30 de nov. 2007

LA CONTRA (La Vanguardia) 29/11/07


Mariano Pérez Álvarez, psicólogo clínico

"Inventan enfermedades para comercializar fármacos"
IMA SANCHÍS - 29/11/2007


Tengo 55 años. Nací en Oviedo, donde soy catedrático y profesor de Psicología de la Personalidad, Evaluación y Tratamientos en la universidad. Soltero y sin hijos. Me interesan las políticas con alta sensibilidad social. Soy ateo, pero partidario del catolicismo civil


¿Los trastornos mentales se inventan?

Sí. Según el Manual diagnóstico y estadístico de trastornos mentales, en los últimos 50 años, sobre todo a partir de los 80, dichos trastornos han crecido un 200%.

¿A qué se debe?

Al marketing farmacéutico, a la promoción de medicamentos a costa de definir supuestas enfermedades. Problemas de la vida que no eran relevantes, o que las personas entendían y trataban sin calificarlos de enfermedad, fueron capitalizados por la industria farmacéutica para comercializar fármacos.

¿Por ejemplo?

La fobia social responde a una estrategia de convertir la timidez, una manera de ser, en una categoría diagnóstica que ahora se asume como una enfermedad con base biológica. Lo mismo ocurre con el trastorno de pánico.

¿Temor súbito ante una situación?

Sí; en realidad es una derivación de los aspectos somáticos de la ansiedad. Es decir, que lo han desgranado de una categoría más amplia para comercializar un fármaco.

... Si resulta útil.

Un ataque de pánico responde a circunstancias personales de la vida que tienen que ver con tu pasado, con tu presente y con la perspectiva de futuro en la que estás situado. Si lo descontextualizamos convirtiéndolo en una categoría con supuesta base biológica, lo dejamos a merced de una medicación que, en el mejor de los casos, es sintomática, es decir, que no cura, sólo rebaja los síntomas.

¿Me está diciendo que todo es una cuestión de dinero?

Sí, pero eso es algo públicamente conocido, no descubro ninguna mano negra; y eso es lo escandaloso, que no provoque escándalo.

Trastornos como la depresión han alcanzado proporciones epidémicas, ¿por qué?

Hasta los años 80 la depresión se consideraba un trastorno menor. El boom de la depresión está relacionado con la promoción del famoso Prozac, que, después de la aspirina, es uno de los medicamentos más consumidos.

En el 2005, los más vendidos fueron los psicofármacos.

Este fenómeno está relacionado con la medicalización de la vida cotidiana, es decir, convertir problemas consustanciales a la vida en síntoma y enfermedad, para luego ofrecer soluciones mágicas que convierten a la gente en consumidora. Está dentro de la misma tendencia que el consumo. De hecho, estas campañas se denominan técnicamente campañas de sensibilización a la población.

¿Como los charlatanes de feria?

Sí, pero ahora con toda la tecnología, sofisticación comercial y el enmarque de la investigación científica.

Estábamos con la depresión.

La gente ha aprendido a plantear los problemas de la vida - frustraciones, decepciones, dificultades en el trabajo, expectativas incumplidas…- como depresión, entendiéndola como un desequilibrio neuroquímico que se soluciona con fármacos.

Quizá nos cueste hacernos cargo de nosotros mismos.

Sí, es más cómodo atribuir nuestro malestar a cuestiones genéticas. Hay un estudio importantísimo de la OMS que demuestra que los trastornos psicóticos se superan en un 63% en los países en vías de desarrollo y, sin embargo, en el Primer Mundo sólo en un 37%.

Sorprendente.

... Y paradójico. El problema es que aquí tratamos los trastornos psicóticos, la esquizofrenia por ejemplo, como enfermedades de base biológica únicamente remediables mediante la medicación, y no está nada claro que la esquizofrenia tenga una causa biológica establecida. Pero lo que sí está claro es que los trastornos psicóticos están relacionados con las circunstancias de la vida.

Aquí, si tienes un brote psicótico, te llevan directo a urgencias y te ingresan.

Así es, y trabajan los síntomas de acuerdo con el fármaco: si sigues oyendo voces, te dan un fármaco más fuerte. Es importante saber que la medicación antipsicótica es, en el mejor de los casos, sintomática, no actúa en la supuesta causa orgánica.

