DE VACANCES

Si, demà (o avui, depèn com es miri) començo vacances, i per tant durant uns dies aquest blog restarà inactiu. Si puc, algun dia penjaré alguna cosa, però no asseguro res, no sé si a Etrúria estan massa avançats en aquests temes -a part que les vacances són per desconnectar,oi?-. Quan torni, d'aquí unes dues setmanes aprox. penjaré fotos i aquestes coses que se solen fer...


Algunes novetats referents al blog, abans de marxar:

Per tots aquells malalts d'aquestes coses,visiteu la pàgina anunciada als links d'interès. Es diu www.yendit.com i podeu baixar pel.lícules i sèries gratis en alta definició. També he introduït una enquesta xorra (es pot marcar més d'una resposta), però que em servirà per saber com funciona, i té un període tancat per respondre-la. I les seccions de notícies i vídeos es suspenen temporalment fins a principis d'agost.

Ciao a tutti!

Farmàcia I

HISTÒRIES FARMACÈUTIQUES

Una d'anècdotes d'un jove farmacèutic, tret del seu blog
Vida surrealista

"De verdad que yo cuando me metí a trabajar en una farmacia no sabía lo que me esperaba…A veces me pregunto si soy yo la única persona normal en el mundo, porque ¿es normal que por trabajar en una farmacia de 24 horas, tengas que escuchar siempre la misma pregunta?:

- ¿¿Y estais los mismos trabajando durante las 24 horas??

A lo que, claro… tienes que responder: No señora, hay 3 turnos diferentes: mañana, tarde y noche. Cuando lo que de verdad te gustaría decir es:

- ¿Usted cree que si yo estuviera aquí trabajando 24 horas, ahora le estaría sonriendo en vez de meterle las aspirinas por el c...?

Pero bueno, al menos sé, que mientras conserve el trabajo (que un día acabaré perdiendo por responder lo que de verdad pienso) no me faltará material para poner aquí. Ya os he comentado varias cosas que me han ido pasando, como el de lo que la gente era capaz de pedirme… Hoy os pongo algunas situaciones nuevas que me han pasado hace poquito:

Un día entró a la farmacia una viejecilla muy simpática que me dijo:

- Oye perdona que es que no veo muy bien, ¿esto es una floristería?

Al ser una persona mayor no le iba a contestar. Claro claro señora, ¿que quiere? ¿Rosas? ¿Gladiolos? ¿Claveles quizá? Y tuve que decirle: No, esto es una farmacia A lo cual respondió:

- Ahh vale vale, perdona eh? Ya decía yo que no olía a flores…

Otro día llegó un viejecillo también muy amable con un papel escrito, me lo da y me dice: quiero esto. Al leerlo veo: Aquarius sin azúcar.
Sin poder evitarlo me reí y le dije: esto no es un medicamento señor, esto es un refresco, tiene que comparlo en un supermercado. El viejecillo sin entender muy bien como no vendiamos eso en la farmacia me dió las gracias y se fue, no sin antes recordarme que deberíamos tenerlo...

Y lo que me pasó este sábado que fue más o menos esto:

- Hola quiero un medicamento que se llama SUPO-SITORIO
- ¿Cómo?
- Que quiero un medicamento que se llama supo-sitorio
- Sí sí, ¿pero de qué son los supositorios?
- No no, que es que el medicamento se llama así
- Perdone pero es que un supositorio no es un medicamento es como decir que quiere una pastilla.
- No, pero no es en pastillas es en eso que se mete por ahí detrás…
- Ya, le entiendo, pero es que necesito saber el nombre de lo que me esta pidiendo.
- SUPO-SITORIO
- Vamos a ver, que es que un supositorio es lo que usted se mete por ahí detrás, ¡no el medicamento!
- Aaah y entonces ¿lo mio como se llama?
- ¡¡Pues eso es lo que le estoy preguntando!!
- Aaah pues no lo se, lo preguntaré a ver…"

Americans...

