30 d’abr. 2008

Obres i errors


Les obres a Bèlgica son un tema que em posa bastant dels nervis. A ells, pel què es veu, no.

Tallen carrers cada dos per tres, aixequen voreres sense cap ordre ni lògica, als dos costats alhora, o en carrers paral.lels, que alhora tallen el mateix dia , i amb el cotxe et quedes sense ruta possible, per exemple. Si aquí ens queixem de les obres de l'AVE, interminables, allà ni us ho explico. Però no perquè la gent es queixi molt, sinó perquè són un desastre, definitivament.

Hi ha una plaça que fa 7 anys que està en obres, la Place Flagey, i a dia d'avui està tota aixecada, com si hagués hagut un terratrèmol. En tot aquest temps hi ha hagut 4 o 5 projectes diferents però cap ha acabat finalitzat per disputes polítiques sobre la competència de les obres entre les comunitats valona i flamenca...

És el cas més paradigmàtic, però n'hi ha d'altres casos com el de l'edifici de costat de la catedral, o les obres de davant el Parlament. El cas de l'edifici de costat la Catedral, es tracta d'un monstre horrorós de formigó dels anys 60, que fa poc temps no se'ls va ocórrer res més que afegir-li una estructura inmensa de ferro a sobre per, segons la versió oficial, "donar-li un aspecte gòtic que harmonitzés amb l'estil arquitectònic del temple que te just davant". El resultat és una mona de Pasqua que fa amal als ulls. Doncs ara, hi ha hagut una decisió judicial que obliga a treure aquest afegit. però no m'extranyaria que d'aquí un temps un altre jutge decidís que s'ha de tornar a posar...

Un altre exemple són les obres a la plaça que hi ha just davant de l'edifici del Parlament Europeu. Em comenten que quan va començar aquesta legislatura, l'any 2004, ja estaven d'obres, i avui, 30 d'abril de 2008, encara hi estan treballant. No vulgueu saber el perquè. El que sorprèn és que no hi ha cartes als diaris, manifestacions de ciutadans, la gent del carrer no en parla a les seves converses... Ho tenen com assumit, estan resignats a que passi això. per poc menys els catalans fem una revolució! Je, je, ara m'he passat, els catalans sóm molt rondinaires, i sovuint a l'hora de la veritat ens barallem tant entre nosaltres que acabem no solucionant res.

Bé, la clau del problema, d'aquesta "patxorra" belga, són segurament les disputes polítiques internes entre la infinitat de nivells de govern que té aquesta ciutat i aquest país. La portada d'una revista belga ho deia ben clar fa unes setmanes: Récord Guinness. Bèlgica és l'estat que té més ministres del món (uns 60, no crec ni que els hagin comptat...)

I a això s'hi afegeix un urbanisme atroç, paradigma del "brutalisme" com a cànon estètic. Al Museu Horta (principal arquitecte Art Nouveau belga) hi havia una maqueta d'un edifici modernista preciós que es va tirar a terra als anys 60 per construir blocs d'oficines de formigó. Per sort, molts edificis s'han recuperat de l'abandó els últims anys, com el que acull el Museu del Còmic, magnífic. Però ja dic, de vegades passejar per Brussel.les, especialment el centre, és un exercici de masoquisme, veient totes les barbaritats que han fet aquí.

Ara, i per no semblar tan destructiu, s'ha de dir que quan arriba la primavera qualsevol petit racó s'omple de flors, i els jardiners de la ciutat fan una feina esplèndida, els parcs i els jardins fan molt de goig, ien certa manera et reconcilies amb la ciutat.

NOTA: He estat buscant per la red alguna foto de la part lletja de Brussel.les, o d'algun edifici horrorós dels que n'hi ha tants, i no n'he trobat cap! M'hi hauré de posar jo...

