Solitude

L'altre dia, passejant per un carrer estret i oblidat de la part alta de Barcelona, vaig passar pel davant d'una pensió, la porta oberta, la recepció minúscula i un home tot sol, amb un ventilador com a única companyia. Era la una de la matinada però feia xafogor, i aquella imatge em va impressionar, més ben dit, em va colpir imaginar-me a mi en el lloc d'aquella persona.

Recordo que vaig comentar: Aquesta deu ser la feina més trista del món. Jo no podria mai treballar en això. I em vaig quedar tant ample. Ara reflexionant-ho veig moltes alternatives pitjors, molts tipus de feina molt més pesats, cansats, inhumans, infrahumans, explotadors, indignes i fins i tot avorrits que aquest, però clar, jo mai m'hi hauria inclòs com a possible subjecte /treballador... Freud potser en podria dir alguna cosa d'això.

De fet, per entendre millor el què vull dir hauré d'explicar alguna cosa més o menys íntima. Des de petit, el què em fa més por de tot és la soledat. Curiosament, ja més gran, he descobert que una de les coses que m'agrada més és la soledat. És a dir, em fa por, però sóc una persona bastant solitària i m'agrada molt estar sol, que no sentir-me sol. Així que la imatge d'una persona que ha d'estar més o menys sola tota la nit em produïa...desassossec (una altra paraula fantàstica)De fet, estic segur que hi ha molta gent que li agrada prou treballar de nit i sense companyia, els humans som molt adaptables a les circumstàncies.


Bé, per acompanyar una altra de les meves paranoies mentals, una nova edició de La Cançó del dia:


R.E.M : Find the river

L'última cançó del què segurament és el meu disc preferit dels 90, Automatic for the people, de REM. El grup de rock alternatiu d'Athens, liderat per Michael Stipe i Peter Buck, venia de treure un disc molt comercial i exitós l'any anterior (Out of time)i els fans que van aconseguir (10 milions de còpies venudes) de ben segur que no s'esperaven un disc com aquest com a seqüela.

El disc és íntim, torturat, sensible, i la veu d'Stipe brilla com en cap altre disc del grup. Hi ha cançons fantàstiques, però a mi sempre m'ha emocionat especialment Find the river. És una balada sincera, poètica, que parla del riu com a metàfora del destí de l'autor, que es deixa endur per la corrent perquè res li surt com ell vol:

nothing is going my way

La veu sona profunda, gairebé trencada per sentiment, per sobre d'un llit d'orgue, piano i guitarra insuperable. Gairebé aconsellaria escoltar-la amb un volum considerable, no és d'aquelles cançons que serveixin com a fil musical.I puc dir que és de les poques, poquíssimes cançons que m'an fet plorar, i encara ara, en l'enèsima vegada que l'escolto, aconsegueix emocionar-me.

Disc: Automatic for the people (1992)
Intèrpret: REM (Bill Berry, Peter Buck, Mike Mills and Michael Stipe)
Tall núm. 12, 3:50 min.

En comptes de posar l'enllaç a l'audio, poso directament el videoclip.

Post-festa

La calma després de la tempesta. Els carrers silenciosos, l'ambient estiuenc (amb turistes inclosos) Costa reemprendre el ritme habitual un dilluns com aquest després de la festa. D'una festa gairebé obligada, perquè ja em direu què pots fer un dia de revetlla de Sant Joan a qualsevol punt del país sinó unir-te a ella (no et deixen altre remei els petards i el bullici de la gent)

Terrasseta, música, amics, menjar multicultural -de l'aperitiu japonès a la butifarra amb seques-, què més es pot demanar? I a falta de tecnologia, bones són les cartes. M'agrada organitzar "eventos". Per la preparació, pel ritual, per les ganes de fer contents els altres. Últimament procuro sempre que algun dels plats elaborats a la taula l'hagi fet jo. Ara, hauré d'ampliar el meu repertori... En una altra vida m'imagino com el cap de protocol d'un emperador persa, o alguna cosa semblant. També ha sigut divertit que tingués dos menjars seguits en poques hores. El segon ja és una tradició: la barbacoa al diumenge, aprofitant la decoració de la revetlla del dia anterior. I amb nens. Quina energia!

Aquesta tranquil.litat que em sembla copsar a l'ambient deu tenir a veure amb la proximitat de les vacances per molta gent. Precisament ahir mirava fotos de l'últim viatge a l'abril i pensava: Quina mandra organitzar un viatge ara...! Crec que en aquest cas sí hauré d'improvitzar.

Paisatge urbà i subtítols

Gairebé cada dia passo per les obres de la Plaça de la Reforma de Manresa. Fa mesos que està tota foradada (hi fan un aparcament) i properament urbanitzaran la plaça en sí. El projecte original va ser objecte de polèmica entre els veïns perquè gairebé no hi havia arbres, al contrari que la anterior, que era lletja, però amb arbres. Al final crec que la pressió veïnal va fer canviar el projecte i introduir més verd. Això mateix es pot extrapolar a altres espais de la ciutat i, en general, a moltes ciutats de Catalunya.

El què em crida l'atenció no és tant el debat places dures si o no, com que això m'ha fet pensar en com canvien les ciutats amb els anys (i torno al meu tema obsessiu preferit del pas del temps)

De vegades m'esgarrifo quan, passejant pels carrers, vaig pensant en el què hi havia abans en un lloc determinat, en aquell edifici que van tirar a terra, en aquella espai que van reurbanitzar, en aquell solar de tota la vida que ara és ocupat per un edifici nou, per aquella botiga de tota la vida que ara tanca i obre un banc...

