Belles Arts, la Place du Grand Sablon, que són dels pocs llocs bonics de la capital (a part de la Grand Place, és clar) però com que no vaig amb ulls de turista no hi he fet ni una trista foto... (També és cert que no hi he anat mai a passejar allà, només de pas amb transport públic) Per cert, la Place du Grand sablon, tan típica, amb una església esplèndida al mig, tota "llambordada" i rodejada d'encantadores botigues d'antiguitats, dels pocs llocs on no hi ha cap edifici horrorós de formigó, és ... Un aparcament públic! Coses dels belgues.


CONTRADICCIONS

Canviant, de tema, aquesta setmana hi ha hagut ple a Estrasburg, veure foto, (del qual, per una vegada, me n'he salvat - m'han explicat que ha nevat dos dies-) i com sempre passa, es reben correus de diputats o funcionaris que estan en contra d'aquest desplacament massiu, i aporten dades. Atenció:

Segons un estudi dels Verds, només el trasllat costa als contribuents europeus més de 200 milions d'€uros l'any i provoca tantes emissions de diòxid de carbó com 13.000 vols d'anada i tornada de Londres a Nova York (!) I el manteniment ordinari dels edificis europeus uns altres 457 milions d'€uros, total per estar buits 307 dies a l'any! I mentre, la Comissió Europea va aprovant directives sobre l'emissió de CO2 a l'atmosfera i retallant ajudes per al desenvolupament...

Per altra banda, no tot són només queixes, hi ha propostes constructives: Un parlamentari alemany proposava aquesta setmana usos alternatius per a l'edifici d'Estrasburg si finalment es decidís centralitzar tota l'activitat legislativa a Brussel.les, com ara ser la seu de la diplomàcia de la UE o un institut europeu de tecnologia, en qualsevol dels casos seria una seu permanent tot l'any, aportant d'aquesta manera més beneficis per la ciutat i la regió que l'actual assemblea mensual.


------------------------------------------------------------------------


He penjat, a l'apartat "Per una supervivència sostenible", el link a la versió ecològica del Google, que no és res més que la mateixa pantalla però negra en comptes de blanca, i que rep el nom de Blackle. Els seus promotors expliquen que estalvia energia perquè un ordenador normal necessita més energia per a fer funcionar una pantalla blanca (o clara) que una de negra o fosca. No és molt, però la idea és que cada vegada que la visites estalvies una mica i si tothom fa el mateix (gota a gota) pot ser beneficiós. Però no es queden només amb això. Proposen que els blogs i pàgines personals siguin dissenyades amb colors foscos, predominantment, com una altra manera de promoure i conscienciar sobre el malbaratament de recursos actual.

13 de nov. 2007

L'ós i el... madrony?


La setmana passada vaig estar a Madrid per feina. Molt interessant comprobar la diferent forma de fer que tenim els catalans i els madrilenys (i que consti que ninguna és millor que l'altra) De fet, entre tots els assistents i diputats espanyols, era l'únic català present, i no patiu, vaig fer-vos quedar molt bé (això sí, no vaig ballar sevillanes al sopar de gala a la Casa de Campo, el meu "saber estar" arriba fina a un determinat punt) Entre els highlights de la semana: visita a el Prado en una hora! (amb una guia simpatiquíssima, això si) i la cara que vaig posar quan vaig saber que l'alternativa a visitar museus era anar al Santiago Bernabeu (devia ser molt explícita pel què em van dir)

A l'aeroport, mentre esperava el meu vol de tornada a Barcelona em vaig trobar amb dues parelles madrilenyes "de pura cepa" que em van fer molta gràcia perquè eren iguals que els personatges de les sèries de Telecinco i Antena 3 sobre "gente bien" Els modelets i els pentinats inamobibles d'elles i les clenxes i les camises amb jersey per sobre d'ells eren dignes de la millor època de la Presley o de Mario Conde. I a sobre la conversa que tenien era sobre si anar a sopar o no al Via Véneto ("me ha dicho piluca que se come muy bien, i por Internet dice que la comida es excelente...") ja ho sé, digueu-me provincià, però és que a mi em fascinen...

Els qui cada vegada em fascinen menys, i sento dir això, són alguns argentins, com un que em vaig trobar al vol de Barcelona que perquè l'aterratge va ser una mica brusc es va passar tota l'estona següent queixant-se i dient tonteries (claro, ya te decía yo que no viajáramos en una low Cost, qué horror,... etc) El cap com un timbal.