28 d’abr. 2008

Hivernacles Reials


Aquest diumenge, aprofitant que feia un dia estiuenc, vaig visitar els hivernacles reials de Laeken, junt al Castell reial. Es tracta d'una construcció inmensa de finals del S.XIX de ferro i vidre, que acull una impressionant col.lecció de flors i plantes. La visita fa un recorregut pel recinte interior, cuidat al detall per un exèrcit de jardiners, i on cada planta té el seu lloc i es troba en el moment de màxim esplendor. No sóc un expert, però hi ha exemplars de rosers, de falgueres, i de tot tipus de flors d'una grandària més que notable. Moltes de les plantes tenen més de cent anys. També tens l'oportunitat de sortir del recinte i fer un passeig contemplant les grans extensions de bosc reial, tot d'un verd preciós, amb arbres centenaris, llacs, edificis singulars com la torre japonesa, etc. El final del recorregut torna a ser dins l'hivernacle, passant per estrets passadissos literalment folrats de flors i plantes, i amb sales amb petits jardins multicolors.

No cal dir que em va encantar. És la primera cosa que veig a Brussel.les que vertaderament m'ha emocionat. I més si pots fer-ho en un dia sense núvols, amb 25 graus a l'exterior, i la sensació d'exclusivitat i de privilegi que dóna saber que només estan oberts uns 20 dies l'any...


Aquí es poden veure més fotos:
www.pragstorage.com

25 d’abr. 2008

Globus sonda

El Brasil busca un capellà que volava sostingut per un miler de globus en un intent de batre un rècord

Sao Paulo
.- La Força Aèria i la Marina brasilera s'han mobilitzat a alta mar per buscar el sacerdot Adelir de Carli, que va sortir diumenge sostingut per 1.000 globus del port de Paranaguá amb destinació a Cascavel o Maringá, segons ha informat el canal TV Globo.

No obstant, les males condicions climatològiques van fer desviar la seva trajectòria cap al litoral del veí estat de Santa Catarina i es va endinsar a alta mar al veure's arrossegat pel fort vent.

Ajuda a través del telèfon

El religiós, que pretenia imposar un rècord de 20 hores de vol sostingut per globus, va aconseguir demanar ajuda per telèfon en l'última comunicació amb les autoritats portuàries de Santa Catarina.

El 13 de gener el sacerdot va recórrer 110 quilòmetres amb el mateix mitjà de transport, durant quatre hores, entre Paraná i la veïna ciutat argentina de San Antonio.

Font: EFE
------------------------------------------------------------------------------
NOTA sobre el post d'ahir:
A la tarda va acabar plovent...

24 d’abr. 2008

Ja és primavera!


No puc evitar escriure aquest post avui. És el primer dia que deixo l'abric gruixut a casa perquè no fa tant fred per dur-lo. Avui, en llevar-me no em podia creure que m'hagués de posar la mà als ulls perquè la llum em molestava. Des de la finestra veig un cel clar, sense un núvol, i el sol que s'estavella contra edificis i carrers. No fa calor, no ens enganyem, però gairebé em salta la llagrimeta davant aquest espectacle. Serà un somni? A veure quan dura, que aquí mai se sap...

Per fi és primavera, serà qüestió d'aprofitar-ho!

23 d’abr. 2008

Sant Jordi



Avui és un dia especial. El meu primer Sant Jordi fora de Catalunya. Tothom està a Estrasburg a la sessió plenària del Parlament i jo m'he quedat a Brussel.les. A més, ha plogut i no es veu gent pel carrer...

Però m'he dit: què carai...! He posat TV3 a la televisió i he vist l'ambient de les rambles de Barcelona. I al migdia, he anat a la llibreria Punto i Coma, molt a prop de la Comissió Europea, on el Casal Català organitzava una celebració de la Diada. He comprat dos llibres en català (fa més gràcia, aquí), concretament de Quim Monzó i Empar Moliné, i m'han regalat la rosa. Després oferien copa de cava a tota la catalanitat reunida, però he cregut que sense menjar res ja hauria estat massa una borratxera tan "nostrada".

21 d’abr. 2008

Als Italians els deu fer gràcia...

Periodista en el punt de mira

Txema Alegre | La Vanguardia 19/04/2008 - 12:35 horas


La periodista rusa Natalia Melikova de 'Nezavsinaya Gazet' preguntando a Putin sobre su posible relación con Alina Kabayeva. Después de la pregunta Berlusconi simuló que disparaba a la periodista.Vladmir Putin mira a Silvio Berlusconi mientras apunta a una periodista rusa tras hacer una pregunta sobre la vida privada del presidente saliente ruso.