La meva memòria personal, la meva infància va lligada, sense que en fos conscient, a uns carrers, uns edificis, unes olors, i algunes d'elles ja no hi són, s'han perdut. Els nens d'ara passaran per davant de Caixa Girona, al Passeig, per exemple, i mai sabran que allà hi va haver una de les millors llibreries de la ciutat, o en sortir del cinema Atlàntida (si és que sobreviu gaires anys) només veuran edificis on molta gent recordarà per sempre que hi havia el solar on es posaven les atraccions per la festa major. I no ho dic ni amb tristesa ni amb enyorança. No tenim temps per aquestes coses, tot va (o ens ho sembla) massa ràpid.


----------------------------------------------------------------------------------


Un comentari sobre la proposta del Conseller de Cultura de subtitular les pel.lícules i sèries a TV3. Podeu llegir la notícia i veure el vídeo aquí!!

Una de les coses que crida més l'atenció quan viatges fora, és que a la televisió no es dobla sinó que es subtitula. I la gent ho veu com la cosa més normal del món, perquè tota la vida s'ha fet. I al cinema igual.

En canvi, al nostre país, el subtitulat té molt mala premsa. És una de les poques imposicions de l'època del franquisme que una majoria de la població encara defensa. Jo entenc que si sempre has vist les pel.lícules doblades, et molesti o et costi veure-les en versió original, però a la gent més jove, aquesta que s'apunta a classes d'anglès, va a l'estranger a estudiar, o es lamenta quan no li donen una feina perquè no té idiomes, aquestes persones precisament no puc entendre que vulguin les pel.lícules doblades. És una qüestió de comoditat, només. Sé que tinc una opinió una mica radical, però no pot ser que un país amb un nivell d'anglès (i de la resta d'idiomes)tan baix com el nostre passi la majoria de producció audiovisual extrangera a la televisió i al cine doblada.

També s'ha de dir que la imatge del cinema subtitulat no ajuda a què les coses canviïn. El clixé aquest de cines de pel.lícules d'art i assaig, en blanc i negre, avorrides, amb un públic snob, gafapastes i succedanis, ha fet molt mal a la versió original. I és injust.

Potser subtitulant els films i sèries a la televisió pública s'acostuma una mica a la gent i ja no els faci tanta mandra veure les pel.lícules al cinema en versió original, que és com s'haurien de veure sempre. I ja no només per temes de llengua, sinó per preservar l'obra tal i com el seu creador la va idear i els actors s'esforcen a representar.

Actrius

Poesia musicada

Transcric unes poesies d'un autor que em va commoure especialment quan el vaig descobrir: Konstantinos P. Kavafis. Són dues de les seves obres "filosòfiques", però no cal espantar-se, s'entenen d'allò més bé.

CIRIS

Els dies que vindran són davant nostre
com una filera de ciris encesos,
daurats, càlids i plens de vida.

Els dies que passaren resten darrere
com una trista filera de ciris apagats.
Els de més a prop fumegen encara,
ciris freds, consumits, torçats.

No els vull veure: m'entristeix la seva forma
i m'entristeix també el record de la seva antiga llum.
Miro al davant els meus ciris encesos.

No em vull girar, per no frisar en veure
com s'allarga depressa la filera ja esmorteïda,
com augmenten depressa els ciris apagats.


CHE FECE... IL GRAN RIFIUTO

Per a certs homes tanmateix ve un dia
que han de dir el gran Sí o el gran NO.
És evident tot d'una qui era que tenia
a punt a dins seu el Sí, i en dir-lo va endavant
cap a l'honor i la convicció.

Qui ha fet el refús no es penedeix. Si tornen
a preguntar-li, "No" repetirà.
I, amb tot, aquell "No" -l'exacte que calia-
l'aterra per tota la vida.


----------------------------------------------------------------------------------


I per acompanyar-les, res millor que una nova Cançó del dia:

NICK DRAKE- Day is done

"El músic de les estrelles, el poeta dels arbres, l'home que va morir de solitud."

Nick Drake fou un cantautor folk anglès nascut al 1948, ara músic de culte,però que en vida va vendre poquíssims discos, que és famós per les extranyes afinacions de la seva guitarra i per la virtuosa tècnica de punteig amb la mà dreta, a més de pel seu físic de 1'90m i el caminar encorvat. Les seves lletres, fosques i enigmàtiques, parlen d'amor, de solitud i de naturalesa (el mar, el vent, els arbres)

La cançó d'avui pertany al seu primer àlbum, Five leaves left (1969). El títol és una al.lusió als estutxos de paper de fumar 'Rizla', en els què un emblema amb aquestes tres paraules (5 leaves left, és a dir, queden 5 fulles)avisa de què s'està acabant el paper. Els arranjaments del disc són barrocs, amb un ús abundant d'instruments de corda, en particular violonxels i contrabaixos; i en primer pla sempre la seva veu i la guitarra.

Day is done és una cançó- la més curta del disc- que passa com un sospir, és totalment atemporal, i té una de les millors melodies que he sentit mai. De fet, al meu parer s'ha d'escoltar tot l'àlbum sencer, en silenci, possiblement de nit, per copsar tota la bellesa i la tristesa que hi ha dins.

És clar que per escoltar-lo, millor estar d'uns ànims diguem-ne que tropicals, ja que pot deixar estabornit al més optimista. De fet la història personal del cantant també és molt trista. Va deixar la carrera de filologia per dedicar-se a la música, després de tres àlbums sense gens d'èxit va entrar en una profunda depressió i va morir en extranyes circumstàncies, de sobredosi d'antidepressius, als 26 anys.