¿Qué hacen en el Tercer Mundo?

Como no tienen nuestros medios, la gente con estos síntomas no es segregada de la comunidad, no pasa a ser un enfermo que entra en una carrera psiquiátrica de hospitales, urgencias..., y se recupera antes que quien es atendido en el mejor centro de Londres.

¿Pero la esquizofrenia no es una enfermedad crónica?

Ya ve que en el Tercer Mundo hay una alta remisión. Habría que matizar, pero la propia medicalización de un fenómeno puede convertir el fenómeno en enfermedad.

Con esto de que todo es genético nos están dejando muy indefensos.

Es un fenómeno cultural de los últimos 20 años, porque no hay bases científicas sólidas que lo prueben. Los trastornos mentales tienen que ver más con la persona y sus circunstancias que con el cerebro. Además, los síntomas tienen un sentido, ocurren por algo, son significados a los que uno debe atender y no eliminar; eso es como matar al mensajero.

Menos fármacos y más filosofía de vida.


Exacto. Y ahora las medicaciones que se aplican a los adultos se tratan de generalizar a los niños, y no hay estudios sobre los efectos secundarios. Es muy preocupante.


-------------------------------------------------------------------------------
Mariano Pérez con Héctor González, investigadores universitarios expertos en psicología clínica y psicofarmacología, han escrito un libro necesario, La invención de los trastornos mentales (Alianza Editorial). En él indagan con rigor las razones del aparente deterioro de nuestra salud mental, sobre todo en los últimos 20 años, y muestran cómo los intereses comerciales de las industrias farmacéuticas llegan a crear y publicitar nuevas enfermedades mentales para ofrecernos fármacos que actúan sobre los síntomas. "Considerar los trastornos mentales como enfermedad es una falacia. Culpabilizar al cerebro y a los genes es una tendencia muy actual relacionada con la lógica del consumo".

29 de nov. 2007

Qui ha tancat la llum? Ah no, que estic a Brussel.les...


Els últims dies sembla que la ciutat es transforma: apareixen llums de Nadal, arbres, aparadors decorats, i la veritat és que s'agraeix en una ciutat un pèl -bé, bastant- grisa com aquesta...

Sobre la visita a Brussel.les del Zapatero l'altre dia, la veritat és que poca cosa a comentar. L'acte al parlament es va allargar i la recepció va començar tard. Era un Hall immens ple de gent, sens ordre ni protocol ni res :-( Jo vaig arribar tard perquè em vaig perdre, per variar, i se'm va ocórrer preguntar per la direcció a un "segurata" d'un edifici oficial (no ho feu mai!)i em va enviar a no sé on. Com que les invitacions especificava que si s'arribava tard no deixarien entrar jo, tot suat, ja estava conscienciat que no entraria, però a l'hora de la veritat tot era molt més laxe, més... a la espanyola, com si diguéssim. El Presidente es va donar un bany de masses després del discurs, i els canapés estaven realment bons, això sí. I la corbata em quedava perfecte.

Per fer una cosa diferent, un escrit de Juan José Millàs a El País que m'ha fet treure un somriure, perquè m'he sentit identificat:

"Llegué al control de seguridad del aeropuerto,me quité el abrigo, la bufanda, el cinturón, la chaqueta, el reloj, el anillo de boda y los zapatos. Coloqué todo disciplinadamente en una bandeja roñosa y me puse a la cola, que era más larga de lo
habitual. A los 10 minutos, apenas había avanzado medio metro. Yo tengo la suerte
de ser un neurótico, por lo que iba con tiempo de sobra, pero la mayoría de los viajeros comenzó a mirar el reloj con impaciencia. Estirando un poco la cabeza, observé que a una mujer que había olvidado sacar el ordenador de la bolsa, la hicieron volver atrás y repetir toda la operación, incluido el trámite de calzarse las botas para volvérselas a descalzar, pobre.

Personalmente, gracias a mi neurosis, estaba tranquilo, pues mi vuelo no salía hasta al cabo de tres horas, y eso en el caso de que fuera puntual, lo que no es corriente. Me dediqué, pues, a contemplar la enorme variedad de esa rara combinación de biología y conciencia que formamos los seres humanos. Al principio tuve la impresión de que había más biología que conciencia, pero a la media hora de hacer cola, percibí más conciencia que biología. La gente comenzó a protestar en voz baja, con un poco de miedo, pues los aeropuertos han devenido en lugares peligrosísimos. Más de uno y más de dos están en la cárcel por hacer chistes sobre la seguridad.

