28 de set. 2007

COMUNICAT OFICIAL


Faig saber a la comunitat internauta que:

-Canvio de feina

-Vaig a viure a l'estranger, en concret a Brussel.les.

-En principi, si tot va bé, hi seré fins al juliol de 2009, encara que tornaré bastants caps de setmana.

-Hauré de replantejar aquest blog. Tinc dues opcions: O conservar als mínims aquest i començar-ne un de nou on expliqui totes les vivències noves, o bé mantenir aquest, amb modificacions, i convertir-lo com una espècie de diari "Afers exteriors". Ja n'informaré oportunament (s'accepten suggerències)

No marxo fins el 7 d'octubre, o sigui que encara tinc uns dies de marge. Com comprendreu, estic una mica atabalat perquè tot ha sigut molt ràpid, però la meva idea és aprofitar aquesta meravellosa eina que és la blogsfera per explicar-vos en detall la meva nova vida i fer-lo un canal més inmediat amb la gent propera (i la no tant propera) ara que serà més complicat trobar-se físicament amb tothom...

Més detalls, properament, no patiu.

27 de set. 2007

Broma i Jacques

No puc resistir-me a penjar aquest "Atestado" judicial real:



I ara, una pista sobre la notícia que donaré demà (que per la majoria ja no serà notícia)

26 de set. 2007

Una imatge val més que 1000 paraules




Deixant de banda el tema de les infraestructures (en aquest cas el prefix infra no podia ser més exacte), he penjat a la secció corresponent (a la dreta) el blog Desconvencida , una variada i interessant reflexió sobre el cinema, la música, els viatges i la literatura, feta per una dona culta i gens adoctrinadora, vaja, un estil del què jo voldria que fos el meu blog i que mai acaba de ser-ho... Suposo que em falta trajectòria, experiències i...tetes? (perdoneu la broma fàcil). I per qui no vulgui pensar massa, un vídeo de caigudes increïbles que m'ha fet gràcia (això de veure com els altres fan el ridícul sol agradar...)

Per cert, s'albiren canvis a l'horitzó... (divendres ho explico)

25 de set. 2007

Són ganes de polèmica



Unes quantes notícies, opinions i comentaris, no gaire elaborats, no us penseu. Un poti poti. Tot tal com raja...

A) Entrevista a Javier Marías a La Vanguardia:

- Ve España como "un país envilecido hasta la médula". ¿Lo cree así?

- Es exagerado, pero algo hay. Se ha convertido en una sociedad de nuevos ricos con pocos escrúpulos y una moral muy laxa. Por no hablar del grado de ignorancia y, sobre todo, de satisfacción con esa ignorancia, y eso sí es más nuevo. Estoy bastante a disgusto en mi país y mi época. Y hay otra cosa que no es nueva que la riqueza no ha eliminado: es un país con mucha saña, mucha mala leche, con mucha gente dedicada a joder por joder.

B) Cap de setmana: Concert de Marc Parrot, ple d'energia i bon rotllo, amb menys públic del què es mereix. Perquè a Barcelona qualsevol grup extranger desconegut acabat de sortir, amb alguna referència a les revistes "de tendències", té una gran capacitat de convocatòria entre els joves moderns d'aquí, i els músics contrastats (vinguin d'on vinguin) no? És una d'aquelles coses d'aquesta ciutat multicultural i de disseny que no entenc i que no m'agrada.

C) Durant unes setmanes -bastantes- les escales mecàniques de la parada de metro que uso habitualment van estar espatllades. Llavors, quin remei, pujava per les escales tradicionals. Ara que ja fa temps que tornen a ser operatives les mecàniques, no les he tornat a usar més. Perquè la majoria de gent jove no fa el mateix?

D) A risc de tenir opinions en contra, crec que la notícia de la nova normativa sobre música en directe a Barcelona és un encert. Si es permet música enllaunada als bars i pubs, perquè es posaven tantes pegues per fer música en viu? En aquest cas no es podia justificar només pel problema dels sorolls. Barcelona ha de ser una ciutat viva, i sense grups que poguéssin tocar en locals de la ciutat, s'anava tornant una ciutat buida, d'aparador, i "enllaunada" Ara cal que això no vagi en contra del descans dels veïns, és clar, però... visca la música (en viu)!