Disc: Five times left (1969)
Intèrpret: Nick Drake
Tall núm. 5, 2:29 min.

Per escoltar-la clicka aquí!

Poso l'enllaç. Ja es veu que vaig començant a dominar més el tema tecnològic. Per cert, què tal el blau marí de fons? Millor que el verd tristoi d'abans, no?

Cinehistèria

Arrel de l' amable missatge d'una lectora del meu blog ;-) parlaré una mica de cinema, que és una activitat que m'agrada molt i que últimament, "per B o per H" tinc una mica oblidada.

Per exemple, tot l'enrenou que hi ha a Barcelona amb la visita de Woody Allen i el rodatge de la seva nova pel.lícula. Perquè aquesta ciutat cosmopolita, diversa, culta i hípervisitada per turistes d'arreu del món perd el cul (amb perdó) quan un director americà hi roda el seu nou film? A mi em sembla tot massa provincià i d'un papanatisme que ratlla l'absurd.

R.A.E.
papanatismo.
(De papanatas).
1. m. Actitud que consiste en admirar algo o a alguien de manera excesiva, simple y poco crítica.

No trobeu que és una definició bastant ajustada al què passa aquí amb Allen? A veure, és cert que és un gran director, que ha fet molt bones pel.lícules, que no se sap ben bé perquè la gent de Barcelona connecta molt amb el seu cine i els seus diàlegs. Això ningú ho discuteix. Passa una cosa semblant amb Bruce Springsteen,a nivell musical per exemple, i això no li treu la condició de gran artista: en els dos casos ser un producte d'èxit no va renyit amb la qualitat.

Però com és que l'Alcalde i alts càrrecs de la Generalitat corrin a fer-se la foto amb ell on calgui (potser pensant que això els donarà vots?), que a la premsa hi hagi una crònica diària sobre què ha tingut la sort d'haver estat visitat per n'Allen, etc? Si fins i tot una noia que treballa al carrer Princesa en una botiga de roba em va comentar l'altre dia que hi havia entrat el Woody (a seques, és com de la família ja) quan ella no hi era i estava la pobra molt decepcionada. Em sembla exagerat, i això millor que jo ho explica l'article d'en Trallero ahir a la Vanguardia (Que he intentat trobar on-line però no hi ha manera)

No vull semblar malastruc (com m'agrada aquesta paraula) però no em dóna bones vibracions aquesta pel.lícula. En paraules del director serà una comèdia amable, amb tocs romàntics, sobre una turista que visita Barcelona. No sé, sembla un argument fluixet, com una excusa perquè surti la ciutat, els monuments, i algun actor espanyol.Ei, espero equivocar-me, eh?

Per cert, a veure si aviat faig una crònica d'algun film interessant, des de Zodiac que no em veuen el pèl pels cines. Bé, vaig revisitar l'altre dia una pel.lícula que feia anys que buscava (el meu pare és un fan absolut)i que es va publicar per primera vegada en DVD fa poc. Es tracta de l'Emperador del Nord, amb Ernest Borgnine i Lee Marvin, un drama de 1973 centrat en la Gran Depresió Americana i inspirat en les aventures de Jack London. És un film trepidant, amb uns actors inmensos i una música excepcional. Queda dit.

Dives i braus

Ahir em van fer un regal molt especial: el concert de Mísia i Adriana Calcanhotto al Palau de la Música dins el cicle Únicas. Em va fer molta il.lusió perquè havia estat mirant els preus per aquest i pel de Maria Bethania, però eren una cosa totalment desorbitada, així que ja havia desistit...

De fet el preàmbul va estar molt bé també: de compres i sopar de tapes al mercat de Santa Caterina, mmmm, deliciós, us ho recomano, és un espai molt agradable, sota la coberta de fusta i al costat de les parades; i els productes, com no podia ser d'altra manera, són de primera qualitat.

Bé, el cas és que no sabia què anava a veure, de fet no ho vaig voler saber fins al final. Vaig endevinar que era al Palau 10 minuts abans d'entrar i em vaig tapar els ulls per no veure cap cartell fins que vaig ser a platea. He de dir que aquestes entrades tant bones es van aconseguir a través del Club TR3S C, que és un carnet genial, amb molts avantatges i descomptes per a tot tipus d'espectacles i espais culturals.

La música portuguesa, el fado, sempre m'ha agradat. Les meves cantants predilectes són Dulce Pontes, amb aquella veu prodigiosa i unes cançons brillants com ara O infante, que posa els pèls de punta; i Mariza, que té un disc força recent, Transparente, que és meravellós tot ell. A Mísia no la coneixia tant i em va semblar tota una dominadora tant de la seva veu com de l'escena, amb aquella desimboltura que dóna l'esperiència, en el seu cas,a més, i com va dir, amb una mare artista d'El Molino. Em va agradar el seu caràcter sarcàstic i juganer, en contraposició a la "gravetat" dels fados.

La Calcanhotto, brasilera, que va sortir a escena amb un vestit llarg blanc i modern, va estar impressionant. La noia del perfil de faune, tal com la va descriure la pròpia Mísia, té una veu especialíssima, suau i versàtil, que a vegades sembla que s'hagi de trencar, però que és capaç de donar-li uns girs sorprenents a les melodies. I va fer unes quantes interpretacions de "gallina de piel" que deia aquell: Eu Sei Que Voi Te Amar, els fados a dos veus amb l'anfitriona, i una sorpresa: Resistiré, sí, la del Duo Dinámico, en plan bossanova. Per treure's el barret.
La cirereta del pastís fou la interpretació de La Gavina, en català, per part d'una Mísia emocionada per la presència de la seva mare catalana, curiosament a pocs metres d'on seia la pròpia Marina Rossell.