I el cap de setmana vaig anar a veure ONCE, una senzilla però emotiva pel.lícula irlandesa, un musical "indie" que val molt la pena. Vaig sortir del cine xiulant les melodies. Molt recomanable.

I parlant de recomanacions. Preneu nota:

Cada dia, a les 21h a icat fm fan un programa musical meravellós, presentat per tot un mestre com és l' Albert Puig, que es diu Delicatessen. Allà podreu escoltar la música catalana i internacional més interessant del moment. Molt pop, folk, rock tranquil, músiques del món, coses molt variades però sempre d'un gust exquisit.

Probeu-ho i ja em direu el què...

3 de nov. 2007

Castanyada









I sí, efectivament, som en plena celebració de Tots Sants, ple fins dalt de castanyes, boniatos, panellets, tot tant lleuger, oi? Clar que en orígens per aquesta època debia ser lògic prendre aliments amb molta aportació de calories com aquests,...Però avui en dia, amb el canvi climàtic del cosí del Rajoy, o pel què sigui, ja no fa tant fred que justifiqui tanta energia concentrada... Almenys a Catalunya. Ara, que el caliu de veritat el posa la gent tant xula amb qui vaig celebrar la festa el dimecres, acabat de venir de l'aeroport, sou fantàstics!

Ahir volia anar al cine però al final em vaig quedar a casa veient La Strada de Fellini, que em va semblar una història tristíssima, molt senzilla formalment però terriblement complexa en el què explica, molt moderna (moltes pelis indies actuals resulten ser molt més carques)i amb uns actors magnífics. Allò que tenen els clàssics del cine és que mitjançant metàfores aconsegueixen explicar sentiments o conceptes molt complexos, i aquí el cas de la pedra amb què la Gelsomina aprèn quina és la seva funció a la vida...

I avui he pujat a La Colonia Rosal des de Manresa, per la nova autovia de la qual només en manca un tram per acabar. Feia temps que no hi pujava, i la veritat que es tarda un moment. Encara recordo quan de petit, cada cap de setmana pujàvem a Berga i era com una aventura, trigàvem més d'una hora, amb una carretera estreta i amb moltes curves, passant per dins de tots i cada un dels pobles del camí. Normalment dinàvem a algun restaurant de gasolinera, llom amb patates, recordo, però a mi em semblava la cosa més emocionant del món. També a Sallent hi havia la famosa gasolinera de El lleó, on hi havia hagut aquest animal de veritat. Doncs, bé, ara de tot això no en veus res, la carretera passa ràpid ràpid per sobre de pobles, de records i del passat. Sí, perquè això és el futur, i el futur va tant de pressa que no té temps per recordar les coses tal com éren abans...

29 d’oct. 2007

Fenòmens extranys


Dia 22. 22è dia sense haver vist el Manneken Piss.

Des del canvi d'hora sembla que estem en una nit permanent, a les 5 de la tarda ja es fa fosc, i quan és de dia i plou, com avui, no sembla gaire que sigui de dia...Però no és plan de comencar cada post amb el "parte" meteorològic, oi?

Aquest cap de setmana va ser de relax total. Em llevava tard, feia un esmorzar com Déu mana, mirava la tele (flamenca, valona, francesa,alemana, de Brussel.les), que és una bona manera de familiaritzar-te amb l'idioma i les costums. També he mirat sèries i pel.lícules en VO en anglès i subtítols en francès o flamenc, que també és una bona manera de seguir connectat amb l'anglès, la llengua de treball.

Doncs dissabte vaig passejar pel Parc Duden, a sota del pis (això de dir "casa meva" encara em produeix una sensació rara) És un parc petit però esplèndid, verd intens, amb grans arbres i amples avingudes de terra, i una horografia que per moments et fa creure que estàs enmig d'un bosc. I en una zona de gespa vaig trobar una fotografia ja una mica esgrogueïda on hi apareixen tres nenes. Està datada: "mardi le 14 mars 2003" I a sota de cada nena hi ha escrit el seu nom, en lletra d'escola. Vaig estar a punt de deixar-lo al terra on era, però després vaig repensar-m'ho i la vaig agafar. Quines coses més extranyes et trobes, aquí.. Tornant a casa (?) pel parc recordo que em va venir una espècie de nostàlgia extranya. Jo tot sol en un parc solitari un diumenge de tardor, desarrelat, amb una foto a la mà d'unes nenes que feia dos anys es deien Eugéne, Maité i Laurence i semblaven felices. I ara on seran? Les coses canvien tan de pressa...