Dues curiositats:

-La primera fa referència a la foto -real- de dalt. Apareix en aquesta notícia. Sembla ser que la figura del Homer Simpson ( fruit de la campanya de marketing per la pel.lícula de propera estrena) ha ofès a la comunitat pagana anglesa que adora aquesta figura d'orígen incert i suposats poders fertilitzadors. Tot plegat, altre cop, molt surrealista. Però divertit.


-La segona és un rellotge especial. Si cliques aquí veuràs el Rellotge del món. Pots veure com les xifres es mouen en el dia, el mes, l'any, o a partir d'ara mateix. Resulta un pèl macabre i el criteri de selecció de les categories, discutible (molt USAcèntric) però no deixa de ser curiós.

Noies de revista

Avui, en sortir de l'estació les he vist allà altre cop. Me les trobo de tant en tant, un parell o tres de vegades al mes. Solen ser dues o tres dones, encara que em sembla recordar que algun cop hi havia un home també. Reparteixen revistes. Fins aquí res d'extrany perquè a les inmediacions de les estacions és normal trobar això a primeres hores del matí. La diferència és que elles te l'ofereixen i et diuen "Contra ETA". La veritat és que no sé quin tipus de revista és, si és panfletària, de denúncia social, ideològicament esbiaixada, d'informació, d'alguna associació humanitària,.. . Tampoc m'importa, però sempre m'havia semblat que aquesta frase era un "esquer" massa fàcil perquè la gent l'agafés. He de confessar que algun cop, en comptes de declinar l'oferiment negant amb el cap o passant impertèrritament de llarg, se m'havia ocorregut que un dia diria, ho sento, però és que jo hi estic a favor. No perquè fos veritat, evidentment, sino com a protesta per aquesta invasió tan incòmode a aquelles hores del matí. Òbviament no ho he materialitzat mai, són pensaments estúpids que tots tenim un moment o altre, però aquest em venia sovint...

El cas és que potser no tenien massa èxit perquè avui, en sortir de l'estació, estaven altre cop allà, amb el mateix somriure a la cara, repartint les mateixes revistes, però alguna cosa havia canviat. Avui deien: "Contra Bush!"

-------------------------------------------------------------------------------

Parlant de coses surrealistes, he descobert un blog curiós (si més no entretingut) aquí . Per cert, algú endevina el perquè de la foto?

Repercussions

Aquest dilluns ja és ben bé de ple estiu. ja ho era, clar. Vull dir: calor, turistes i pocs aborígens. Però jo fins que no m'ofegui a la nit i pugui dormir sobre el llit amb la finestra oberta -ara encara no ho faig; refresca- no em consideraré immers en la litúrgia estiuenca de la ciutat buida i la queixa constant sobre la calor.

El cap de setmana ha estat força intens i no he tingut temps d'actualitzar el blog, i m'ha sorprès que fins i tot algú m'ho reclamés avui... Bé, m'ha fet il.lusió. Ahir sortia al 3/24 una diputada del Parlament que deia que del què estava més orgullosa últimament era del seu blog i que tenia 10.000 visites ja. Buff, jo no sé quantes en tinc, el que sí sé és la sensació extranya que experimento quan em trobo amb algú i em diu que llegeix el meu blog, o em comenta alguna entrada (La Sònia que no suporta la Björk, La Patri que també li molesta la música de mòbil,...) Amb un d'ells li deia: encara no m'acostumo a pensar que tot el que escric jo en la meva intimitat arribi a la gent (em sento una mica com si un periòdic publiqués el meu diari personal) però la resposta era evident; és el que té, tu ja saps a què t'exposes (per bé i per mal). I això ho dic també arrel d'un correu que vaig enviar -i que també he penjat al blog- que ha provocat un diguem-ne debat intens entre els meus contactes de correu. Quin poder tenen les noves tecnologies, oi amics napolitans..? Desperten bèsties adormides i fan sorgir els instints de les persones. Ha estat molt interessant tota la rèplica i contra-rèplica cibernètica, alguns em consta que s'ho han passat molt bé. Perdoneu els qui no sabeu a què em refereixo, això és una clucada d'ull al Pedro, el Xavi, el Marc, etc...