----------------------------------------------------------------------------------

Bé, no volia fer una crònica del concert tampoc, però així m'ha sortit, necessitava explicar-ho. De fet el post d'avui havia de versar sobre les corrides de braus a Barcelona. Ahir li dedicaven la foto de portada i les quatre! primeres planes de la secció de cultura a La Vanguardia. Bé, ja sabem que aquest diari, a més de ser monàrquic és pro-taurí, i que la societat barcelonina sembla que és més aviat anti-taurina, però com es diria al món de la moda, La Vanguardia crea tendència, i sembla que s'ha reobert el debat als mitjans de comunicació i a la societat.

No ho tinc gaire clar i tampoc hi entenc gaire del tema, però si això fos una campanya de publicitat de l'empresa que porta l'explotació de la Plaça de Toros de La Monumental, l'hauria encertat de ple...

NOTA: Parlant de braus, m'ha vingut al cap aquella cançó que feia: "No me gusta que a los toros te pongas la minifalda..." Recordo que van passar per tv el vídeo de la cançó i no tenia desperdici, amb uns zooms de càmera horrorosos enfocant l'Escobar que renyava una noia més aviat yeyé, amb un vestit curt de flors. Eren altres temps.

Nostàlgia jo?

El passat dijous vaig assistir al lliurament de títols de la primera promoció del Màster en Marketing Polític: Estratègies i comunicació, de la UAB, al Port Vell. Va ser una tarda com irreal, com si mirés les coses a través dels ulls d'una altra persona. La sensació era extranya. Primer de tot perquè va fer un dia de ple estiu, i tot caminant per la Barceloneta amb americana entre tant banyador i bikini et feia sentir fora de lloc. I després, perquè vaig tornar a veure companys de curs que feia més de dos anys que no veia. I alguns estaven (estàvem?) força canviats. És inevitable en aquest tipus d'actes que preguntis i et preguntin que què fas, on treballes, si et va bé la vida, com dient, almenys el què ha costat (de temps i diners) ha servit per alguna cosa,; però també, és clar, funciona aquí el Paradigma de la comparació: a veure si a aquest li ha anat millor o pitjor que a mi... He de dir que va ser bonic veure reunit tothom altra vegada, segurament l'última vegada,...

Ara pensant-hi, crec que a vegades tinc una certa tendència a la nostàlgia, una inclinació espontània, no buscada, però que intento espolsar-me de sobre a la mínima manifestació. Suposo que té a veure amb una idea que em fascina, que és el pas del temps. Com les persones i els objectes varien, muten, al cap dels anys, i com, en un moment determinat, aquell objecte o aquella persona ja no tenen res (o poc) a veure amb el què havien estat abans. Això sol xocar amb les mentalitats, com la meva, bastant racionals (crec), amb afició per analitzar-ho i etiquetar-ho tot, que quan s'han fet una imatge precisa de com és i quines coses t'agraden d'una persona, posem pel cas, els costa acceptar que al cap de cert temps pot ser que ja no sigui igual.

Déu n'hi do, per ser dilluns! A veure si m'explico millor: Quan t'enamores d'algú, ho fas d'un conjunt: del físic, de la personalitat, de la veu, de la manera de parlar,de la manera de pensar, de diferents coses que et criden l'atenció i et sedueixen. Si després d'un temps aquesta persona evoluciona, canvia (cosa freqüent i diria que necessària) tu ja no pots mirar-la de la mateixa manera: o evoluciones amb ella o la trobaràs extranya. Per mi nostàlgia seria això: despertar-te al cap d'uns anys i pensar que t'agradava més abans.

Aquesta idea terrible, deia, em persegueix a vegades (tot i que no tinc tants anys ni m'han passat tantes coses com per ser molt nostàlgic) i de moment sempre he aconseguit que no m'envaeixi. Penso: quan sigui vell, ja tindré temps de ser nostàlgic, ara toca donar-te motius a tu mateix per no ser-ho, viure al dia, carpe diem!

Tota aquesta giragonça venia pel fet de veure companys que feia anys que no veia, ves. Quan els veus de nou, els reconeixes a la primera, però hi ha alguna cosa que se t'escapa -moltes coses viscudes es reflecteixen als seus ulls-. També passa quan remenant calaixos trobes una fotografia antiga, on hi surt gent que no has tornat a veure; o pitjor, quan rellegeixes cartes que algú et va enviar fa anys i recordes exactament on eres i què vas dir en l'instant que immortalitza la carta.. He estat al límit de la nostàlgia, però aquest cop tampoc m'ha acabat atrapant. I que duri.

Vaig estar plantant flors, l'altre dia (això és un canvi de tema i la resta són tonteries) És una activitat entretinguda i gratificant. Ho recomano a tothom.

Músics que admiro

ART

Després de dies d'especulacions i de màxima expectació, a la fi el gran misteri que mantenia Catalunya aguantant la respiració ha sigut desvetllat. El profeta Ferran Adrià, el messies de la nova cuina, el català viu més important del moment (amb permís de Josep Cuni,...)ha explicat en què consistirà la seva presència al Documenta 12 de Kassel. Bàsicament i perquè ningú es perdi enmig dels conceptes abstractes de l'art contemporani: Es queda a Roses, al seu restaurant, fent el què fa cada dia (!)

NOTA PRÈVIA: La Documenta de Kassel és una fira d'art que va néixer al 1955 com una iniciativa en la què cada 5 anys, de manera didàctica i rigurosa, un grup d'experts de tot el món analitzen l'estat de la vanguardia artística (rescatant les principals aportacions de la primera part del s. XX, i alhora mostrant joves creadors d'Alemanya i la resta del món.)