Aquesta sensació com d'estar fora de lloc també la vaig tenir dies abans amb dues situacions, una mica més absurdes: En una estació de tram de sobte vaig sentir com si una pedra m'hagués colpejat al front. Va ser un impacte brutal. No vaig veure ni la pedra ni ningú que la pogués haver tirat. Era prop del pis i vaig posar-m'hi gel de seguida. No m'ha sortit cap bony però vaig pensar que si arriba a anar uns centímetres més avall em trenca les ulleres i em podia haver fet molt mal.

La segona situació absurda va ser anant de compres, en un carrer molt transitat, quan una dona que repartia flyers, de sobte es va posar a pegar una pobre noia que passava per allà i que no entenia res. S'ho va acabar agafant amb humor, menys mal... No sé, de vegades vas pel carrer i veus gent extranya, costa veure gent rient o fent broma, i si a sobre et passen coses com aquestes...

Però bé, no patiu, que jo no em tornaré com ells, de fet m'agrada veure aquest contrast de societat perquè així valores més les coses bones que tenim a casa, com les festes. Estic desitjant que arribi dimecres per tornar a casa i fer la millor castanyada de la història!!

PD: En l'apartat d'articles he penjat una reflexió molt interessant de la Plataforma per la promoció del Transport Públic sobre la mesura de reduïr la velocitat d'entrada a Barcelona a 80 km/h. I a la denúncia del mes, mireu la pàgina annexa sobre Salvem el Suanya.

26 d’oct. 2007

Fer dissabte


Ja torno a ser a la capital després del meu viatge a Estrasburg. Ha estat una experiència extranya, ja us ho diré. De fet no entenc, ni he trobat ningú que m'ho justifiqui racionalment, perquè les sessions de ple extraordinàries del Parlament Europeu es fan una vegada al mes a Estrasburg, amb la despesa i incomoditats que suposa traslladar tot el personal i les infraestructures a un lloc tant llunyà. És un tema de compensacions a Franca que ara ja és molt difícil revertir, i més quan fa pocs dies es va aprovar un nou Tractat de la UE (que és on es decideixen aquestes coses) i aquest tema ni es va tocar.

A part d'això la ciutat és bonica, més humana que la capital belga, diria, però també fa molt més fred. Mare de Déu, i tot just som a l'octubre! He notat diferències també pel què fa al menjar, molt més elaborat però també més indigest (mantegues i carns a dojo), i els preus són més...francesos.

El transport molt bé, en això els "europeus de terra endins" ens porten molta ventatge. Trams i busos pertot, a més els treballadors del Parlament viatgem gratuïtament, i fins i tot posen a la nostra disposició bicicletes -Clar que jo les preferiré amb el bon temps-.


Els divendres solen ser els millors dies per treballar perquè la majoria de diputats i funcionaris viatgen a casa i hi ha poca activitat. A mi m'espera el meu primer cap de setmana sol a Brussel.les, que aprofitaré per fer coses tant poc apassionants a Catalunya però tant engrescadores aquí com comprarar menjar per la despensa, fer dissabte o rentar roba.

Ah! Segueixo sense haver vist el Manneken Piss. Aquest cap de setmana passat amb el Marc vam anar a fer una mica de turisme però ens vem negar a visitar aquesta diminuta estàtua. Ara que ho penso, em puc posar un repte: A veure quantes setmanes aguanto sense haver fet la típica foto del nen dels nassos. Podeu apostar.

24 d’oct. 2007

Strasbourg


Veieu que bonic és Estrasburg?

Doncs jo no, vull dir que sóc aquí des de dilluns, marxo demà i no he pogut veure res. A veure si m'escapo un moment... Properament, un post detallat dels últims dies.

19 d’oct. 2007

ANTONIA FONT


Un dia vaig comentar que no hi ha massa grups ni cantants acuals en català que m'agradin, els meus referents són més els Sisa, Serrat, Maria del Mar Bonet, etc. dels 60-70. Però fa uns anys que he descobert un grup, mallorquí, que trobo genial de veritat, amb músics competents, lletres imaginatives, melodies delicioses i una estètica i un discurs propi que fan que tinguin una personalitat poques vegades vista a l'estat. I no, no són Hombres G, són Antonia Font. Sabeu que el nom del grup és el de la primera fan que van tenir? Escoltar bona música, i amb aquest parlar de Mallorca tant dolc és una experiència que tothom amb una mica de sensibilitat hauria almenys de provar una vegada a la vida...