A los 35 minutos, cuando se hizo patente que hasta los neuróticos perderíamos el avión, apareció un guardia civil al que observé realizando discretas gestiones junto al control. Me acerqué y le escuché preguntar qué ocurría, a lo que un sujeto de uniforme respondió que había un loco cumpliendo las normas. El guardia civil se acercó al loco, le dijo que se tomara un descanso y puso en su lugar a una persona normal, sin escrúpulos. En dos minutos estábamos todos en el otro lado.
"

28 de nov. 2007

Proto - cols de Brussel.les


Dia 52: 52è dia sense haver vist el Manneken Pis

Les meves aportacions cibernètiques són cada vegada més espaiades, ho sé, i ho lamento, però sembla mentida com passen les hores i els dies sense tenir uns minuts per saludar a la concurrència blocaire. Pels que consulteu aquest diari periòdicament per saber de mi, dir-vos que estic bé (sortint del costipat), molt enfeinat però alhora il.lusionat amb les coses d'aquí i d'allà. Aquests últims dies el Parlament bull d'activitat, hi ha molta gent pertot, molts actes,... Avui per exemple vé el Zapatero a una sessió solemne al Plenari i després anirem tots els espanyols a una recepció a l'Embaixada. No és que em mori de ganes d'anar-hi, la veritat, de fet fa una mica de mandra, però com a bon Capricorn m'agrada tot el que és la cerimònia, el boato, el protocol, i en aquest sentit això promet... Per si de cas, em posaré corbata (sense que serveixi de precedent) Ja us informaré dels detalls...

Parlant de protocol, l'altre dia, en voler reenviar a la meva jefa un e-mail que anava dirigit a tots els parlamentaris i assistents, el que vaig fer va ser enviar el mail dirigit a ella a tothom -no sé si s'entén això, aquestes coses són difícils d'explicar per escrit-. Total que un e-mail dirigit a una sola persona es va enviar a tota la delegació espanyola, i clar, em va entrar una suor freda. No per res (el mail, en català per cert, era innocu) sinó perquè vaig adonar-me de com de fàcil era crear un conflicte a partir d'un correu electrònic mal enviat. (Ex: Amb la confiança, pots respondre a una invitació d'algú conegut del teu superior dient: Et reenvio una invitacio del pesat del X per anar a una reunió conyàs amb el fatxenda del X,... i fas reenviar, i tothom se n'entera) No us penseu que faig suposicions hipotètiques, pel què m'han dit, això realment ha passat aquí...

PD: Perdó per la tonteria del títol, què voleu... Són masses hores al despatx...

21 de nov. 2007

Rufus i Isabel



Aquests dies em sento amb més comunió que mai amb els companys catalans i espanyols que ens trobem treballant en aquesta voràgine estranya que són les Institucions europees: Estic costipat. El fet és que tothom està costipat, i els veterans ja ho assumeixen com el peatge que has de pagar si vius aquí. Bé, jo ja m'estic resignant també a passar un hivern dur... Per cert que he descobert que per la pluja aquí, ni paraigües, ni impermeables: abric amb caputxa. És el què tothom duu quan plou i la veritat és que és molt pràctic, ja que sol ploure poca estona i amb poca intensitat.

A part d'això, aquests últims dies he estat bastant actiu (massa?). Divendres vaig anar a un concert del meu admirat Rufus Wainwright a Cirque Royal, la sala de concerts més gran de la ciutat que com el seu nom indica té forma de circ, i com que les entrades més barates eren també les més llunyanes em va tocar seure en un lloc no recomanable per a gent que pateixi vertigen, de molta pendent, perquè gairebé tenies el cap del de davant als peus, i no hi havia cap barana, o sigui que quan t'aixecaves veies una fossa inmensa davant teu i feia molta impressió.