Reprodueixo un extracte de la informació apareguda a El Perìódico:

"LA COHERÈNCIA
La Documenta 12, la trobada artística més influent del món, no havia sortit mai d'Alemanya. Vet aquí el segon cop d'efecte adriànic. El primer és la coherència: "De cap manera la gent s'ha de sentir estafada. Si una cosa té aquesta intervenció és l'honestedat. Una estafa hauria estat una instal.lació, una performance. Vam estar un any estudiant què podíem fer", va explicar ahir Ferran a les nou del matí abans de posar amb els altres artistes a les escales del Museum Fridericianum (pavelló A).

Què es podia fer?: era tan senzill, i a la vegada tan complex... En realitat la cosa ja estava feta, s'estava fent des de feia 25 anys: El Bulli en el seu conjunt. Adrià ho va comprendre el 14 d'agost del 2006. En cas que hagués fet una altra cosa, l'haurien apedregat.
¿I com han transmutat El Bulli en el pavelló G? Primer, l'efecte mental, el mapa de la Documenta, en què apareixen gairebé en línia recta els set pavellons de Kassel i, en una cantonada, com si fos les Canàries, Roses. Segon, l'efecte físic: tots els clients que des de demà fins al 23 de setembre sopin al restaurant rebran un menú amb el logo imprès de Documenta perquè ells també seran visitants de la fira. I tercer, l'efecte umbilical: cada nit dues persones arribades de Kassel (elegides per la direcció de la Documenta) soparan a El Bulli. El pont aeri Kassel-Cala Montjoi és finançat per Caixa Girona, el Patronat de Turisme Costa Brava Pirineu de Girona i l'Ajuntament de Roses."

Trobo sincerament fascinant tant la idea com el tracte que se li dóna a la informació. On alguns hi podrien veure "jeta" o "poca imaginació", la premsa hi veu "coherència" i originalitat. L'Adrià és molt llest, i contra els que ja preveu que es puguin sentir estafats, es defensa afirmant que si hagués fet una altra cosa l'hauríen apedregat.

En això té molta raó, perquè imagineu que reserveu amb un any i mig d'antel.lació una taula al Bulli, amb tota la il.lusió del món espereu aquest moment on segons tothom viureu l'experiència mística més important de la vostra vida, entretant us heu d'estrényer el cinturó durant uns mesos i, posem pel cas -i paradoxalment-, deixar d'anar a sopar fora tan sovint per recuperar la inversió, tot això perquè una setmana abans et truquin del restaurant i et diguin que ho senten molt, però que s'haurà d'anul.lar la reserva perquè el Ferran i tot l'equip han d'anar a Alemanya a fer una performance artística....

D'aquesta manera, imprimint un logo al menú, i invitant a sopar a dues persones de Kassel al Bulli (amb el viatge pagat per institucions gironines, of course)ja s'ha guanyat el cel, tant pels comensals del restaurant, com pels invitats del Documenta, que tindran la sort d'anar gratis a la Costa Brava i menjar com mai, i, perquè no dir-ho, participar en una activitat artística molt més emocionant que veure pel.lícules experimentals polaques en blanc i negre (per posar un exemple triat a l'atzar de la programació)

Si és que encara tindran raó, el Ferran Adrià és un geni, els catalans no ens el mereixem...


--------------------------------------------------------------------------------

Ahir feien Entre Fantasmas, a Cuatro. És de les poques sèries a les que m'he enganxat. No sé si us heu fixat que últimament hi ha una espècie de moda, o de febre per les sèries, especialment si són americanes. Ara si no veus Perdidos, o House, o Herois, o Los Soprano, no ets cool. I si les fan en una plataforma digital, o te les baixes d'internet per avançat, molt millor.

Doncs a mi m'agrada Entre Fantasmas. Ja sé que té poca audiència, que l'argument és bastant senzill i que els capítols comencen i acaben cada setmana, no tenen continuïtat com en d'altres sèries, que no hi ha teories ocultes sobre els personatges i les trames, etc. És una sèrie com de les de tota la vida, però amb fantasmes. I fa yuyu.

Albània i Tirà(na)

Mentre George Bush, de visita a Albània, es donava un bany de masses, algun llest va aprofitar per robar-li el rellotge (vegi's el vídeo a la secció de notícies, al final). Ja té coña que en un dels pocs països europeus on se l'ha rebut amb autèntica expectació i sense aparents protestes la gent s'atreveixi a fer això.. Aquí, si vingués, segurament organitzaríem la major manifestació de la història, però a l'hora de la veritat ningú s'atreviria a mirar-li als ulls, i ja no dic sortir al carrer a aclamar-lo i sobar-lo encara que en tinguéssin ganes. Els catalans a vegades som així, rondinaires i covards.
Em sembla tan hilarant la situació, que fins i tot oblido de quin personatge es tracta. El mateix individu que es va ennuegar amb una galeta (succés encara avui sospitós i mai ben explicat) o demana permís per fer un pipí a una assalariada seva, és el què monta una guerra preventiva (bé, unes quantes)que cada dia costa la vida de molts innocents, el que desprecia els drets humans, el que se li'n fot el medi ambient fins que no veu que li pot treure vots... Bé, deixem-ho, m'estic sulfurant.

Nota: Ara que ho rellegeixo, espero que el servei d'informació del president americà no sàpiga català,... Vaig a comprobar que el telèfon no estigui punxat...