E) Moral. Ha sortit en DVD un documental anomenat "Soldados de Dios: Jesus Camp" que parla de l'educació que reben els nens de la Associació Nacional d'Evangèlics (nordamericans), on son educats només a les seves cases i en campaments d'estiu per a convertir-se en futurs soldats de Déu i Bush. Segons sembla, el resultat posa els pèls de punta. A la revista GO opinen: "Res a envejar a la Yihad islàmica. Hem tornat a l'Edat Mitjana. Per a més inri, hi apareix Ted Haggard, president de l'entitat, ferri enemic de l'homosexualitat, casat i pare de cinc fills, que després de l'estrena del film es va veure envoltat per un escàndol sonat: les revelacions d'un "chapero" professional el van obligar a reconèixer que havia mantingut tres anys de sexe oral (barrejat amb anfetamines) amb el noi en qüestió. Pobres evangèlics"

No hi ha res que em tregui més de polleguera que la doble moral. Però això passa a molts altres llocs: a Zimbabwe, el dictador "cristià" Robert Mugabe ha pressionat perquè el vaticà destituís un bisbe que tenia relacions amb una dona. I el Vaticà, en nom de la moral, ha accedit, sense tenir-li en compte que el polític i militar va casar-se amb la seva secretària l'any 96, quan ja havia tingut dos fills amb ella mentre estava casat amb la seva primera dona.

24 de set. 2007

Astrid


Us vull explicar un cas real, que em va arribar indirectament, i que crec que és bo que se sàpiga i que la gent en prengui consciència:

L'Astrid i l'Hugo són una jove parella de 26 i 25 anys de Barcelona que amb molta il.lusió fa 9 mesos van decidir tenir un fill, en Noah, conscienciats de la problemàtica de l'envelliment de la població i perquè volien ser pares joves (tota una raresa actualment) Però ben aviat van arribar els problemes:

Després dels 4 mesos de baixa preceptiva, la mare estava a l'atur, per poder fer-se càrrec del seu fill i perquè no es podien permetre cuidadora o llar d'infants (a més les respectives famílies viuen lluny i no els poden ajudar) Havien de passar amb el sou mileurista del pare. Però a més a l'agost a ella se li acabà l'atur i havien de pagar el pis (no els havia tocat el de protecció oficial) i totes les despeses que comporta un fill.

Al mateix moment, van fer les sol.licituds per a les escoles públiques de cara al setembre i les hi han denegat totes. Com ella mateixa diu en una carta que va enviar a les autoritats d'educació: "Ens troben que som "massa rics" per cobrar els ajuts a persones necessitades, i "massa pobres" per poder accedir a una llar d'infants privada. Llavors, com ho fem?"

La jove parella es va anar a informar, davant tants obstacles, i els hi van explicar que les escoles de 0 a 3 anys no són obligatòries al nostre país. Que a Barcelona van néixer, el 2005, 5300 nens i que les escoles públiques ofereixen 3400 places. L'Àstrid es pregunta, amb tota la raó: "Creuen que els criteris de puntuació són lògics? Donen punts a germans però no tenen en compte ingressos de les famílies, ni l'edat dels pares, ni si realment tenim ajudes familiars? Si jo decidís tenir un fill l'any que vé hauria de pagar 1100 € dels dos fills d'una privada (ja que el primer fill no ha entrat a una pública)? Estem disposats a creuar Barcelona al matí per portar el nen a l'escola per tal que jo pugui treballar i aportar un sou a casa, però si no ens ajuden una mica no sabem què fer. No tenim sortides."

Jo, com ella, també em pregunto perquè els hi posen tan difícil a les parelles joves. És lògic que el 90% de les places per a menys de 3 anys siguin per immigrants (sense tenir res en contra, però sense perjudicar les famílies d'aquí)? I que per tenir un germà a l'escola entris, però si tens uns ingressos mínims no entris? Hi ha molt poques guarderies per la demanda existent.