La pregunta no gustó a Putin: "¿Es verdad que se está divorciando?", dijo en Cerdeña la periodista de 'Nezavsinaya Gazeta' Natalia Melikowa. La respuesta fue seca y el gesto de Berlusconi, que se aprecia en las imágenes, resultó petrificador: con las manos simuló un rifle, apuntó a la periodista y disparó dos veces. Putin asintió con sonrisa ladina la ayuda del 'caballero' italiano.

El encuentro con la prensa estaba resultando distendido, pero la pregunta rompió el clima. Por eso argumentan que Berlusconi hizo el gesto en broma. Para recuperar el buen rollo.

Pero resultó feo. Si a nadie le tranquiliza que le disparen simuladamente (si lo hacen en serio ya no lo cuentas), mucho menos a los periodistas rusos quienes saben bien cómo, en los últimos diez años, han sido asesinados más de 200 periodistas y "no se ha encontrado a sus asesinos", denunció Franco Siddi, secretario general de la Federación Nacional de la Prensa Italiana, indignado con la broma.

Terminado el encuentro, la periodista rusa Natalia Melikowa rompió a llorar y explicó, a quienes la consolaron y preguntaron, que había visto 'el tono' de Putin y 'el gesto' de Berlusconi. Estaba tocada. Para arreglarlo, Berlusconi se acercó a la periodista rusa y riendo le dijo "te esperamos la próxima vez". Todavía más feo.

A Natalia le explicaron que todo era una broma... Seguramente es una profesional informada de la política italiana y de los modos de un estado joven que tiene, como Rusia, casi la mitad del PIB generado por la economía sumergida fruto de esa 'cosa' capaz de sostener un entramado paralelo al estado. Por eso rompió a llorar. Había entendido el gesto y regresa a Moscú habiendo aprendido en carne y alma propia algo más de Italia: los modos del 'mamma chicho' de la política.

20 d’abr. 2008

El punts sobre les i


El punto de la letra "i" causa una tragedia familiar en Ankara

EFE - lunes, 21 de abril, Ankara. La falta de caracteres apropiados para el alfabeto turco en el teclado del teléfono móvil provocó una serie de malentendidos entre una pareja separada en Ankara y terminó con un asesinato y un suicidio, informó hoy el diario turco 'Hürriyet'.

La historia comenzó con la separación de Emine y Ramazan Çalçoban, un matrimonio turco que decidió romper su relación tras pelearse.

Emine, una joven de 20 años, retornó entonces a la casa de su padre, Hamdi Pulas, pero la pareja no dejó de reñir tras la separación, sino que continuaron las disputas a través sus teléfonos móviles con mensajes SMS.

En una ocasión, Ramazan, de 24 años, le dijo a su ex mujer que siempre cambiaba de tema cuando se quedaba sin argumentos.

Pero en muchos teclados de teléfono móvil no existe el carácter para la "I" turca (i cerrada, que se escribe sin punto), por lo que en lugar de escribir "sIkIsInca" (cuando te quedas sin argumentos), el hombre escribió "sikisince" (cuando te follan).

En el informe de la investigación judicial, el fiscal explicó que Emine se tomó el mensaje como un insulto y se lo mostró a su padre.

El padre, Hamdi Pulas, se enfureció e increpó a su ex yerno, Ramazan: "Nos has insultado, has mancillado nuestro honor. Estás tratando a mi hija como si fuese una prostituta".

Cuando Ramazan fue a casa de su ex mujer y su antiguo suegro para explicarse, toda la familia Pulas se le echó encima y le hirieron con un cuchillo.

Como venganza, Ramazan acuchilló a Emine hasta matarla y fue encarcelado por ello, pero se suicidó en la prisión.

Ahora el fiscal exige una condena de 15 años de cárcel para Hamdi Pulas y otras dos hijas suyas, por el "intento de asesinato" a Ramazan.

"Un pequeño punto destruyó las vidas de cinco personas", publicó el diario 'Hürriyet' en portada y añadió que el punto de la 'i' en ciertas palabras delicadas de la lengua turca está causando "serios problemas.