El grup està format per Joan Miquel Oliver(guitarra), Pau Debon (veu), Pere Manel Debon (batería),Jaume Manresa (teclats)i Joan Roca (baix). Practiquen un pop atemporal, fresc, natural, sense virtuosismes ni pretensions comercials, però amb una gran càrrega emocional; nostàlgica de vegades, surrealista d'altres, però d'una tremenda humanitat i sentit de l'humor. Per cert que l'autèntica ànima del grup no és el seu cantant (excel.lent veu) sinó el guitarrista Joan Miquel Oliver, compositor i lletrista de totes les cançons, amb una carrera en solitari que acaba de començar i, al meu parer, un dels pocs genis de la música actual al nostre país.

Biografia:

L'any 1997 el grup Antònia Font enregistra una maqueta amb quatre temes. Destaquen per unes lletres imaginatives i una adaptació lliure de diversos estils musicals.
A partir d'aquí el grup comença a girar pels bars d'arreu de Mallorca fins la publicació del primer disc. Antònia Font és també el títol d'aquest primer treball discogràfic on s'inclouen dos temes de la maqueta i dotze de nous. La temàtica general és la costant que definirà l'estil narratiu de la banda: astronautes, viatges fabulosos, mons ideals, paisatges mediterranis inventats i vida domèstica. L'elapé té la particularitat d'haver estat reeditat per Blau-Discmedi com una joia prematura del pop illenc després d'haver venut 4000 còpies i passar més d'un any exhaurit.

A Rússia (disc català de l'any 2001 a Rne.4) és un treball on el grup es proposa fer un disc auster i directe. Les relacions humanes i les reflexions sobre el sentit de la vida són els temes que substitueixen en certa mesura els flirteigs amb el suprarrealisme de la primera època. Cal destacar la presentació en directe al Teatre Principal de Palma on la banda és consolida com a fenomen local. També és el disc amb el qual Antònia Font entra en contacte amb el públic i la crítica catalans.

El tercer disc és editat el 2002 amb el segell Drac de Virgin. Alegria, deu cançons curtes d'una clara vocació pop, rep el premi Puigporret (millor disc de l'any) que atorga la crítica musical catalana dins del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV). També figura com a segon millor disc editat a Espanya en la llista que cada any confecciona la revista Rockdelux. Aquesta publicació també deixa en segon lloc el tema Dins aquest iglú en la llista de singles.

El 2004 s'edita Taxi. Premi Altaveu '04, millor disc de pop al MMVV, millor disc de l'any per la revista Enderrock, millor disc de l'any a Rock'n'clàssic... El tema Astronauta rimador és triat com a millor single de l'any d'àmbit estatal per la revista GO i el disc repeteix com a segon en la llista de Rockdelux. El treball inclou un CD amb setze cançons, un curtmetratge i un llibret d'unes cinquanta pàgines amb un relat. La temàtica és plenament la ciència ficció on els turistes del futur viatgen en transbordadors espacials com ara ho fan en luxosos creuers.

L'any passat van treure el seu últim disc, Batiskafo Katiuskas, de to més íntim,més pop i on recuperen una estètica i unes referències musicals molt anys 80, que deixa l'espai exterior per endinsar-se a l'oceà i de la que el seu primer single és...

La Cançó del dia:


Recupero aquesta secció que tenia una mica oblidada per parlar d'aquesta cancó, que si bé no és la meva preferida del grup - aquest honor se l'emporta Dins aquest iglú, una preciosa melodia - sí és de les més festives i ballables. Recordo aquest estiu, en un memorable concert a Manresa, que la gent es va tornar literalment boja quan van comencar a sonar els primers compassos. Es podria dir que és el seu primer single "dance", un gènere que mai havien tocat. I mira que han tocat gèneres diferents: Pop, folk, bossa nova, reagge, electrònica,...Però és una altra cosa que m'agrada d'ells, que són versàtils i imprevisibles.