El concert en sí, molt intens i molt original, com sempre. Ell no estava bé de veu però ho va suplir amb un gran sentit de l'humor (se'n fotia de l'apatia dels belgues: Vinga nois, que això és un circ! , deia) I abans dels bisos va fer un numeret made in Broadway espectacular (es va vestir rollo Liza Minelli) De fet és un clàssic en els seus concerts, acabar amb una anada de l'olla en forma de disfressa (a Barcelona l'any passat es va vestir de papallona i a l'última gira, de Jesucrist crucificat...) És una mica com el final de la careta dels Simpsons, que tothom espera veure amb quina en surten. La traca final: Complaint de la Butte (de la Banda sonora de Moulin Rouge) a veu i piano. Buff, els pèls de punta.

Dissabte vaig anar a un parell de cafès molt agradables i elegants i vaig passar per davant del Manneken Piss, amb la prevenció que vaig tancar els ulls i girar el cap. o sigui que no el vaig veure (només la llum de flaixos). Així que mantinc la meva promesa... ;-)


A l'apartat de vídeos d'impacte n'he penjat un titulat (Isabel) Teruel Existe que no té pèrdua. Ja us dic jo que aquí a Europa les sessions no són tan ... alegres.

16 de nov. 2007

Blackle


M'he adonat que gaires coses sobre la ciutat (llocs on he estat, la forma de vida i costums, la manera de treballar) no us he explicat, no. Ahir mentre anava amb bus pensava que les ciutats es miren des d'una perspectiva diferent si hi vas com a turista que si hi vius. Per exemple, cada dia passo davant del Palau Reial, el Museu de Belles Arts, la Place du Grand Sablon, que són dels pocs llocs bonics de la capital (a part de la Grand Place, és clar) però com que no vaig amb ulls de turista no hi he fet ni una trista foto... (També és cert que no hi he anat mai a passejar allà, només de pas amb transport públic) Per cert, la Place du Grand sablon, tan típica, amb una església esplèndida al mig, tota "llambordada" i rodejada d'encantadores botigues d'antiguitats, dels pocs llocs on no hi ha cap edifici horrorós de formigó, és ... Un aparcament públic! Coses dels belgues.


CONTRADICCIONS

Canviant, de tema, aquesta setmana hi ha hagut ple a Estrasburg, veure foto, (del qual, per una vegada, me n'he salvat - m'han explicat que ha nevat dos dies-) i com sempre passa, es reben correus de diputats o funcionaris que estan en contra d'aquest desplacament massiu, i aporten dades. Atenció:

Segons un estudi dels Verds, només el trasllat costa als contribuents europeus més de 200 milions d'€uros l'any i provoca tantes emissions de diòxid de carbó com 13.000 vols d'anada i tornada de Londres a Nova York (!) I el manteniment ordinari dels edificis europeus uns altres 457 milions d'€uros, total per estar buits 307 dies a l'any! I mentre, la Comissió Europea va aprovant directives sobre l'emissió de CO2 a l'atmosfera i retallant ajudes per al desenvolupament...

Per altra banda, no tot són només queixes, hi ha propostes constructives: Un parlamentari alemany proposava aquesta setmana usos alternatius per a l'edifici d'Estrasburg si finalment es decidís centralitzar tota l'activitat legislativa a Brussel.les, com ara ser la seu de la diplomàcia de la UE o un institut europeu de tecnologia, en qualsevol dels casos seria una seu permanent tot l'any, aportant d'aquesta manera més beneficis per la ciutat i la regió que l'actual assemblea mensual.


------------------------------------------------------------------------


He penjat, a l'apartat "Per una supervivència sostenible", el link a la versió ecològica del Google, que no és res més que la mateixa pantalla però negra en comptes de blanca, i que rep el nom de Blackle. Els seus promotors expliquen que estalvia energia perquè un ordenador normal necessita més energia per a fer funcionar una pantalla blanca (o clara) que una de negra o fosca. No és molt, però la idea és que cada vegada que la visites estalvies una mica i si tothom fa el mateix (gota a gota) pot ser beneficiós. Però no es queden només amb això. Proposen que els blogs i pàgines personals siguin dissenyades amb colors foscos, predominantment, com una altra manera de promoure i conscienciar sobre el malbaratament de recursos actual.

13 de nov. 2007

L'ós i el... madrony?


