Fenòmens extranys

Dia 22. 22è dia sense haver vist el Manneken Piss.

Des del canvi d'hora sembla que estem en una nit permanent, a les 5 de la tarda ja es fa fosc, i quan és de dia i plou, com avui, no sembla gaire que sigui de dia...Però no és plan de comencar cada post amb el "parte" meteorològic, oi?

Aquest cap de setmana va ser de relax total. Em llevava tard, feia un esmorzar com Déu mana, mirava la tele (flamenca, valona, francesa,alemana, de Brussel.les), que és una bona manera de familiaritzar-te amb l'idioma i les costums. També he mirat sèries i pel.lícules en VO en anglès i subtítols en francès o flamenc, que també és una bona manera de seguir connectat amb l'anglès, la llengua de treball.

Doncs dissabte vaig passejar pel Parc Duden, a sota del pis (això de dir "casa meva" encara em produeix una sensació rara) És un parc petit però esplèndid, verd intens, amb grans arbres i amples avingudes de terra, i una horografia que per moments et fa creure que estàs enmig d'un bosc. I en una zona de gespa vaig trobar una fotografia ja una mica esgrogueïda on hi apareixen tres nenes. Està datada: "mardi le 14 mars 2003" I a sota de cada nena hi ha escrit el seu nom, en lletra d'escola. Vaig estar a punt de deixar-lo al terra on era, però després vaig repensar-m'ho i la vaig agafar. Quines coses més extranyes et trobes, aquí.. Tornant a casa (?) pel parc recordo que em va venir una espècie de nostàlgia extranya. Jo tot sol en un parc solitari un diumenge de tardor, desarrelat, amb una foto a la mà d'unes nenes que feia dos anys es deien Eugéne, Maité i Laurence i semblaven felices. I ara on seran? Les coses canvien tan de pressa...

Aquesta sensació com d'estar fora de lloc també la vaig tenir dies abans amb dues situacions, una mica més absurdes: En una estació de tram de sobte vaig sentir com si una pedra m'hagués colpejat al front. Va ser un impacte brutal. No vaig veure ni la pedra ni ningú que la pogués haver tirat. Era prop del pis i vaig posar-m'hi gel de seguida. No m'ha sortit cap bony però vaig pensar que si arriba a anar uns centímetres més avall em trenca les ulleres i em podia haver fet molt mal.

La segona situació absurda va ser anant de compres, en un carrer molt transitat, quan una dona que repartia flyers, de sobte es va posar a pegar una pobre noia que passava per allà i que no entenia res. S'ho va acabar agafant amb humor, menys mal... No sé, de vegades vas pel carrer i veus gent extranya, costa veure gent rient o fent broma, i si a sobre et passen coses com aquestes...

Però bé, no patiu, que jo no em tornaré com ells, de fet m'agrada veure aquest contrast de societat perquè així valores més les coses bones que tenim a casa, com les festes. Estic desitjant que arribi dimecres per tornar a casa i fer la millor castanyada de la història!!

PD: En l'apartat d'articles he penjat una reflexió molt interessant de la Plataforma per la promoció del Transport Públic sobre la mesura de reduïr la velocitat d'entrada a Barcelona a 80 km/h. I a la denúncia del mes, mireu la pàgina annexa sobre Salvem el Suanya.

Fer dissabte

Ja torno a ser a la capital després del meu viatge a Estrasburg. Ha estat una experiència extranya, ja us ho diré. De fet no entenc, ni he trobat ningú que m'ho justifiqui racionalment, perquè les sessions de ple extraordinàries del Parlament Europeu es fan una vegada al mes a Estrasburg, amb la despesa i incomoditats que suposa traslladar tot el personal i les infraestructures a un lloc tant llunyà. És un tema de compensacions a Franca que ara ja és molt difícil revertir, i més quan fa pocs dies es va aprovar un nou Tractat de la UE (que és on es decideixen aquestes coses) i aquest tema ni es va tocar.

A part d'això la ciutat és bonica, més humana que la capital belga, diria, però també fa molt més fred. Mare de Déu, i tot just som a l'octubre! He notat diferències també pel què fa al menjar, molt més elaborat però també més indigest (mantegues i carns a dojo), i els preus són més...francesos.

El transport molt bé, en això els "europeus de terra endins" ens porten molta ventatge. Trams i busos pertot, a més els treballadors del Parlament viatgem gratuïtament, i fins i tot posen a la nostra disposició bicicletes -Clar que jo les preferiré amb el bon temps-.