Des del meu exili belga, doncs, un tastet de conya balear:

Wa Yeah! - Antonia Font

18 d’oct. 2007

Visites


Ahir i avui hem tingut un grup de visitants catalans al Parlament. He aprofitat que he acompanyat una mica la visita i les xerrades per saber més coses jo també del funcionament de les institucions europees. He entrat a l'hemicicle per primera vegada i la veritat és que impressiona. Per la televisió (alguna rara vegada que ha sortit)es veu molt fred i uniforme, en viu és molt més espectacular. I ahir a la nit vaig tenir l'oportunitat de prendre genuïna cervesa belga a la Grand Place amb la Lina, que acompanyava el grup, i va ser un doble plaer.

Dels discursos i debats que he escoltat aquests últims dies d'eurodiputats de diferents nacionalitats m'ha sobtat una cosa, secundària si es vol: molts d'ells tenen un nivell justet de llengües, almenys les més utilitzades (anglès i francès) i he de dir que malauradament els diputats espanyols no destaquen pel seu domini lingüístic, tot i que la meva jefa és una excepció. Això sobta perquè comprobo que la majoria d'assistents són plurilingües (llengua pròpia del país + anglès i/o francès mínim - aquí el que no m'hi puc incloure sóc jo...encara-) i fins i tot els visitants es defensen millor que els diputats, com un noi danès d'uns 18 anys que ahir preguntava a una representació de diputats socialistes i que va deixar tothom bocabadat i a molts membres del Parlament en evidència. Coses del sistema educatiu, suposo...

Avui ja tot és molt més plàcid perquè la gent ja s'està preparant pel trasllat massiu a Estrasburg. Aquesta serà una nova aventura, amics, que us aniré explicant en el seu moment. Ara, em quedo amb la prespectiva de passar el meu primer cap de setmana brussel.lenc, que el penso disfrutar "a tope", fins i tot fent una mica el turista. Ja us explicaré si el Manekenn Piss és tan diminut com diuen.

14 d’oct. 2007

Perversió original


Aquest ha estat el meu primer cap de setmana aquí des que treballo allà. Tot plegat se m'ha fet molt curt, i tinc la sensació que he donat masses voltes (Brussel.les- Barcelona- Sabadell -Barcelona -Manresa i demà Barcelona-Brussel.les) per tants pocs dies. La propera vegada que torni m'ho prendré amb més relax. Demà m'he de llevar a la indecent hora de les 3:45 de la matinada...

Bé, deixant de banda les petites incomoditats, divendres vaig veure l'última pel.lícula de David Cronenberg "Promesas del Este", una història totalment recomanable on un seguit de personatges orbiten al voltant d´un passat heroic, i on ens expliquen les noves reaitats dels poders capitalistes de l´extinta Unió Soviètica. Realment, una molt bona estona de gran cine, d'aquell que cada vegada costa més de veure. L'única pega: que com que era a Sabadell havia de ser per força en versió doblada, i sincerament, no és el mateix. Ja he donat la meva opinió sobre aquest tema en algun post anterior -vejeu el post del 22/06/2007-, però ho reitero: les pel.lícules s'han de veure en la seva versió original (sigui quina sigui) no pot ser que siguem pràcticament l'únic país europeu que dobla els films i les sèries de televisió... Llavors ens posem les mans al cap sobre el nivell de llengües extrangeres dels nostres estudiants: és que no m'extranya!!!

PD: Per a qui l'interessi, a l'apartat d'articles, a la dreta, he penjat l'elogiat discurs inaugural de la Fira de Frankfurt de Quim Monzó.

11 d’oct. 2007

Proeses


Ahir vaig fer una cosa que em va semblar el súmmun de l'autosuficiència i de la llibertat: Comprar menjar. Pot sonar extrany -de fet ho és - però com que fins ara no havia tingut temps i menjava de restaurant o de rapinyar dels altres, vaig trobar-ho emocionant. Era tardíssim, com les 21:30 de la nit, estava mig perdut pel la ciutat (com sempre) buscant un bus que no arribava i que quan semblava que arribava anava en direcció contrària, i vaig veure una espècie de colmado obert. Miracle, vaig pensar, ja que a aquelles hores és tot tancat. Era d'immigrants naturalment, i vaig comprar tot de coses pròpies d'un convençut solter acabat d'independitzar: Fruita (especialment pastanagues que m'encanten), una llauna de pasta amb salsa de tomàquet- per estalviar-me feina-, una guarrada per esmorzar, fruits secs, sopa en tetra brick i croquetes. Si, si, quan vaig arribar amb allò em vaig mirar a mi mateix amb llàstima, però ja estava fet.