En general, heu d'entendre que no sempre pot estar un a l'alçada de les expectatives. Hi ha dies que et sens inspirat i d'altres que escrius qualsevol cosa. N'Àlex em preguntava dissabte quin objectiu tenia en fer el blog, i la veritat és que no ho sé encara. Vaig llegir en unes instruccions "bloggers" que abans de res havies de saber quina orientació li volies donar (personal, política, temàtica,...) però tal com deia en el primer post, em penso que per mi és com una espècie de diari personal on parlo de temes molt (massa?) diferents. És el què hi ha. Us imagineu un blog dedicat, no sé, exclusivament al cultiu dels musclos?

-------------------------------------------------------------------------------


Per cert, la Cinta se'ns ha mort. A mi la veritat és que m'era bastant igual, però ahir em van invitar al Teatre Nacional i no vaig tenir més remei que veure tot el capítol de més d'una hora. Era distret veure el tipus de gent que es va reunir allà: mares i familiars dels actors (que parlaven dels seus fills com si fossin futbolistes), senyores grans amb el cabell tot crepat i súper emocionades perquè havien vist el Benjumea, els propis actors tots emperifollats i curulls d'ego. De fet, i fent honor al marc incomparable on érem, tot s'assemblava bastant a una obra de teatre d'aquestes tan catalanes...

Avui m'he explaiat força. Com si fóssim a la tele: Una salutació per als meus fidels lectors, especialment la Virgínia.

Emotional Landscapes

Cap de setmana a l'Empordà, meravellosos paisatges, pobles medievals, cales d'aigües transparents, menjar de primera, la gent que sembla que s'encomani de la tranquil.litat imperant,...

La Cançó del dia

Björk: Jóga

Artista controvertida, la islandesa. No tant perquè sigui polèmica o estrafalària -que també- sinó més aviat perquè la seva veu i la seva música són de les que odies o estimes, és difícil no posicionar-te en un dels extrems...

Jo la vaig escoltar per primera vegada fa molts anys, de fons, i em va semblar una veu i una música marcianes. Més tard, arrel de la pel.lícula de Lars Von Trier Bailar en la oscuridad, que em va arribar molt endins, vaig redescobrir-la i em va semblar màgica, diferent. Des de llavors sóc un admirador de la seva creativitat i modernitat, a pesar de tot (algun disc irregular) La responsable d'aquest "encantament" tardà va ser Jóga, una cançó única, èpica i emotiva, del seu tercer -i per a mi millor- àlbum Homogenic. La cançó inclou violins, electrònica i per sobre de tot la seva especialíssima veu amb aquells aguts tan característics.

Disc: Homogenic
Intèrpret: Björk
Programacions: Mark Bell, Howie B, Mike Stent. Orquestració: Icelandic String Octet
Tall núm. 2; 5:05 min.

Aquí el videoclip, dirigit per Michael Gondry, que anys després faria una fantàstica pel.lícula :Eternal sunshine of the spotless mind, traduïda (per dir alguna cosa) aquí com a ¡Olvídate de mi!

Nova Llei Electoral

Fa dies que volia posar un post sobre la proposta per la nova llei Electoral Catalana. Sé que és un tema un pèl farragós, però n'he parlat amb gent diversa i he constatat que hi ha força desconeixement, i com que serà una llei que ens afecta a tots, val la pena saber una mica en què consistirà.

Per començar, és interessant llegir les 50 recomanacions de la Comissió d'experts per a la llei Electoral de Catalunya i també un article aclaridor de Joaquim Colomines.
Per completar una mica més les coses, un resum amb els punts més importants, que ha fet la Fanny Molina, colega de professió:

"Catalunya és la única Comunitat Autònoma que no té llei electoral pròpia i per això fins ara les eleccions al Parlament s’ha regit mitjançant la LOREG.
Són sis els experts que han conformat la comissió encarregada d’elaborar l’informe sobre la proposta de llei electoral catalana: Josep Maria Colomer (President), Agustí Bosch , Joan Botella , Jaume Magre , Josep Maria Reniu i Jordi Sauret. La seva proposta es basa en cinc punts:

- La creació de 7 circumscripcions electorals (vegueries): Barcelona, Catalunya Central, Camp de Tarragona, Terres de l’Ebre, Comarques de Girona, Comarques de Lleida i Alt Pirineu- Aran.
- La convocatòria electoral tindrà una durada d’una setmana.
- Dos diputats per vegueria directes excepte Barcelona. Barrera electoral del 3%.
- Es mantenen els 135 diputats. Si restem els 12 directes de cada vegueria, excepte Barcelona, els 123 restants es distribuiran segons el percentatge de població de cada vegueria.
- Les llistes seran tancades però no bloquejades. Això significa que el ciutadà podrà escollir els membres de la llista que vulgui (amb un número màxim, és clar).

A més es prenen diferents mesures per a fomentar la participació:

-Es podrà votar per correu durant els 14 dies de la campanya electoral.
-Paperetes en braille.
-Vot per internet.
-Urnes mòbils.
-Prohibició d’inauguracions des de la convocatòria de les eleccions.
-Creació de la Sindicatura Electoral de Catalunya.

Aspectes positius de la proposta:

-El fet que la llista sigui tancada però desbloquejada farà (esperem) que el candidat o candidata es vegi més “obligat” i motivat a guanyar-se el vot i alhora, que el ciutadà s’informi més de a qui vol votar.
-La durada d’una setmana de la convocatòria electoral permetrà al votant tenir més temps per planificar el seu moment d’anar a votar, cosa que minimitzarà el seu cost ja que escollirà el moment que li vagi millor.
-L’ampliació dels mitjans per tal d’exercir el vot. Les persones cegues disposaran, per fi, de paperetes en braille per tal de garantir el secret del seu vot. El vot electrònic per internet potenciarà el “vot en pijama” (Barrat&Reniu dixit), és a dir, es superaran barreres geogràfiques i horàries a l’hora d’exercir el vot. Les urnes mòbils podran arribar a tots aquells ciutadans que tinguin dificultats de mobilitat i així facilitar-los el dret a votar.
-La prohibició de les inauguracions des de la convocatòria de les eleccions eradicarà els oportunismes electorals.

L’únic aspecte negatiu que li trobo a la proposta és la divisió en 7 circumscripcions electorals. La circumscripció única és la que garanteix una proporcionalitat més elevada i la que fa que tots els vots valguin electoralment el mateix. No obstant, el fet que només s’assignin dos diputats a cada vegueria i la resta es distribueixin segons la població demostra la voluntat de consens dels sis experts, els quals representen diferents sensibilitats polítiques.

Per a mi la gran innovació, dins de la ja gran innovació d’ampliar les possibilitats d’exercir el vot, és la opció de poder fer-ho mitjançant Internet. Portarà molta feina explicar en què consisteix el vot electrònic (en aquest cas remot) i la seva aplicabilitat i seguretat. És un gran pas dins de la democràcia participativa catalana que ja no podem frenar."

Jo afegeixo que a mi m'agrada el fet que el nombre d'escons per cada una de les 7 circumscripcions sigui variable en funció de la població (Si hi ha un creixement notable de població en 4 anys a Girona, per exemple, és lògic que li toquin més representants al Parlament)i no com ara, que algú va fixar un número d'escons fix per província, que no es pot tocar, i es va quedar tan ample. El fet que actualment el meu vot, com a censat a la circumscripció de Barcelona, valgui 10 vegades menys que el vot d'un de Lleida no ho trobo just.