Els divendres solen ser els millors dies per treballar perquè la majoria de diputats i funcionaris viatgen a casa i hi ha poca activitat. A mi m'espera el meu primer cap de setmana sol a Brussel.les, que aprofitaré per fer coses tant poc apassionants a Catalunya però tant engrescadores aquí com comprarar menjar per la despensa, fer dissabte o rentar roba.

Ah! Segueixo sense haver vist el Manneken Piss. Aquest cap de setmana passat amb el Marc vam anar a fer una mica de turisme però ens vem negar a visitar aquesta diminuta estàtua. Ara que ho penso, em puc posar un repte: A veure quantes setmanes aguanto sense haver fet la típica foto del nen dels nassos. Podeu apostar.

Strasbourg

Veieu que bonic és Estrasburg?

Doncs jo no, vull dir que sóc aquí des de dilluns, marxo demà i no he pogut veure res. A veure si m'escapo un moment... Properament, un post detallat dels últims dies.

ANTONIA FONT

Un dia vaig comentar que no hi ha massa grups ni cantants acuals en català que m'agradin, els meus referents són més els Sisa, Serrat, Maria del Mar Bonet, etc. dels 60-70. Però fa uns anys que he descobert un grup, mallorquí, que trobo genial de veritat, amb músics competents, lletres imaginatives, melodies delicioses i una estètica i un discurs propi que fan que tinguin una personalitat poques vegades vista a l'estat. I no, no són Hombres G, són Antonia Font. Sabeu que el nom del grup és el de la primera fan que van tenir? Escoltar bona música, i amb aquest parlar de Mallorca tant dolc és una experiència que tothom amb una mica de sensibilitat hauria almenys de provar una vegada a la vida...

El grup està format per Joan Miquel Oliver(guitarra), Pau Debon (veu), Pere Manel Debon (batería),Jaume Manresa (teclats)i Joan Roca (baix). Practiquen un pop atemporal, fresc, natural, sense virtuosismes ni pretensions comercials, però amb una gran càrrega emocional; nostàlgica de vegades, surrealista d'altres, però d'una tremenda humanitat i sentit de l'humor. Per cert que l'autèntica ànima del grup no és el seu cantant (excel.lent veu) sinó el guitarrista Joan Miquel Oliver, compositor i lletrista de totes les cançons, amb una carrera en solitari que acaba de començar i, al meu parer, un dels pocs genis de la música actual al nostre país.

Biografia:

L'any 1997 el grup Antònia Font enregistra una maqueta amb quatre temes. Destaquen per unes lletres imaginatives i una adaptació lliure de diversos estils musicals.
A partir d'aquí el grup comença a girar pels bars d'arreu de Mallorca fins la publicació del primer disc. Antònia Font és també el títol d'aquest primer treball discogràfic on s'inclouen dos temes de la maqueta i dotze de nous. La temàtica general és la costant que definirà l'estil narratiu de la banda: astronautes, viatges fabulosos, mons ideals, paisatges mediterranis inventats i vida domèstica. L'elapé té la particularitat d'haver estat reeditat per Blau-Discmedi com una joia prematura del pop illenc després d'haver venut 4000 còpies i passar més d'un any exhaurit.

A Rússia (disc català de l'any 2001 a Rne.4) és un treball on el grup es proposa fer un disc auster i directe. Les relacions humanes i les reflexions sobre el sentit de la vida són els temes que substitueixen en certa mesura els flirteigs amb el suprarrealisme de la primera època. Cal destacar la presentació en directe al Teatre Principal de Palma on la banda és consolida com a fenomen local. També és el disc amb el qual Antònia Font entra en contacte amb el públic i la crítica catalans.

El tercer disc és editat el 2002 amb el segell Drac de Virgin. Alegria, deu cançons curtes d'una clara vocació pop, rep el premi Puigporret (millor disc de l'any) que atorga la crítica musical catalana dins del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV). També figura com a segon millor disc editat a Espanya en la llista que cada any confecciona la revista Rockdelux. Aquesta publicació també deixa en segon lloc el tema Dins aquest iglú en la llista de singles.