Aquest cap de setmana que torno a casa buscaré menjar de veritat per endur-me (almenys per fer-me passar el "mono" d'embotits catalans per uns dies)

Ah! ja tinc l'acreditació. Ara ja no sóc un mer invitat i puc anar a tot arreu sense que els de seguretat em mirin com un delinqüent. I em deixaran passar al súper del Parlament(que abans no!)

10 d’oct. 2007

Peripècies


Després de tres dies a Brussel.les ja puc dir que sé què és el famós clima belga: pluja fina i constant, boira, fred i foscor... Tot això va passar ahir i la veritat és que em va afectar l'ànim perquè estava una mica depre. Em vaig mullar com un pollastre i no tenia res a mà per sopar, a més. En arribar al pis, volia distreure'm i en lloc de veure la tele en francès -que és el què intento fer sempre per familiaritzar-me amb l'idioma- vaig veure la Súper Nanny Holandesa i una série bastant dolenta a TVE Internacional amb la Conxa Velasco que li havien posat un perrucot increïble. Total, que em vaig deprimir més encara...

Avui ja ho veig tot d'una altra manera. Comenco a perdre la por a l'anglès (el parlo i escric igual de malament que abans, però amb més alegria)i al temps m'hi acostumaré. El què més em preocupa ara mateix és el viatge d'aquí 10 dies a Estrasburg, al Ple Extraordinari del Parlament Europeu, perquè la meva companya d'oficina, que és una crack, no hi serà, i hauré de dur jo tots els temes de la meva jefa. Vaja, ja m'imagino de protagonista d'un capítol antològic de Mister Bean (..i si no ja us ho explicaré...)

8 d’oct. 2007

Brussel.les


Brussel.les em va rebre ahir amb un sol radiant, un cel blau intens i gairebé (tampoc ens emocionem) caloreta.

Vaig arribar desconcertat. Això no estava contemplat en el contracte... Així que un cop passat el centre, venint de l'immens i eficient aeroport, amb totes les maletes i lluitant per no entrebancar-me entre tanta llamborda, vaig agafar un puntual bus que em va portar al meu destí, just a costat d'un exhuberant parc. Allí no vaig poder evitar estirar-me una estona i deixar que el sol a la cara m'enmandrís i em deixés dormir una miqueta (després de gairebé no fer-ho les últimes 48 hores)

No podria haver esperat un inici millor de la meva "aventura" Un dia tranquil, de relax. Avui ja tinc massa coses al cap: ja estic fent llista de tot el què he de dur la propera vegada que vagi a casa -hi caben tan poques coses en una maleta i estem acostumats a fer-ne servir tantes el dia a dia!-, he de fer gestions pràctiques com obrir un compte corrent, comprar-me un mòbil belga, apuntar-me al gimnàs, mirar preus de pc portàtils per internet,...

El Parlament és immens, inhumà. Només he pujat a l'oficina i ja em sembla que no sabré sortir-ne mai més. El cas és que té tots els serveis perquè no t'hagis de moure gaire (bancs, gimnàs, restaurants, supermercat,...)I pel què fa a Brussel.les, no l'he trobat tan grisa com m'havien dit, és una ciutat molt centreuropea, de serveis, amb pocs edificis espectaculars, però amb moltes zones verdes, cosa que s'agraeix.


Ah! Veureu que he modificat una mica el blog. He substituït el vermell "passió" pel groc de les estrelles de la bandera comunitària. Properament aniré modificant i actualitzant seccions (no crec que tingui temps per tenir una secció de notícies actualitzada, ni per comentar una cancó del dia a la setmana, ni per afegir massa vídeos o links...) Ja es veurà.

A bientot!

PD: Necessito unes classes de francès ja! L'altre dia m'oferien un pis, i la propietària deia: "La maison est occupée par moi-même et deux autres co-locaires (filles pour le moment)." Doncs jo vaig entendre que vivia amb la seva mare i les seves 10 filles! Li vaig dir a l'amable senyora que no (vaig pensar, com és que volen llogar una habitació a un noi, amb tanta dona junta...)