Música de càmera

A pesar de la meva "incontinència blocaire", els temes se m'acumulen que és una barbaritat. O sigui que, a mode de llista, tres comentaris:

A) La meva estimada càmera fotogràfica se'm va espatllar. És una càmera analògica, pobreta. Només té 2 anys però és com si fos del Pleistocè. És un símbol de la resistència a l'inevitable canvi tecnològic de l'era digital. La Canon ofereix un servei que te la vé a buscar a casa i en 14 dies te la torna arreglada i neta. Això sí, val 70 €, tingui el què tingui (tarifa plana en diuen, bé, segur que hi surten guanyant, m'hi jugo un pèsol; no totes les avaries són iguals). L'has d'entregar buida i sense funda. Vaig anar a la botiga de fotografia perquè em traiéssin el carret (jo és que sóc una mica sapastre i encara el velaria) i la dependenta, en saber que la volia arreglar, va i em diu, amb cara de fàstic: "però ja has demanat pressupost?, com volent dir: no val la pena, més val que te'n compris una de nova, i a poder ser digital, zoquete... Doncs no, pagaré els 70 € de l'ala i més endavant, en tot cas, i quan la situació de pressió social sigui insostenible, potser, només potser, pensaré en la possibilitat de comprar-ne una (o que me la regalin!) Algú m'ha dit que a la fotografia tradicional li queden només 2 anys de vida, o sigui que ja cal que li tregui partit...

B) Una queixa: Em molesta moltíssim, em treu de polleguera que la gent escolti música pel mòbil al transport públic. Pel mòbil vull dir cançons grabades que les escolten sense cascs, a un volum considerable, i amb una qualitat (de so i de bon gust) més que qüestionable.

En pocs dies ja m'he trobat amb dos casos al tren i em sembla una falta d'educació. Jo sóc el primer que m'agrada escoltar música al tren (i que no sigui el Bolero de Ravel de torn pels altaveus del tren durant tot el viatge) però tinc, com la majoria de gent, la deferència d'escoltar-la amb auriculars. Si almenys portessin un "lloro" amb condicions.. Però la cutre música que es baixen al mòbil, a tot volum a les 8 del matí no es pot aguantar. I a ningú sembla molestar-li (ni al personal de la companyia que va passar pel costat). Jo vaig canviar de vagó.

C) En una entrevista sobre la Fira de Franfurt, el periodista Manel Trallero diu (en referència a la polèmica política i literària sobre els escriptors catalans que hi han d'anar): "És la necessitat dels catalans d’autoafirmar-se buscant que la gent de fora ens estimin”. En altres coses no, però en això hi estic d'acord amb en Trallero. No hi ha res que ens agradi més als catalans que rebre elogis d'extrangers (veieu sinó el cas paradigmàtic de Woody Allen). A mi aquesta actitud no m'agrada massa, perquè implica que mirem més de cara enfora (què diuen de nosaltres, "allà ens admiren i aquí no ens estimen",...) que no pas les nostres mancances. Crec humilment que hem de ser més autocrítics.

Nàpols

L'altre dia, en un fòrum sobre viatges, vaig llegir aquesta crònica real d'un sofert turista. La poso tal qual estava escrita:


"El pasado verano estuve de crucero y una de las ciudades de visita era Napoles. Robos, delincuencia, timos, mafia de todo se oye de esa pequeña ciudad.
La ciudad es algo sucia y te sientes algo intranquilo al pasear por ella.
El precio de los comercios no es tan elevado como el de Roma o Florencia y se asemeja más o menos a algunas ciudades españolas Fanta o coca cola 1 euro.
La verdad es que recorri muy poco de ella puesta que es bastante pequeñita.
El caso es que nada mas bajar del barco te intentan vender de todo camaras de fotos, videos, relojes, móviles, oredenadoresssssssss

ahi vamos oredenadores portatiles por 500 euros, los puedes probar incluso te dejan que escribas una carta en Word., vamos qué podia fallar.

Pues ser un pardillo y empezar a regatear por el portatil en cuestión un Sony Vaio, en un principio el Hijo de puta del timador, porque no tiene otro nombre me empieza pidiendo 500 euros y le digo que ni de coña. Finalmente llegamnos al precio de 200 euros ( lo que estoy dispuesto a pagar) cerramos el trato le doi la mano y en eso que me pide 220 le digo que no y mi amigo y yo volvemos la cara para irnos ( 2 segundos de tiempo) y en eso qquuueeee me dice que si 200 euros. Me lo da metidito en el maletin con garantía incluida que podía haber visto previamente. Nos advierte que vayamos rapido al barco que hay policia y esto es mercado negro para que no hayan problemas. corriendo llegamos al barco, empiezo a querer a abrirlo antes de pasar la aduana y no se podia abrir. (Pegamento loctite en toa la cremallera) Putada; mi amigo y yo pensamos nos ha metido DROGA. En fin se pasa la aduana y sinb ningun problema. Yo siigo pensando en que algún hilillo se a enganchado a a la cremallera.