Per desengreixar una mica, reprenc la fabulosa secció de

La cançó del dia:

Adam Green - Friends of mine

Aquest americà, nascut l'any 1981, es un músic i cantant jueu que va començar amb el grup de rock-punk The Moldy Peaches, però ara és més conegut per la seva carrera en solitari. Els seus discos tenen un estil indie-folk, segons algunes revistes, cosa que tampoc explica res, com veureu. Fa la música que es podria fer als 70, per exemple, però amb una instrumentació molt cuidada, unes lletres intel.ligents i una imatge molt moderna

Friends of mine va ser el seu primer disc en solitari i segurament el millor fins ara. Conté 15 temes d'unes melodies absolutament brillants composades totes per ell, però la perla del disc és la cançó homònima. Per descriure-la només se m'ocurreix dir que és aquell tipus de cançó que t'alegra el dia. Una melodia senzilla i enganxosa, però no facilona, una veu profunda i versàtil, uns arranjaments de cordes meravellosos de Jane Scarpantoni, que ha colaborat amb Bruce Springsteen, Sheryl Crow, Patti Smith, R.E.M., Kristin Hersh, Lou Reed, entre d'altres,... A vegades, val més escoltar i prou ( i en aquest cas, somriure) És una cançó que m'ha acompanyat en molts moments feliços aquests anys i de la qual no em cansaré mai.

Disc: Friends of mine (2003)
Intèrpret: Adam Green
Tall núm.7, 2:49 min.

ACTUALITZACIÓ: he descobert com penjar cançons al post. Aquesta en concret no hi és, però en poso una del seu últim àlbum, Jacket full of danger, i que té el seu estil característic: Novotel.

Escolta-la aquí!

Calor i denúncia

Avui a la tarda he anat a treballar. Això és notícia per mi perquè no ho feia des de dimecres-en una setmana especial en què a més el dilluns era festa-. Total, que ha sigut una experiència extranya, ja que he hagut de dinar d'hora i agafar el tren de les 14h, cosa que fa que la meva rutina diària de cívic usuari del transport públic hagi variat pel simple fet de fer-la amb la presència omnipotent del sol de migdia de juny. En sortir de l'estació, amb la ciutat ja en plena activitat, al contrari que la resta de dies, m'he sentit com fora de lloc, com quan tornava a casa després de 15 dies de colònies quan era petit, i he pensat, com donant-li un to trascendent: ja ha arribat l'estiu (o "l'istiu", segons la variant bagenca).

Si, ja sé que fa dies que fa bon temps i la gent va en sandàlies i pantalons curts, però jo n'he sigut conscient del tot avui- potser també perquè el cap de setmana vaig estar al pre-Pirineu i allà feia fresqueta als vespres. Per cert, qui no hi hagi estat mai, és molt recomanable la visita a l'església de Sta. Maria de Pedret, a tocar de Berga, pre- romànica, i el seu meravellós entorn.

----------------------------------------------------------------------------------

Canviant de tema, fa uns mesos, tot parlant amb una amics que hi treballen, em vaig assabentar dels problemes que hi ha al voltant del Zoo de Barcelona. Resulta que hi ha incertesa sobre la continuitat del Zoo, ja que la part marina en teoria va a la zona del Forum, i una part de l'actual parc es vol destinar a pàrking del parlament. A més, l'espai destinat a l'aparcament dels treballadors del zoo i dels visitants s'ha tancat per a ser parking dels diputats i treballadors del Parlament, amb les incomoditats que això suposa pels usuaris del zoològic i la gent que cada dia s'hi ha de desplaçar per treballar-hi (tenint en compte com està l'aparcament en aquella zona de Barcelona)

Arrel d'això, innocentment se'm va ocórrer fer una pregunta al propi president del Parlament perquè donés resposta a les inquietuds dels meus amics. Aquí està la pregunta i la resposta publicada recentment a la web del Parlament:



El president respon - Preguntes
Pregunta 4053
Data: 06/11/2006 18:06PúblicaPrivada
Autor:Jordi Santandreu Jordà (5319)
Títol:Reforma del Parlament
Text:Voldria saber si és cert que en el marc de la reforma de l'edifici del Parlament, està previst destruir bona part del recinte del Zoo per a fer-hi un aparcament pels diputats.Tant els usuaris com els treballadors del Zoo s'han quedat sense lloc on deixar els cotxes, i per això hi va menys gent. Però el fet de destruir una part del Parc de la Ciutadella perquè els senyors diputats puguin anar amb transport privat a la feina em sembla una vergonya, de ser cert.

RESPOSTA

"Benvolgut Jordi Santandreu,
Lamento el temps d’espera excessiu a la vostra consulta, de vegades és difícil donar resposta com caldria a totes les preguntes entrades en l’espai web del president.

Pel què fa a la qüestió que planteja, el trasllat del Zoo de Barcelona així com el projecte d’ampliació de les dependències del Parlament estan vinculades a una modificació del Pla General Metropolità del conjunt del Parc de la Ciutadella. Això significa que és competència del consistori barceloní qualsevol decisió que afecti l’espai que actualment ocupa la instal·lació del Zoo.


Resto a la teva disposició per qualsevol altre dubte o petició que se li plantegi.

Atentament, Ernest Benach i Pascual"


Total, que ara hauré d'escriure a l'Ajuntament i seguir tot el procediment per obtenir una altra resposta més convincent... Us mantindré informats.

Per cert, s'haurà notat que no he dit ni una paraula dels meus queixals, això és bon senyal, oi?