De seguida em van fer veure del meu error, a part que vaig recordar una preciosa cancó (perdoneu, no trobo la c trencada) de Francois Hardy titulada "Tous les garçons et les filles" Però aquí el tema és: Perquè els francòfons es compliquen la vida escrivint tantes vocals juntes si després no en pronuncien cap del dret? La France (et La Belgique), dú puà!

5 d’oct. 2007

Fi i inici



Ja està.

Avui ha estat el meu últim dia de feina a Barcelona. A partir de dilluns tot serà nou per a mi: els companys de feina, però també i sobretot la ciutat, la llengua, la companya de pis (el primer cop que en comparteixo),els viatges continus,...

I ara, recordant aquest dia, no he pogut evitar posar-me una mica nostàlgic, així com la Loli en el seu Blog , on té un record per a mi. La veritat és que els missatges rebuts els últims dies de tota la gent de la feina i de les persones de fora amb qui he treballat aquests mesos m'han fet sentir -encara que només sigui una mica- especial, valorat. I això és el millor que m'emporto d'aquí a Brussel.les. Potser som gent corrent, com diu el blog de la Morón, però què voleu que us digui, jo sé que si d'aquí menys de 2 anys torno per treballar aquí ells hi seran, amb el mateix bon humor, la sensibilitat, les neures, les inquietuds i els problemes, i espero ser allà per compartir-los com hem fet fins ara. (Si ja sé que em poso molt melodramàtic perquè total, ens veurem sovint, però els canvis em posen tonto...)

Per cert, he de treure de la llista de pendents l'impermeable (Gràcies!) Sabeu que aquesta setmana vaig estar a la mateixa botiga, i me'l vaig emprobar, el mateix! Serà una altra d'aquestes conjuncions còsmiques que em fan pensar que tot serà millor encara a partir d'ara?

Records per la Núria, la Manoli, el César, la Loli,l'Ester, la Conxita, la Virgínia, el Salvador, la Carmen, la Lina, la Fanny i tooota la resta.

La setmana que vé faré l'adaptació del blog a la nova realitat. Finalment he decidit conservar aquest, i treure algunes seccions per fer-lo més àgil - i perquè no tindré tant temps per actualitzar, no ens enganyem- i brussel.lenc

3 d’oct. 2007

Llistes


Coses a fer abans de marxar a Brussel.les:

- Comprar un impermeable. D'aquells que arriben fins als peus :-)

- Triar cedés i arxius Mp3 per endur-me. És tan difícil escollir!

- Comprar belgues (galetes sabadellenques) perquè les provin els belgues.

- Buidar el despatx de la feina (Hi caben tantes coses...)

- Anar de festa amb els amics.

- Llegir en francès (és tan rebuscat...)

1 d’oct. 2007

Consumisme i comunisme


L'altre dia vaig anar a comprar roba d'abric i altres coses per a Brussel.les. Va ser una tarda realment cansada, i amb la sensació rara que s'instal.la quan la teva targeta de crèdit treu fum i el teu compte corrent va disminuint perillosament.

El cas és que sortint de la botiga, ja de camí a l'estació del tren, vaig passar per la fira del llibre antic de Passeig de Gràcia i em vaig comprar el Manifest Comunista (!) Us ho juro. Però és que estava a 5 euros. Una ganga.

28 de set. 2007

COMUNICAT OFICIAL


Faig saber a la comunitat internauta que:

-Canvio de feina

-Vaig a viure a l'estranger, en concret a Brussel.les.

-En principi, si tot va bé, hi seré fins al juliol de 2009, encara que tornaré bastants caps de setmana.

-Hauré de replantejar aquest blog. Tinc dues opcions: O conservar als mínims aquest i començar-ne un de nou on expliqui totes les vivències noves, o bé mantenir aquest, amb modificacions, i convertir-lo com una espècie de diari "Afers exteriors". Ja n'informaré oportunament (s'accepten suggerències)

No marxo fins el 7 d'octubre, o sigui que encara tinc uns dies de marge. Com comprendreu, estic una mica atabalat perquè tot ha sigut molt ràpid, però la meva idea és aprofitar aquesta meravellosa eina que és la blogsfera per explicar-vos en detall la meva nova vida i fer-lo un canal més inmediat amb la gent propera (i la no tant propera) ara que serà més complicat trobar-se físicament amb tothom...

Més detalls, properament, no patiu.