Cuando llegamos al camarote con un cuchillo (del restaurante) consigo abrir el puto maletin, y que me encuentro

4 cartones mal arrugados y 2 paquetes de SALE MARINE ( sal marina)

Mi cara fue un poema.

Cuidadito con esta ciudad, que su buen tiempo y la amabilidad de las gentes no os confunda. La policia ni puto caso."



SENSE COMENTARIS

Transversalitats

Recull de coses que m'han cridat l'atenció últimament (Calaix de Sastre):

-A la presentació del projecte cultural que Caixa Manresa fa al Monestir de Sant Benet de Bages (que inclou l'edifici històric, museu, espai gastronòmic i escola de cuina de Ferran Adrià) van presentar el seu director com a "GERENT TRANSVERSAL". Em vaig quedar a quadres: Després de les paraules Integral (serveis integrals- una manera com una altra de dir que es fa una mica de tot-, menjar integral :-) light i sinèrgia, ara sembla que la paraula comodí de moda és transversal. Home, que hi hagi un eix transversal em sembla lògic perquè té una traslació directa al mapa molt evident, però un gerent transversal, què representa que és? Un tipus superior de gerent? Un gerent tastaolletes? Si el que volien era destacar que era un càrrec que havia de fer front a la direcció d'àrees molt diverses entre sí, haver-li posat, no sé, un nom en anglès, tipus General Manager,que vesteix més... Hores d'ara més d'un gerent deu pensar: i aquest què carai fa per ser transversal que no faci jo?


- Fa uns dies, a la secció de notícies (visiteu-la, no té desperdici) vaig posar un link a un missatge que es va estendre per la red sobre el final de Harry Potter, on es deia que un dels personatges principals moria en mans de Valdemort. Doncs bé, l'altre dia, a les notícies de la TV van dir que aquest rumor era fals i que tot era obra d'un professor que volia demostrar la potència de la red i fins a quin punt els rumors viatgen ràpidament i tenen repercussió a qualsevol part del planeta...


- A veure quan els del BBVA corregeixen l'error en el missatge que surt quan has tret diners: "La seva entitat d'estalvi non carregarà cap comissió a aquesta operació."

Fa molts anys ja que la veig. A ningú se li ha ocorregut canviar-ho? Tant difícil és?
Fa mal als ulls.

Efecte Turifel

Qui més qui menys tothom pensa en o "està de" vacances aquests dies. No seria la meva intenció, Déu me'n guard,explicar què penso fer jo, i com ni amb qui, més que res per no aburrir (encara que suposo que sempre serà pitjor explicar un viatge un cop s'ha tornat, amb una pila de fotos mal enfocades per ensenyar i tot d'anècdotes i bromes privades que només et fan gràcia a tu) Però el cas és que buscant informació sobre llocs amb història, he llegit una crònica o reportatge sobre Pompeia que m'ha agradat molt.

Llegiu l'article aquí!!

Dins de la mateixa pàgina, m'ha cridat l'atenció una definició curiosa:

Efecto turifel: el mecanismo por el que el ojo no ve, sólo identifica y reconoce, lo que enfría la emoción esperable y puede llevar a la decepción, pues el recuerdo de lo ya visto en fotografías se anticipa a la visión en vivo en una distorsión similar a la que causa en el cerebro eso que conocemos como déjà vu.

Jo no recordo que m'hagi passat, potser l'experiència que més s'hi assembla va ser amb el Colisseu Romà, però tot i això no em va arribar a decepcionar.

El que sí es cert és que el millor d'un viatge solen ser els monuments que no coneixies, les coses que trobes per casualitat,les sensacions que et donen determinats paisatges o ciutats,la gent,... I també mirar de conèixer una mica la història del lloc que es visita.