Bé, és un cas més d'entre molts que es deuen donar avui dia al nostre país. Però aquest em sembla especialment indignant perquè es tracta d'una parella jove, treballadora, progressista, optimista i vital, que no busca fer trampes a l'Estat per viure del "cuento" com altres, sinó una petita ajuda per poder tirar endavant.

Que no és una cosa aïllada ho demostra, per exemple, una carta publicada a La Vanguardia del dia 12 de setembre, on F. Miquel Campos deia "Mi mujer es maestra, trabaja para la generalitat, y le han dado una vacante para dos años a cien kilómetros de donde vivimos. Nuestra hija ha cumplido tres años y no tenemos familia que nos la cuide. Al final, he decidido dejar de trabajar y cuidarla yo. Durante dos años no podré trabajar y tendremos que pasar los tres con un sueldo, pagando hipoteca y gastos."

Quan els qui manen i tenen responsabilitats vegin clar que és per coses com aquesta que la gent s'acaba abstenint a les eleccions, potser llavors començaran a veure la gravetat d'un problema transversal, que no té una solució fàcil, però que si almenys tots en som més conscients podrem pressionar perquè s'hi faci alguna cosa efectiva.

20 de set. 2007

Actualitat i pressa


De vegades tinc tantes coses per dir i tant poc temps per penjar-les al blog que quan vull fer algun comentari sobre una notícia d'actualitat, ja no és notícia i més que actualitat és història...

Així que faré una mica de repàs de coses que m'han cridat l'atenció últimament:

- M'agrada molt el suplement cultura/s de La Vanguardia, tots els dimecres. En el d'aquesta setmana (si, el d'ahir -tinc el costum de coprar el diari i llegir-lo el dia següent-)apareix un article molt interessant de David Barba titulat "¿Quo vadis, thriller?" que parla una mica de la història i el present del gènere que alguns anomenen històrico-esotèric (ja sabeu, best-sellers tipus Dan Brown, templaris, catedrals del mar, conspiracions político-massòniques, etc) No sóc lector d'aquest tipus de novel.les, però Barba parla molt bé de les diferents tendències que hi ha i de les veritats i mentides que expliquen. Tot això vé arrel de l'argument de l'últim premi Nadal, que pel què sembla és una paròdia d'aquest tipus de literatura. El què explica sobre la relació entre les grans companyies petrolieres i els negacionistes del canvi climàtic (entre ells, algun escriptor mediàtic)posa els pèls de punta, i a mi m'ha escandalitzat, sincerament.

- En aquest mateix article hi ha un parell de frases que són per enmarcar-les. Estan extretes d'un document anti-kioto publicat a Internet per una associació (Proyecto de Política Financiera y Ambiental)finançada per la multinacional ExxonMobil. Crec que no mereixen comentaris:

"Existeixen sòlides proves científiques de què l'augment del diòxid de carboni atmosfèric produeix molts efectes beneficiosos als entorns naturals, tant vegetals com animals"
"Vivim en un entorn de plantes i animals cada vegada més exhuberant com a conseqüència de l'augment de CO2. Els Nostres fills disfrutaran d'una Terra amb molta més vida vegetal i animal de la que tenim avui. És un regal meravellós i inesperat de la Revolució Industrial"

- Ah! Canviant de tema, una cosa curiosa: poseu "trabajo digno" al cercador de Google i després "segur que tinc sort" o "voy a tener suerte" i atents al resultat...!!!

-En l'apartat de blogs, a la barra de la dreta, he penjat un blog sobre història clàssica que està molt bé, podeu consultar-lo a www.historiaclasica.com Pels interessats en el tema, feu-hi una ullada.

- Finalment, una xorradeta:

17 de set. 2007

Poesia


Un parell de poemes de JAIME GIL DE BIEDMA, el triomf de la senzillesa i la sensibilitat.


MAÑANA DE AYER, DE HOY

Es la lluvia sobre el mar.
En la abierta ventana,
contemplándola, descansas
la sien en el cristal.