El 2004 s'edita Taxi. Premi Altaveu '04, millor disc de pop al MMVV, millor disc de l'any per la revista Enderrock, millor disc de l'any a Rock'n'clàssic... El tema Astronauta rimador és triat com a millor single de l'any d'àmbit estatal per la revista GO i el disc repeteix com a segon en la llista de Rockdelux. El treball inclou un CD amb setze cançons, un curtmetratge i un llibret d'unes cinquanta pàgines amb un relat. La temàtica és plenament la ciència ficció on els turistes del futur viatgen en transbordadors espacials com ara ho fan en luxosos creuers.

L'any passat van treure el seu últim disc, Batiskafo Katiuskas, de to més íntim,més pop i on recuperen una estètica i unes referències musicals molt anys 80, que deixa l'espai exterior per endinsar-se a l'oceà i de la que el seu primer single és...

La Cançó del dia:

Recupero aquesta secció que tenia una mica oblidada per parlar d'aquesta cancó, que si bé no és la meva preferida del grup - aquest honor se l'emporta Dins aquest iglú, una preciosa melodia - sí és de les més festives i ballables. Recordo aquest estiu, en un memorable concert a Manresa, que la gent es va tornar literalment boja quan van comencar a sonar els primers compassos. Es podria dir que és el seu primer single "dance", un gènere que mai havien tocat. I mira que han tocat gèneres diferents: Pop, folk, bossa nova, reagge, electrònica,...Però és una altra cosa que m'agrada d'ells, que són versàtils i imprevisibles.

Des del meu exili belga, doncs, un tastet de conya balear:

Wa Yeah! - Antonia Font

Visites

Ahir i avui hem tingut un grup de visitants catalans al Parlament. He aprofitat que he acompanyat una mica la visita i les xerrades per saber més coses jo també del funcionament de les institucions europees. He entrat a l'hemicicle per primera vegada i la veritat és que impressiona. Per la televisió (alguna rara vegada que ha sortit)es veu molt fred i uniforme, en viu és molt més espectacular. I ahir a la nit vaig tenir l'oportunitat de prendre genuïna cervesa belga a la Grand Place amb la Lina, que acompanyava el grup, i va ser un doble plaer.

Dels discursos i debats que he escoltat aquests últims dies d'eurodiputats de diferents nacionalitats m'ha sobtat una cosa, secundària si es vol: molts d'ells tenen un nivell justet de llengües, almenys les més utilitzades (anglès i francès) i he de dir que malauradament els diputats espanyols no destaquen pel seu domini lingüístic, tot i que la meva jefa és una excepció. Això sobta perquè comprobo que la majoria d'assistents són plurilingües (llengua pròpia del país + anglès i/o francès mínim - aquí el que no m'hi puc incloure sóc jo...encara-) i fins i tot els visitants es defensen millor que els diputats, com un noi danès d'uns 18 anys que ahir preguntava a una representació de diputats socialistes i que va deixar tothom bocabadat i a molts membres del Parlament en evidència. Coses del sistema educatiu, suposo...

Avui ja tot és molt més plàcid perquè la gent ja s'està preparant pel trasllat massiu a Estrasburg. Aquesta serà una nova aventura, amics, que us aniré explicant en el seu moment. Ara, em quedo amb la prespectiva de passar el meu primer cap de setmana brussel.lenc, que el penso disfrutar "a tope", fins i tot fent una mica el turista. Ja us explicaré si el Manekenn Piss és tan diminut com diuen.

Dia Mundial dels Blogs

blogactionday.org

Perversió original

Aquest ha estat el meu primer cap de setmana aquí des que treballo allà. Tot plegat se m'ha fet molt curt, i tinc la sensació que he donat masses voltes (Brussel.les- Barcelona- Sabadell -Barcelona -Manresa i demà Barcelona-Brussel.les) per tants pocs dies. La propera vegada que torni m'ho prendré amb més relax. Demà m'he de llevar a la indecent hora de les 3:45 de la matinada...

Bé, deixant de banda les petites incomoditats, divendres vaig veure l'última pel.lícula de David Cronenberg "Promesas del Este", una història totalment recomanable on un seguit de personatges orbiten al voltant d´un passat heroic, i on ens expliquen les noves reaitats dels poders capitalistes de l´extinta Unió Soviètica. Realment, una molt bona estona de gran cine, d'aquell que cada vegada costa més de veure. L'única pega: que com que era a Sabadell havia de ser per força en versió doblada, i sincerament, no és el mateix. Ja he donat la meva opinió sobre aquest tema en algun post anterior -vejeu el post del 22/06/2007-, però ho reitero: les pel.lícules s'han de veure en la seva versió original (sigui quina sigui) no pot ser que siguem pràcticament l'únic país europeu que dobla els films i les sèries de televisió... Llavors ens posem les mans al cap sobre el nivell de llengües extrangeres dels nostres estudiants: és que no m'extranya!!!