En aquest sentit, tinc un gran record d'un viatge a Grècia acompanyat del llibre Corazón de Ulisses de Javier Reverte, que és un crònica de viatges esplèndida on aquest filòsof, escriptor i periodista narra el seu viatge per terres hel.lenes amb una sensibilitat i una saviesa històrica impressionants. Us el recomano de debò. i si algú té pensat anar a Grècia properament, ha de ser un MUST a la maleta, el viatge es disfruta molt més, i s'aprenen moltíssimes coses.

Bé, i ara ha arribat el moment de desvetllar on passaré part de les meves vacances aquest estiu: ... Mmmm .... Bé, crec que m'ho reservo. Així tindré més material per fer la crònica després ;-)

El pas del temps

En alguna ocasió he parlat de la fascinació que sento per l'efecte que el temps té en els edificis, les ciutats, les mentalitats,... He trobat un vídeo que exemplifica això per a les persones; en aquest cas el canvi és només exterior, però suposo que algú també hi podria trobar hipotètics canvis interiors que es manifesten en l'aspecte exterior... No sé, de vegades ens fem canvis d'imatge radicals perquè ens sentim insegurs; o al contrari, estem plens de confiança i volem veure'ns diferents. A vegades els canvis són més subtils, però recollits en seqüència durant tants dies esdevenen significatius...




Com heu vist, una imatge diària des de 1998. Ara si mirem alguna foto nostra de fa uns 8 anys podem comparar...

---------------------------------------------------------------------------------

APUNT: Cert diari de prestigi, en l'edició digital, apunta com a Pregunta del dia: "¿Viajaría a un lugar turístico situado en una zona de conflicto?"

Em crida l'atenció poderosament: Quin interès té aquesta pregunta després de l'horrorós atemptat al Yemen on han mort 6 persones i n'han ferit moltes d'altres? El periodista creu que preguntant això dóna més la imatge d'estar sempre pendents de l'última notícia, al costat de les preocupacions de la gent? Sembla com si la qüestió es fes més des de la perspectiva del turista d'aquí que està preparant les vacances que de la preocupació per les víctimes i la seguretat de les persones a certs països llunyans.En un altre moment la pregunta pot tenir sentit, no dic que no, però avui precisament, les circumstàncies perverteixen les respostes (I tot hi així un 15 respon afirmativament). Podriem fer un blog sencer sobre preguntes absurdes i/o inapropiades als diaris electrònics...

Potser en faig un gra massa, en sóc conscient, però acabava de llegir el testimoni d'una supervivent ( Aquí hi ha l'enllaç )i la pregunta m'ha semblat gairebé de mal gust.

Omara: El tiempo que me queda por vivir...

Aquest cop la sorpresa l'hi vaig donar jo: No sabia què anava a veure, de fet fins que no va començar el concert no en va ser conscient.

Jazz Llatí, amb Big Band, tot un luxe. Grans músics, com el flautista Gorka Benítez o el guitarrista brasiler Swami Jr. I després va arribar ella i va omplir l'escenari. Aquesta dona de casi 80 anys, amb una energia admirable, i un caràcter que només el dóna la sensibilitat i l'experiència, camina amb dificultat però té una potència vocal absolutament increïble. I davant una audiència poc avesada a la música llatina, ella donava les ordres : baixeu el volum -als tècnics-, piqueu de mans i canteu -al públic-...

Cançons totalment immortals com Lágrimas negras, 20 años, Dos gardenias, Bésame mucho o aquesta Lo que me queda por vivir (Títol del proper álbum)que és tota una declaració d'intencions. Segurament, però, vaig pensar, és l'última vegada que tinc l'oportunitat de veure-la en un escenari. La he conegut tard, però a temps.

Omara Portuondo. Molta classe.


PD: Si la voleu descobrir, a part del disc de Buena Vista Social Club, i del disc en solitari posterior, us recomano molt el FLOR DE AMOR (2004) una autèntica delícia musical.