La setmana passada vaig estar a Madrid per feina. Molt interessant comprobar la diferent forma de fer que tenim els catalans i els madrilenys (i que consti que ninguna és millor que l'altra) De fet, entre tots els assistents i diputats espanyols, era l'únic català present, i no patiu, vaig fer-vos quedar molt bé (això sí, no vaig ballar sevillanes al sopar de gala a la Casa de Campo, el meu "saber estar" arriba fina a un determinat punt) Entre els highlights de la semana: visita a el Prado en una hora! (amb una guia simpatiquíssima, això si) i la cara que vaig posar quan vaig saber que l'alternativa a visitar museus era anar al Santiago Bernabeu (devia ser molt explícita pel què em van dir)

A l'aeroport, mentre esperava el meu vol de tornada a Barcelona em vaig trobar amb dues parelles madrilenyes "de pura cepa" que em van fer molta gràcia perquè eren iguals que els personatges de les sèries de Telecinco i Antena 3 sobre "gente bien" Els modelets i els pentinats inamobibles d'elles i les clenxes i les camises amb jersey per sobre d'ells eren dignes de la millor època de la Presley o de Mario Conde. I a sobre la conversa que tenien era sobre si anar a sopar o no al Via Véneto ("me ha dicho piluca que se come muy bien, i por Internet dice que la comida es excelente...") ja ho sé, digueu-me provincià, però és que a mi em fascinen...

Els qui cada vegada em fascinen menys, i sento dir això, són alguns argentins, com un que em vaig trobar al vol de Barcelona que perquè l'aterratge va ser una mica brusc es va passar tota l'estona següent queixant-se i dient tonteries (claro, ya te decía yo que no viajáramos en una low Cost, qué horror,... etc) El cap com un timbal.

I el cap de setmana vaig anar a veure ONCE, una senzilla però emotiva pel.lícula irlandesa, un musical "indie" que val molt la pena. Vaig sortir del cine xiulant les melodies. Molt recomanable.

I parlant de recomanacions. Preneu nota:

Cada dia, a les 21h a icat fm fan un programa musical meravellós, presentat per tot un mestre com és l' Albert Puig, que es diu Delicatessen. Allà podreu escoltar la música catalana i internacional més interessant del moment. Molt pop, folk, rock tranquil, músiques del món, coses molt variades però sempre d'un gust exquisit.

Probeu-ho i ja em direu el què...

3 de nov. 2007

Castanyada









I sí, efectivament, som en plena celebració de Tots Sants, ple fins dalt de castanyes, boniatos, panellets, tot tant lleuger, oi? Clar que en orígens per aquesta època debia ser lògic prendre aliments amb molta aportació de calories com aquests,...Però avui en dia, amb el canvi climàtic del cosí del Rajoy, o pel què sigui, ja no fa tant fred que justifiqui tanta energia concentrada... Almenys a Catalunya. Ara, que el caliu de veritat el posa la gent tant xula amb qui vaig celebrar la festa el dimecres, acabat de venir de l'aeroport, sou fantàstics!

Ahir volia anar al cine però al final em vaig quedar a casa veient La Strada de Fellini, que em va semblar una història tristíssima, molt senzilla formalment però terriblement complexa en el què explica, molt moderna (moltes pelis indies actuals resulten ser molt més carques)i amb uns actors magnífics. Allò que tenen els clàssics del cine és que mitjançant metàfores aconsegueixen explicar sentiments o conceptes molt complexos, i aquí el cas de la pedra amb què la Gelsomina aprèn quina és la seva funció a la vida...

I avui he pujat a La Colonia Rosal des de Manresa, per la nova autovia de la qual només en manca un tram per acabar. Feia temps que no hi pujava, i la veritat que es tarda un moment. Encara recordo quan de petit, cada cap de setmana pujàvem a Berga i era com una aventura, trigàvem més d'una hora, amb una carretera estreta i amb moltes curves, passant per dins de tots i cada un dels pobles del camí. Normalment dinàvem a algun restaurant de gasolinera, llom amb patates, recordo, però a mi em semblava la cosa més emocionant del món. També a Sallent hi havia la famosa gasolinera de El lleó, on hi havia hagut aquest animal de veritat. Doncs, bé, ara de tot això no en veus res, la carretera passa ràpid ràpid per sobre de pobles, de records i del passat. Sí, perquè això és el futur, i el futur va tant de pressa que no té temps per recordar les coses tal com éren abans...