Imagen de unos segundos,
quieto en el contraluz
tu cuerpo distinto, aún
de la noche desnudo.


Y te vuelves hacia mí,
sonriéndome. Yo pienso
en cómo ha pasado el tiempo,
y te recuerdo así.

(Moralidades, 1966)



IDILIO EN EL CAFÉ

Ahora me pregunto si es que toda la vida
hemos estado aquí. Pongo, ahora mismo,
la mano ante los ojos —qué latido
de la sangre en los párpados— y el vello
inmenso se confunde, silencioso,
a la mirada. Pesan las pestañas.

No sé bien de qué hablo. ¿Quiénes son,
rostros vagos nadando como en un agua pálida,
éstos aquí sentados, con ojos vivientes?
La tarde nos empuja a ciertos bares
o entre cansados hombres en pijama.

Ven. Salgamos fuera. La noche. Queda espacio
arriba, más arriba, mucho más que las luces
que iluminan a ráfagas tus ojos agrandados.
Queda también silencio entre nosotros,
silencio
y este beso igual que un largo túnel.

(Compañeros de viaje, 1959)

14 de set. 2007

Músics a qui admiro (Segona Part)



A veure qui troba el parany... (parany meravellós, per altra banda, que mereix un post i un vídeo)

La primera part la trobareu al dia 16 de juny.

12 de set. 2007

Biocombustibles, solució o problema?


Entrevista a un premi Nobel de Química, publicada avui a El País:

"Con los biocombustibles no se ahorran emisiones de CO2"

Hartmut Michel, alemán, 59 años, recibió el premio Nobel de Química en 1988 por determinar, por cristalografía de rayos X y en una bacteria, el funcionamiento en detalle de la fotosíntesis -la reacción más importante del mundo, según el jurado-. En la reunión de premios Nobel celebrada este verano en Lindau (Alemania), Michel no habló de su trabajo sino de una de sus aficiones: los biocombustibles. Según mostró en Lindau, los combustibles de origen vegetal no son una buena opción para combatir el cambio climático: no ahorran emisiones de CO2 y promueven la deforestación de la Amazonia. "No soy el único que dice esto, basta hacer los cálculos para verlo. Sólo que los políticos no quieren escuchar esta idea", dice Michel.


Pregunta. Según una directiva de la Unión Europea, el 5,75% de todo el transporte basado en energías fósiles deberá ser sustituido por biocombustibles antes del 2010. ¿Es una estrategia equivocada?

Respuesta. Recomendaría abolir esa directiva: con los biocombustibles no se ahorra emisiones de dióxido de carbono. Es evidente que tenemos que reducir las emisiones de dióxido de carbono si queremos frenar o reducir el calentamiento global, tenemos que cambiar de energías fósiles a energías renovables. Pero la producción y el uso del biogás o el biocombustible no son neutrales en cuanto a la producción de CO2, porque al menos el 50% de toda la energía contenida en el biogás o en el biocombustible procede de fuentes fósiles.

P. ¿Puede explicarlo un poco mejor?

R. Para producir algunos biocombustibles, como el etanol, hace falta invertir mucha energía en forma de fertilizante, de transporte... Y también en el destilado del alcohol. Lo que obtienes al fermentar el vegetal es algo como el vino, con un 10% de alcohol, y hay que convertirlo en alcohol 100%. Para eso hay que invertir casi tanta energía como la que hay en el etanol. Y si obtienes esa energía de combustibles fósiles, acabas emitiendo más CO2 de lo que emitirías simplemente usando gasolina en el coche.

P. ¿No es algo que se pueda mejorar con nuevas técnicas de cultivo, con más investigación en general?

R. El problema de partida es que la eficiencia global de la fotosíntesis es muy baja. Menos del uno por ciento de la energía solar se almacena en forma de biomasa, y no hay muchas posibilidades de mejorar eso. El biocombustible que se puede producir por unidad de superficie y año contiene menos del 0,4% de la energía solar que ha recibido esa superficie en el mismo tiempo.