PD: Per a qui l'interessi, a l'apartat d'articles, a la dreta, he penjat l'elogiat discurs inaugural de la Fira de Frankfurt de Quim Monzó.

Proeses

Ahir vaig fer una cosa que em va semblar el súmmun de l'autosuficiència i de la llibertat: Comprar menjar. Pot sonar extrany -de fet ho és - però com que fins ara no havia tingut temps i menjava de restaurant o de rapinyar dels altres, vaig trobar-ho emocionant. Era tardíssim, com les 21:30 de la nit, estava mig perdut pel la ciutat (com sempre) buscant un bus que no arribava i que quan semblava que arribava anava en direcció contrària, i vaig veure una espècie de colmado obert. Miracle, vaig pensar, ja que a aquelles hores és tot tancat. Era d'immigrants naturalment, i vaig comprar tot de coses pròpies d'un convençut solter acabat d'independitzar: Fruita (especialment pastanagues que m'encanten), una llauna de pasta amb salsa de tomàquet- per estalviar-me feina-, una guarrada per esmorzar, fruits secs, sopa en tetra brick i croquetes. Si, si, quan vaig arribar amb allò em vaig mirar a mi mateix amb llàstima, però ja estava fet.

Aquest cap de setmana que torno a casa buscaré menjar de veritat per endur-me (almenys per fer-me passar el "mono" d'embotits catalans per uns dies)

Ah! ja tinc l'acreditació. Ara ja no sóc un mer invitat i puc anar a tot arreu sense que els de seguretat em mirin com un delinqüent. I em deixaran passar al súper del Parlament(que abans no!)

Peripècies

Després de tres dies a Brussel.les ja puc dir que sé què és el famós clima belga: pluja fina i constant, boira, fred i foscor... Tot això va passar ahir i la veritat és que em va afectar l'ànim perquè estava una mica depre. Em vaig mullar com un pollastre i no tenia res a mà per sopar, a més. En arribar al pis, volia distreure'm i en lloc de veure la tele en francès -que és el què intento fer sempre per familiaritzar-me amb l'idioma- vaig veure la Súper Nanny Holandesa i una série bastant dolenta a TVE Internacional amb la Conxa Velasco que li havien posat un perrucot increïble. Total, que em vaig deprimir més encara...

Avui ja ho veig tot d'una altra manera. Comenco a perdre la por a l'anglès (el parlo i escric igual de malament que abans, però amb més alegria)i al temps m'hi acostumaré. El què més em preocupa ara mateix és el viatge d'aquí 10 dies a Estrasburg, al Ple Extraordinari del Parlament Europeu, perquè la meva companya d'oficina, que és una crack, no hi serà, i hauré de dur jo tots els temes de la meva jefa. Vaja, ja m'imagino de protagonista d'un capítol antològic de Mister Bean (..i si no ja us ho explicaré...)

Brussel.les

Brussel.les em va rebre ahir amb un sol radiant, un cel blau intens i gairebé (tampoc ens emocionem) caloreta.

Vaig arribar desconcertat. Això no estava contemplat en el contracte... Així que un cop passat el centre, venint de l'immens i eficient aeroport, amb totes les maletes i lluitant per no entrebancar-me entre tanta llamborda, vaig agafar un puntual bus que em va portar al meu destí, just a costat d'un exhuberant parc. Allí no vaig poder evitar estirar-me una estona i deixar que el sol a la cara m'enmandrís i em deixés dormir una miqueta (després de gairebé no fer-ho les últimes 48 hores)

No podria haver esperat un inici millor de la meva "aventura" Un dia tranquil, de relax. Avui ja tinc massa coses al cap: ja estic fent llista de tot el què he de dur la propera vegada que vagi a casa -hi caben tan poques coses en una maleta i estem acostumats a fer-ne servir tantes el dia a dia!-, he de fer gestions pràctiques com obrir un compte corrent, comprar-me un mòbil belga, apuntar-me al gimnàs, mirar preus de pc portàtils per internet,...