16 d’abr. 2008

Condicions de treball


En Google les pagan por vivir y trabajar así


El tobogán conecta la zona de oficinas de la primera planta con la cafetería y el gimnasio. Para bajar a comer no hay que esperar al ascensor. A los recién llegados se les hace bajar por él para su presentación en sociedad. Tienen que llevar, también, un ridículo sombrero de colores durante unas horas.

La cafetería sirve desayuno, comida y cena preparados por cocineros contratados exclusivamente para el edificio. Hay comida para vegetarianos, dos platos principales, un buffet de ensaladas y toda la comida se intenta hacer con ingredientes locales.

Los niños son bienvenidos y tampoco es extraño que los ‘Googlers’ vayan al trabajo acompañados de su mascota. No hay guardería -aunque toda la oficina puede parecerlo, en ocasiones- pero sí una sala especial para cambiar a los bebés.



La buena comida gratis y el picoteo entre horas siempre hacen ganar a los recién llegados unos kilitos -se les conoce popularmente como ‘los siete de Google’-. El gimnasio de la planta baja es el lugar donde quemarlos. Por supuesto, es gratis.

La sala de masaje es casi un santuario. Los sillones vibradores son gratuitos. Los que da el masajista hay que pagarlos, pero están subvencionados y son muy económicos. La compañía regala bonos de masaje, además, en fechas señaladas.

En cada planta hay al menos dos áreas de descanso con comida y bebida -por supuesto, gratis-. Refrescos, zumos y café, mucho café, pero también cereales, chocolates, helado, patatas fritas, fruta y una amplia selección de snacks saludables que intentan compensar el exceso de carbohidratos.



Cada uno administra su tiempo y su trabajo como quiere. No hay horarios y en los descansos se puede jugar una partida al Guitar Hero, el billar o un juego de mesa. Los plazos de entrega y desarrollo, eso sí, hay que cumplirlos.



Esta barra, similar a la de las estaciones de bomberos, conecta la segunda planta con la sala de juegos. No hay que esperar al ascensor para divertirse unos minutos.

El espacio de trabajo es pequeño pero las áreas de reunión son muy amplias y temáticas. Hay incluso una cabina de un auténtico teleférico y está situada en una planta decorada con fotos y objetos que recuerdan a una estación de esquí en los Alpes

A estas alturas debe estar preguntándose si en Google realmente se trabaja. Esta es un área de oficina convencional. Dos pantallas es el estándar -ahorra tiempo y aumenta la productividad- y los puestos se escogen libremente. No es raro que los ‘Googlers’ cambien de sitio de trabajo con frecuencia.



El servicio técnico está en un área del edificio decorada con ambiente hawaiano. Aquí se puede venir a buscar un cable o arreglar un portátil que falla. Las zonas de esparcimiento están repartidas por todo el edificio para que los ‘Googlers’ caminen y se vean las caras.

Las áreas de trabajo son siempre abiertas. Para tener privacidad durante una llamada hay que ‘encerrarse’ en una de las múltiples cabinas repartidas por el edificio. Todas las paredes del edificio tienen pizarras porque nunca se sabe en qué momento puede surgir una buena idea.

El salón de agua es una zona de paz y relajación en el edificio. Hay sillones de masaje y la iluminación es mínima. Es el lugar idóneo para echarse una siesta o descansar antes de una reunión.

Por supuesto, está prohibido utilizar el teléfono móvil o el ordenador portátil. La única actividad posible, además de descansar, es mirar los peces tropicales de los acuarios de la pared.

Las salas de reuniones del edificio tienen nombres sacados de series de televisión y películas famosas. Estos iglúes están en el área de la Guerra de las Galaxias y son auténticos refugios que han sido utilizados en misiones científicas en la Antártida.

Google es más que una oficina. Los trabajadores quedan en la sede para realizar actividades conjuntas y fiestas de forma periódica y no es raro encontrar grupos para prácticamente cualquier actividad o deporte, desde ciclismo hasta esquí alpino. Además del famoso 20% del tiempo de trabajo que cada uno puede dedicar a proyectos personales hay un 10% de libre disposición absoluta.