P. O sea que habría que cultivar superficies enormes para obtener suficiente biocombustible...

R. Incluso si no contamos la energía que hay que invertir en producir los biocombustibles, hay que tener en cuenta que cubrir la demanda de electricidad de Alemania con biocombustibles exigiría dedicar toda la superficie del país a cultivos energéticos. En comparación, las células fotovoltaicas son entre 50 y 100 veces más eficientes en lo que respecta a convertir la energía solar en eléctrica, y necesitan de mucho menos suelo. Los cultivos energéticos son una manera muy poco eficiente de usar el suelo.

P. Ha hablado también del riesgo de deforestación asociado al uso de biocombustibles.

R. Sí, los biocombustibles están fomentando la pérdida de selva tropical en Indonesia, Malaisia, algunas zonas de África y en Brasil. En Brasil es la soja: cada vez se cultiva más y más soja en la selva. Y quemar selva para producir soja libera una cantidad enorme de dióxido de carbono a la atmósfera.

P. En su conferencia ha dicho incluso que es más eficiente, y ahorra más emisiones, usar directamente los cultivos para calentarse.

R. Sí, puestos a cultivar, el mayor ahorro lo obtendríamos usando la madera para calefacción, en vez de petróleo o gas natural. El petróleo se dejaría sólo para los coches. De esa manera triplicas o cuadruplicas la eficiencia, no pagas el impuesto de convertir la biomasa en biocombustible.

P. Pero también ha dicho que producir biocombustibles es más barato energéticamente en algunos países que en otros. ¿Son los biocombustibles rentables al menos en algunos países?

R. Si el biocombustible se produce a partir de la caña de azúcar en los países en que este cultivo crece como si fuera hierba, sin fertilizante, como Brasil, sí puede ser un proceso rentable. En Brasil se exprime la caña y los restos de la planta se usan para destilar el alcohol. Pero en Europa, con trigo o remolacha, no es rentable. Aquí no se da la caña de azúcar.

P. Y ¿si se usan métodos biotecnológicos, enzimas, que digieran toda la planta -incluida la lignina- para aumentar la eficiencia de la producción de biocombustible?

R. No se gana mucho. La eficiencia de la conversión de biomasa en biocombustible oscila entre el 0,15% y el 0,3%. Y las células fotovoltaicas tienen ya una eficiencia de entre el 15% y el 20%. Y también son interesantes las otras formas de aprovechar la energía solar, como la energía solar térmica.

P. Así que en su opinión hay que fomentar la energía solar

R. La mejor manera de resolver nuestro problema es con energía solar, lo malo es que las células fotovoltaicas son aún muy caras. Podríamos tener una granja solar en el Sáhara, por ejemplo, y convertir la energía que se obtuviera en alguna otra forma de energía que se pueda transportar, como el hidrógeno. Eso, hasta que se desarrollen cables superconductores a temperatura ambiente.

P. Si está tan claro que los biocombustibles no son una opción, ¿por qué todo el mundo apuesta por ellos?

R. Es que son una idea muy atractiva, el término bio vende mucho... Pero no soy el único que critica los biocombustibles. Basta hacer los cálculos.



Seguiré buscant opinions sobre el tema. Sembla ser que és pitjor el remei que l'enfermetat...

7 de set. 2007

Eric i Dylan



Ahir vaig veure un reportatge a Localia sobre la matança de Columbine. He de dir que no conec "Bouling for columbine" de Michael Moore, ni la pel.lícula de Gus Van Sant "Elephant", que tracten el tema des de la vessant més política i sociològica, i potser per això el relat em va colpir desmesuradament. En realitat era una recreació real del què va passar, interpretada per actors amb gran verosimilitud, intercalat amb entrevistes als supervivents, imatges reals de les càmeres de l'institut el fatídic dia, la informació anterior (els vídeos on es gravaben ells dos probant armes de foc) i posterior (les investigacions policials)...