El Parlament és immens, inhumà. Només he pujat a l'oficina i ja em sembla que no sabré sortir-ne mai més. El cas és que té tots els serveis perquè no t'hagis de moure gaire (bancs, gimnàs, restaurants, supermercat,...)I pel què fa a Brussel.les, no l'he trobat tan grisa com m'havien dit, és una ciutat molt centreuropea, de serveis, amb pocs edificis espectaculars, però amb moltes zones verdes, cosa que s'agraeix.


Ah! Veureu que he modificat una mica el blog. He substituït el vermell "passió" pel groc de les estrelles de la bandera comunitària. Properament aniré modificant i actualitzant seccions (no crec que tingui temps per tenir una secció de notícies actualitzada, ni per comentar una cancó del dia a la setmana, ni per afegir massa vídeos o links...) Ja es veurà.

A bientot!

PD: Necessito unes classes de francès ja! L'altre dia m'oferien un pis, i la propietària deia: "La maison est occupée par moi-même et deux autres co-locaires (filles pour le moment)." Doncs jo vaig entendre que vivia amb la seva mare i les seves 10 filles! Li vaig dir a l'amable senyora que no (vaig pensar, com és que volen llogar una habitació a un noi, amb tanta dona junta...)

De seguida em van fer veure del meu error, a part que vaig recordar una preciosa cancó (perdoneu, no trobo la c trencada) de Francois Hardy titulada "Tous les garçons et les filles" Però aquí el tema és: Perquè els francòfons es compliquen la vida escrivint tantes vocals juntes si després no en pronuncien cap del dret? La France (et La Belgique), dú puà!

Fi i inici

Ja està.

Avui ha estat el meu últim dia de feina a Barcelona. A partir de dilluns tot serà nou per a mi: els companys de feina, però també i sobretot la ciutat, la llengua, la companya de pis (el primer cop que en comparteixo),els viatges continus,...

I ara, recordant aquest dia, no he pogut evitar posar-me una mica nostàlgic, així com la Loli en el seu Blog , on té un record per a mi. La veritat és que els missatges rebuts els últims dies de tota la gent de la feina i de les persones de fora amb qui he treballat aquests mesos m'han fet sentir -encara que només sigui una mica- especial, valorat. I això és el millor que m'emporto d'aquí a Brussel.les. Potser som gent corrent, com diu el blog de la Morón, però què voleu que us digui, jo sé que si d'aquí menys de 2 anys torno per treballar aquí ells hi seran, amb el mateix bon humor, la sensibilitat, les neures, les inquietuds i els problemes, i espero ser allà per compartir-los com hem fet fins ara. (Si ja sé que em poso molt melodramàtic perquè total, ens veurem sovint, però els canvis em posen tonto...)

Per cert, he de treure de la llista de pendents l'impermeable (Gràcies!) Sabeu que aquesta setmana vaig estar a la mateixa botiga, i me'l vaig emprobar, el mateix! Serà una altra d'aquestes conjuncions còsmiques que em fan pensar que tot serà millor encara a partir d'ara?

Records per la Núria, la Manoli, el César, la Loli,l'Ester, la Conxita, la Virgínia, el Salvador, la Carmen, la Lina, la Fanny i tooota la resta.

La setmana que vé faré l'adaptació del blog a la nova realitat. Finalment he decidit conservar aquest, i treure algunes seccions per fer-lo més àgil - i perquè no tindré tant temps per actualitzar, no ens enganyem- i brussel.lenc

Llistes

Coses a fer abans de marxar a Brussel.les:

- Comprar un impermeable. D'aquells que arriben fins als peus :-)

- Triar cedés i arxius Mp3 per endur-me. És tan difícil escollir!

- Comprar belgues (galetes sabadellenques) perquè les provin els belgues.

- Buidar el despatx de la feina (Hi caben tantes coses...)

- Anar de festa amb els amics.

- Llegir en francès (és tan rebuscat...)

Consumisme i comunisme

L'altre dia vaig anar a comprar roba d'abric i altres coses per a Brussel.les. Va ser una tarda realment cansada, i amb la sensació rara que s'instal.la quan la teva targeta de crèdit treu fum i el teu compte corrent va disminuint perillosament.

El cas és que sortint de la botiga, ja de camí a l'estació del tren, vaig passar per la fira del llibre antic de Passeig de Gràcia i em vaig comprar el Manifest Comunista (!) Us ho juro. Però és que estava a 5 euros. Una ganga.