Los trabajadores pasan sólo una fracción de su tiempo en la mesa de trabajo. A menudo trabajan con el portátil en las zonas de descanso, en pequeños grupos. Esto favorece la creatividad y la sociabilidad.

La biblioteca es una de las salas más sorprendentes del edificio y la que mejores vistas tiene. Un área de descanso con una inmensa cocina y una chimenea ‘virtual’. Todo el mobiliario es reciclado o proviene de tiendas de segunda mano.


© 2007 noticias24.com | Contáctenos via

14 d’abr. 2008

República



"Si los españoles habláramos sólo y exclusivamente de lo que sabemos, se produciría un gran silencio... que nos permitiría pensar"
Manuel Azaña

Gran frase per avui, 14 d'abril, aniversari de la proclamació de la IIa República Espanyola, l'any 1931.

9 d’abr. 2008

30 coses que no hauries de fer passats els trenta


No estic d'acord amb tot el què es diu (qui ho ha escrit sembla que té algun tipus de complexe) però no deixa de tenir la seva gràcia...

1. Queixar-te (sorollosament) quan t'ajupis.
Deixa-ho per quan arribis al llindar dels quaranta. Llavors no exageraràs.

2. Probar un pentinat experimental.
Sobretot si exigeix un ús excessiu de gomina o qualsevol tipus de manteniment.

3. Viure amb els pares.
Obvi.

4. Fardar de les notes que treies al "cole".
Accepta que aquell notable de Física (quan el BUP encara existia) no et va canvier la vida.

5. Que la teva mare et faci la bugada.
Per molt que ella insisteixi.

6. Penjar posters a la paret am cel.lo.
Prova de decorar casa teva amb quadres, ja saps, duen marc i es pengen a un clau.

7. Fer veure que t'agrada el hip hop.
En realitat no t'agrada. I no passa res.

8. Dormir sobre un futón.
Els teus anys d'estudiant ja han passat.

9. Fer cua per entrar a una discoteca.
Per passar fred, millor et quedes a casa i et poses la teva col.lecció de discos vells.

10. Fer de DJ en una festa d'amics.
Si gairebé no saps barrejar begudes, ni ho intentis amb els nous hits musicals o "temazos"...

11. Usar la paraula "temazo"
Què sentiries si la teva àvia usés termes com molar o (pitjor) ser guay?

12. Fer una festa a casa i quedar-te sense gel.
Qui baixa al "xino" a comprar?

13. Conservar la mateixa roba de llit que a la universitat.
Sabem que fa mal, però has te tirar la teva funda nòrdica amb dibuixos dels Simpson.

14. Dur samarretes de futbol.
A no ser que hi estiguis jugant, clar.

15. Comprar sabates barates.
Un bon estil comença pels peus (i continúa cap amunt)

16. Emborratxar-te pel teu aniversari.
Tú no te'n recordaràs. Els demès, sí.

17. Quedar-te a dormir a casa un amic.
A no ser que sigui molt tard, visquis a 20 km y hagis begut dotzenes de cerveses.

18. Dur el coll del Polo aixecat.
De veritat necessites una explicació?

19. Posar-li un "alias" al teu penis.
No, no ens interessa saber el seu nom.

20. Enrrotllar-te amb algú al portal.
La cara de la veïna pot ser tremenda.

21. Prendre ketamina.
Per Déu! És una droga per cavalls!

22. Seguir a la tuna.
No t'hem dit que no prenguis ketamina?

23. Col.leccionar cromos.
A no ser que els revenguis després a Ebay.

24. deixar llibres als amics.
Ja tenen edat (i possibilitats econòmiques) per comprar-ne ells.