Tot plegat era tan real que no em podia creure que hagués passat allò. No vull treure conclusions fàcils o simplistes -s'ha estudiat força aquest cas-; segur que l'orígen de l'horror s'ha de buscar en la psicologia dels assassins bàsicament, però el què queda clar és que l'administració de justícia va fallar (els dos tenien antecedents), la policia va fallar (perquè van esperar a entrar tanta estona, fins que tothom ja era mort?), els pares i l'ambient familiar van fallar (un d'ells tenia un arsenal a la seva habitació i ningú ho va detectar),... massa coses, oi?

Pot semblar que ara aquest tema ja està superat, que a més va ser molt lluny d'aquí i no ens afecta, però carai, no era una peli de ficció per passar l'estona, ni una arma política per desacreditar una administració, era real, i em va fer pensar en la quantitat de tonteries -notícies, vídeos de youtube, pel.lícules- que provenen dels EUA que cada dia ens empassem (i ens fan empassar)i que no ens aporten res, i en canvi no som gens conscients d'altres realitats molt terribles i/o interessants que no s'expliquen i són l'orígen de moltes Breaking News de la CNN.

6 de set. 2007

Recomanacions post-vacacionals



No he complert la meva "promesa" i no he penjat res aquests dies, però bé, ara ja sí espero cuidar una mica més la meva finestra al món cibernètic. Per començar amb una cosa lleugereta, unes recomanacions vàries, com aquelles que es fan a les entrevistes de la tele, en les seves seccions "refrescants" d'estiu...

Una Pel.lícula:
Ratatouille. Brillant comèdia d'animació. És d'aquelles que t'has de deixar endur per la riquesa visual i creure't la inverosímil història per, a canvi, disfrutar del plaer d'entrar a curiosejar en una cuina d'un gran restaurant, veure trepidants escenes d'acció, olorar els plats a través de la pantalla, i sorprendre's de la increïble "humanitat" dels gestos i moviments dels personatges (tant animals com persones) Per cert, que el famós plat que fa embogir de plaer al crític gastronòmic és una espècie de pisto, o de "tumbet" mallorquí.

Un llibre:
Cuando fui mortal, de Javier Marías. Aquest és d'aquells autors en certa manera polèmics, que escriu a la premsa i té bastants detractors pel què fa al seu pensament (tot i que a Espanya, al contrari que a l'estranger, no és gaire conegut) Moltes vegades això ha pogut deixar en segon pla la seva producció literària, esplèndida -jo sóc dels què opinen que art és sempre art, amb independència que el seu creador pugui ser un cabró, que tampoc és el cas-. Total,que escriu unes novel.les genials (potser un pèl farragoses amb tanta frase subordinada i pirotècnia formal) i que aquest és un llibre de contes sorprenents, plens de personatges foscos, molt reals, narrats de forma impecable i tradicional, amb temes i personatges recurrents, amb intriga i sorpresa final, amb un llenguatge precís, i on moltes vegades tinc la sensació que descriu els meus propis sentiments, els meus pensaments més íntims, i et deixa anar reflexions, com qui no vol la cosa, que et remouen l'estómac perquè són com un dard a la teva consciència... Absolutament recomanable.

Un disc:
Mentider, de Marc Parrot. Per si no ho sabíeu, és el Xaval de la Peca, que té una producció de discos molt recomanables abans de l'èxit de masses, i que fa dos anys va treure el seu primer disc totalment en català que és una delícia per les melodies juganeres, les lletres iròniques i tot l'ambient amable i festiu que et deixa amb un somriure als llavis quan s'acaba.

Algú m'ha comentat que mai recomano música en català (ni castellà)i és cert, suposo que les meves influències són bàsicament anglosaxones, encara que adoro absolutament la música de Brasil, el fado portuguès, el pop francès,... De la música d'aquí sempre m'ha interessat més el que es feia abans (Serrat, Sisa, Mª del Mar Bonet,...) que l'actual, encara que hi ha una o dues excepcions que properament les hi faré el seu merescut homenatge.


Ah! I el gat què hi pinta, us preguntareu? Bé, m'he adonat que en els pobles pesquers amb història, com Rodes, Gènova, o Cudillero (Astúries) últimament, aquells que són bonics però tenen una part bruta i melancòlica, sempre hi ronden gats, com vinguts d'una altra època i que mai han volgut marxar...