27 de set. 2007

Broma i Jacques

No puc resistir-me a penjar aquest "Atestado" judicial real:



I ara, una pista sobre la notícia que donaré demà (que per la majoria ja no serà notícia)

26 de set. 2007

Una imatge val més que 1000 paraules




Deixant de banda el tema de les infraestructures (en aquest cas el prefix infra no podia ser més exacte), he penjat a la secció corresponent (a la dreta) el blog Desconvencida , una variada i interessant reflexió sobre el cinema, la música, els viatges i la literatura, feta per una dona culta i gens adoctrinadora, vaja, un estil del què jo voldria que fos el meu blog i que mai acaba de ser-ho... Suposo que em falta trajectòria, experiències i...tetes? (perdoneu la broma fàcil). I per qui no vulgui pensar massa, un vídeo de caigudes increïbles que m'ha fet gràcia (això de veure com els altres fan el ridícul sol agradar...)

Per cert, s'albiren canvis a l'horitzó... (divendres ho explico)

25 de set. 2007

Són ganes de polèmica



Unes quantes notícies, opinions i comentaris, no gaire elaborats, no us penseu. Un poti poti. Tot tal com raja...

A) Entrevista a Javier Marías a La Vanguardia:

- Ve España como "un país envilecido hasta la médula". ¿Lo cree así?

- Es exagerado, pero algo hay. Se ha convertido en una sociedad de nuevos ricos con pocos escrúpulos y una moral muy laxa. Por no hablar del grado de ignorancia y, sobre todo, de satisfacción con esa ignorancia, y eso sí es más nuevo. Estoy bastante a disgusto en mi país y mi época. Y hay otra cosa que no es nueva que la riqueza no ha eliminado: es un país con mucha saña, mucha mala leche, con mucha gente dedicada a joder por joder.

B) Cap de setmana: Concert de Marc Parrot, ple d'energia i bon rotllo, amb menys públic del què es mereix. Perquè a Barcelona qualsevol grup extranger desconegut acabat de sortir, amb alguna referència a les revistes "de tendències", té una gran capacitat de convocatòria entre els joves moderns d'aquí, i els músics contrastats (vinguin d'on vinguin) no? És una d'aquelles coses d'aquesta ciutat multicultural i de disseny que no entenc i que no m'agrada.

C) Durant unes setmanes -bastantes- les escales mecàniques de la parada de metro que uso habitualment van estar espatllades. Llavors, quin remei, pujava per les escales tradicionals. Ara que ja fa temps que tornen a ser operatives les mecàniques, no les he tornat a usar més. Perquè la majoria de gent jove no fa el mateix?

D) A risc de tenir opinions en contra, crec que la notícia de la nova normativa sobre música en directe a Barcelona és un encert. Si es permet música enllaunada als bars i pubs, perquè es posaven tantes pegues per fer música en viu? En aquest cas no es podia justificar només pel problema dels sorolls. Barcelona ha de ser una ciutat viva, i sense grups que poguéssin tocar en locals de la ciutat, s'anava tornant una ciutat buida, d'aparador, i "enllaunada" Ara cal que això no vagi en contra del descans dels veïns, és clar, però... visca la música (en viu)!


E) Moral. Ha sortit en DVD un documental anomenat "Soldados de Dios: Jesus Camp" que parla de l'educació que reben els nens de la Associació Nacional d'Evangèlics (nordamericans), on son educats només a les seves cases i en campaments d'estiu per a convertir-se en futurs soldats de Déu i Bush. Segons sembla, el resultat posa els pèls de punta. A la revista GO opinen: "Res a envejar a la Yihad islàmica. Hem tornat a l'Edat Mitjana. Per a més inri, hi apareix Ted Haggard, president de l'entitat, ferri enemic de l'homosexualitat, casat i pare de cinc fills, que després de l'estrena del film es va veure envoltat per un escàndol sonat: les revelacions d'un "chapero" professional el van obligar a reconèixer que havia mantingut tres anys de sexe oral (barrejat amb anfetamines) amb el noi en qüestió. Pobres evangèlics"

No hi ha res que em tregui més de polleguera que la doble moral. Però això passa a molts altres llocs: a Zimbabwe, el dictador "cristià" Robert Mugabe ha pressionat perquè el vaticà destituís un bisbe que tenia relacions amb una dona. I el Vaticà, en nom de la moral, ha accedit, sense tenir-li en compte que el polític i militar va casar-se amb la seva secretària l'any 96, quan ja havia tingut dos fills amb ella mentre estava casat amb la seva primera dona.