Convalescent però indignat

Avui m'han tret dos queixals del seny (si, a aquestes alçades!) i estic una mica estabornit. Ho he fet per la Seguretat Social-després d'esperar un any i mig, això si- i la veritat és que ha anat molt bé, ha sigut ràpid, professional, i sense dolor. És ara, quan l'anestèsia deixa de fer efecte, que em comença el dolor de veritat. Però ja tinc un arsenal de medicaments per mitigar-ho. Estic content perquè sóc molt aprensiu i no he fet cap numeret, al contrari de l'últim cop que vaig entrar en un quiròfan, que abans que em toqués ningú em vaig desmaiar i les infermeres no aconseguien despertar-me.No m'allargaré massa perquè em convé estar assegut en un lloc còmode. Només comentaré un parell de coses: la primera, que m'ho han explicat les simpàtiques infermeres de la Clínica, que la persona que li tocava operar-se abans que jo, en veure que s'hauria d'estar allà unes hores, ha dit que havia de marxar a treballar, i tota emprenyada ha marxat. Amb el què costa que t'agafin a la sanitat pública i llavors resulta que tenia coses a fer,
la dona. En fi, ara fins d'aquí un altre any és possible que no li toqui...

I la segona apreciació, i per la qual dic que estic indignat, és la notícia que apareix al peu de la pàgina, a la selecció de notícies, sobre la farmacèutica Pfizer i les morts de nens a Nigèria. Empresa que per cert, té la seu a Barcelona molt a prop de la feina i cada dia en anar a treballar veig els seus executius impecablement vestits entrant i sortint. És indignant, jo crec que la societat s'ha de rebel.lar contra aquestes coses d'una vegada. És clar que hi ha interessos molt importants que es mouen aquí.

Per cert, he buscat la notícia exacte a diversos diaris electrònics: El Periòdico, El País, El Mundo, 20 minutos, i m'ha cridat poderosíssimament l'atenció que a la web de La Vanguardia no hi hagi ni rastre de la notícia, que és de fa pocs dies. En fi, es veu que per al Grup Godó hi ha altres prioritats (atacar el tripartit, els moviments a La Caixa, el barça,...)

Un dia, quan em trobi més bé, comentaré alguna cosa sobre el tema del Memorial Mauthausen (hi ha un link a una pàgina de TV3 a la secció notícies) que té implicacions personals.

Sobre el Blog i altres consideracions

Ahir va ser un dia emocionant, vaig entrar a formar part del món virtual (si, és una mica cursi això) I tenia tantes ganes de provar totes les possibilitats que té un blog que em vaig passar el dia modificant el disseny, els colors, afegint elements nous. En fi, que voldria comentar alguns dels elements d'aquesta pàgina:

-EL TÍTOL. Juvat vivere (o iuvat vivere) Expressió llatina que es podria traduir com "vivir es hermoso", en castellà, ja que en català no trobo una traducció que em satisfaci. És un terme relacionat amb el Renaixement i sobretot va fer fortuna a Alemania. aquí deixo uns extractes que parlen del tema:

"Los humanistas, antes y después del Renacimiento son, en su tiempo y en su escala, protagonistas de un gran proyecto de transformación cultural, moral y política, cuyo lema podía ser ‘vivir es hermoso’ (‘Iuvat vivere’), testimonio de optimismo, de sentimiento de libertad y de renovado amor por la vida. " Vicente L. Simó.

"El concepto de Renacimiento fue establecido por los tratadistas (personas que hacen tratados) italianos de los s. XV-XVI le llamaban Rinascita / Rinascimento. La base de la cultura renacentista aparece relacionada con la mentalidad burguesa para los hombres del Renacimiento la espiritualidad, es el rasgo más importante. Según los renacentistas el hombre tiene dos naturalezas: espíritu y cuerpo, estas no se podían mezclar. El hombre ha de saber distinguir las dos naturalezas. A diferencia de la Edad Media hay una concepción vitalista, optimista de la vida, el mundo ya no es “un valle de lágrimas” y la vida ha de ser disfrutada, gozada (tópicos como Carpe Diem, Juvat Vivere), es decir, se pasa del teocentrismo al antropocentrismo y la visión negativa desaparece."


-LA CANÇÓ DEL DIA. Allò ideal seria penjar cada dia una cançó, comentar-la i posar un enllaç on poder-la escoltar. Però ni crec que pugui complir amb aquesta tasca d'actualització ni encara tinc prou perícia internauta com per fer filigranes. De moment, em limitaré a comentar una cançó en cada entrada (que tampoc serà obligatòriament a diari, és clar)

De moment n'he posat 10 per avançar feina. Regularment aniré modificant el Top 10 tot afegint cançons noves a comentar. La primera podria ser:

Summertime - CARMEN Mc RAE

No faig cap descobriment, és un clàssic, un dels millors estándars del jazz americà, o de la cultura popular en general. La va compondre George Gershwin amb lletra del seu germà Ira Gershwin i DuBose Heywars per a l'òpera Porgy and Bess. La va començar a escriure a desembre de 1933, la seva intenció fou capturar el folkrore de la música afro-americana d'aquells temps. Dins de l'obra la cançó s'escolta tres vegades, com a cançó de bressol.

Hi ha grans interpretacions d'aquest tema; la canònica, que ha passat a la història, és la de la gran Billie Holiday, amb la seva veu profunda, abellotada. Brutal. Un dia repassaré la seva biografia, que a mi em va impactar molt perquè va tenir una vida "de perros", com se sol dir.
Llavors hi ha la de la meva adorada Ella Fitgerald, perfectament executada, molt més ortodoxa, i que emociona igualment perquè aquesta dona cantava meravellosament bé. I ja més moderna, la de la Janis Joplin és pura dinamita.

Però jo he triat la versió de la Carmen Mc Rae, que potser objectivament no és la millor, però que em sembla d'una emoció insuperable. El ritme és lleugerament diferent de la versió clàssica, més contemporani, ara diríem groovy. Està acompanyada per una orquestació sublim, tant que sembla que a vegades ella lluiti contra els violins per veure qui és capaç d'arribar més amunt.

Disc: Carmen Mc Rae sings great american songwriters (1950)
Intèrpret: Carmen Mc Rae
Tall núm. 14. (G.Gershwin-I.Gershwin-Heyward) 2:55

De moment ho deixo aquí, ja (m')he donat prou la llauna. Sé que el més usual és posar només una entrada per dia, però jo de moment crec que aniré escrivint a mesura que em vinguin les idees, i no descarto repetir més d'un dia. Penseu (si, vosaltres, hi ha algú?) que és tota una vida sense escriure res en un blog i ara de cop i volta tinc masses coses a dir...

NOTA: Demà em fan una petita intervenció i no sé quan podré tornar a actualitzar el blog. Ja tardeu a omplir-me la bústia de correu amb peticions pel meu retorn...

POEMA

Un loco

Es una tarde mustia y desabrida
de un otoño sin frutos, en la tierra
estéril y raída
donde la sombra de un centauro yerra.

Por un camino en la árida llanura,
entre álamos marchitos,
a solas con su sombra y su locura,
va el loco hablando a gritos.

Lejos se ven sombríos estepares,
colinas con malezas y cambrones,
y ruinas de viejos encinares
coronando los agrios serrijones.

El loco vocifera
a solas con su sombra y su quimera.
Es horrible y grotesca su figura;
flaco, sucio, maltrecho y mal rapado,
ojos de calentura
iluminan su rostro demacrado.

Huye de la ciudad... Pobres maldades,
misérrimas virtudes y quehaceres
de chulos aburridos, y ruindades
de ociosos mercaderes.

Por los campos de Dios el loco avanza.
Tras la tierra esquelética y sequiza
—rojo de herrumbre y pardo de ceniza—
hay un sueño de lirio en lontananza.

Huye de la ciudad. ¡El tedio urbano!
—¡carne triste y espíritu villano!—.
No fue por una trágica amargura
esta alma errante desgajada y rota;
purga un pecado ajeno: la cordura,
la terrible cordura del idiota.

Antonio Machado

.

.

.

PD: Dedicat al Marc i al Javi, i també al Sergi, per la paciència. Encoratjo a tothom que el llegeixi a què m'expliqui quines sensacions li produeix, i que la propera vegada que ens veiem em sàpiga recitar la primera estrofa.... almenys... ;-)

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

No sé si la idea original del blog com a format era la de ser un diari virtual i personal, on la gent expliqués les seves coses, pensaments, denúncies, comentaris sobre actualitat, etc. Jo tinc la intenció que sigui més o menys això.

Recordo que quan era adolescent escrivia tot el que se'm passava pel cap en el primer lloc que trobava (normalment fulls quadriculats de llibreta d'estudiant que anava omplint fins a l'obsessió i sense deixar que quedés cap espai en blanc). També vaig passar una època on, molt solemnement, vaig decidir que faria un diari, ja que era -i sóc- una persona que sempre estava pensant coses, i com que per més inri sóc de poc xerrar, necessitava vomitar totes aquelles idees i històries, i records, en algun lloc. L'invent, però, no va ser massa reeixit, hi vaig escriure molt poc, a la fi l'únic que vaig recollir van ser tres o quatre descripcions de somnis inquietants que vaig tenir en un període d'uns 6 mesos. Això sí, encara conservo la llibreta que havia de ser el meu diari (una cosa hortera i infantil de paper barat amb un dibuix de Disney) i alguna vegada que els he reellegit se m'han posat els pèls de punta, o m'ha entrat una malenconia profunda, segons els casos.

La cosa és que ahir, que tenia festa, em vaig llevar tard (vaig sortir diumenge) i em vaig passar el dia mig zombie i sense fer res del que tenia planejat fer. I avui, en llevar-me, m'he dit que no puc malgastar mai més un dia d'aquesta manera, i hauria de fer alguna cosa amb tot plegat. I la meva primera decisió ha sigut obrir el blog, perquè serà una manera d'obligar-me a escriure de tant en tant, i reemprendre una activitat que fa anys feia molt més sovint.

Dit això, no puc deixar de pensar que extrany és això d'escriure sobre temes tan personals i publicar-ho a la xarxa sense saber qui és exactament el teu/s interlocutor/s. I si això no ho acaba llegint ningú? (Bé, potser millor) Doncs almenys em servirà de teràpia, i m'estalviaré uns calerons que per altra banda tampoc em pensava gastar en psicoterapeutes.

La primera vegada

Avui és un d'aquells dies que pots dir que fas una cosa per primera vegada. A la meva edat ja no són tantes les ocasions en què això succeeix. És una sensació agradable. Avui començo el meu blog.

És curiós perquè la meva perícia en moure'm en espais virtual-tecnològics és molt baixa (una manera fina de dir que sóc un negat amb els ordenadors, "ordinadors" en diuen al meu poble) per això també serà un repte emocionant anar aprenent coses sobre el món d'internet a mesura que el meu blog vagi creixent.

Hauré de demanar consell a algun amic que estigui més posat en el tema, en unes setmanes segur que això tindrà més bona pinta, i espero (que no prometo) actualitzar la criatura amb regularitat (aquí no m'atreveixo a posar "sovint") En un altre post explicaré el perquè del nom del blog i el perquè m'he decidit a començar-lo.