25. Sortir de dijous a diumenge.
Si no ho feies amb 18 anys, a on vas, Tarzan?

26. Beure "garrafón"
Descarta els bars d'adolescents.

27. Creure que la selecció espanyola de futbol passarà algun dia de quarts de final.
No succeïrà mai, accepta-ho.

28. Demanar a un desconegut, en un casament, que et faci el nus de la corbata.
Sempre queda l'opció de la "pajarita".

29. Tocar l'acordió.
De petit, podia tenir gràcia. Avui no.

30. Intentar fer nous amics.
Esgotador. Confórma't amb els que tens.

7 d’abr. 2008

Recull de notícies ecològiques


1) Article sobre biocombustibles, que sembla comprobat que ja no són la solució definitiva, i per fi hi ha contestació social i científica als efectes perversos i no desitjats que provoquen (empobriment de països productors de cereals, per exemple)

2) www.terrapass.com és una pàgina d'un professor de la Universitat de Pennsylvania que calcula les emissions de CO2 que generem quan agafem diferents mitjans de transport per desplaçar-nos. En anglès i bastant centrada als EUA.

3) www.flood.firetree.net mostra quines conseqüéncies pot tenir l'augment futur del nivell del mar.

4) Web de la Generalitat sobre la sequera , molt gràfica i útil en aquests moments, quan aquesta qüestió és de màxima actualitat.

5) Seguint amb el tema de l'aigua, és interessant llegir aquest article: Bcn paga l'aigua un 55% més cara que a Lleida, i també una opinió sobre energia que he trobat en un diari digital:

"A Catalunya s'han aixecat veus molt crítiques a determinades infraestructures i fins i tot a instal·lacions d'energies renovables com els parcs eòlics. En un article ben recent Anton Costas defensa la interconnexió elèctrica amb França i la línia de molt alta tensió. Jo no em puc estar de dir que si s'aposta per la dessalinització cal saber que es tracta d'un procés que consumeix molta energia i que si s'aposta per les energies renovables no té sentit que Catalunya ocupi un lloc tan baix en el rànquing de les Comunitats Autònomes espanyoles pel que fa a la producció d'aquestes energies."

4 d’abr. 2008

Economia de broma


Reprodueixo literalment un article que he trobat en una web econòmica que m'ha confirmat que això de la Borsa no deixa de dependre d'estats d'ànim i de referents absolutament volàtils (m'explico igual que un economista) Vull dir que moltes dades i explicacions tècniques, i a l'hora de la veritat la cosa puja o baixa depenent de coses tant poc palpables com les prespectives o els pressentiments dels experts...

UNA SUBIDA DE BROMA

¿Qué pasó el martes en Wall Street? La memoria es corta y probablemente hoy ya nadie se acuerde de que el pasado 1 de abril los mercados de Estados Unidos abrieron con una importante subida. Todos los índices calentitos en los primeros minutos de negociación, con el Dow subiendo más de 230 puntos y el Nasdaq creciendo más de un 2%. La respuesta no se encuentra ni en los datos macroeconómicos, ni en la Fed, ni en un desayuno cargado de optimismo para los inversores. La decepción será grande, pero es lo que hay. Wall Street subió gracias a una inocentada.

Nunca el día de los inocentes se hizo una broma tan pesada. Como nota al pie para los lectores, el caso Banesto, aunque saltó el 28 de diciembre, no fue una guasa propia del día, por mucho que más de uno, incluido el propio Mario Conde -que reapareció en un programa de variedades en Telecinco el pasado sábado- lo pensaran en su momento.

El mercado de futuros de Estados Unidos se disparó en el Aprils Fools Day -cultura anglosajona- después de que un reputado gestor de fondos bajista, Doug Kass, de Seabreeze Partners Short LP, asegurara en un artículo en The Street.com que había decidido mover sus fondos bajistas al mercado alcista. "Mi nuevo rating del mercado es ahora 10-10".

En el artículo apoyaba su decisión en una serie de consideraciones, tales como que el barril de petróleo iba a bajar hasta los 50 dólares, que esperaba una subida del 26% para el S&P 500 al cierre del año, que la economía americana no iba a entrar en recesión porque el precio de la vivienda estaba a punto de estabilizarse, etc., etc. Sin embargo, lo que parecía una broma para los lectores se convirtió en una bomba de relojería cuando los periodistas financieros se hicieron eco de la noticia.

Bien es sabido que cuando se quiere creer cualquier sombra es fantasma. En Estados Unidos es tal el miedo a la recesión que basta una luz de esperanza para que los inversores y analistas se aferren a ella con fuerza. De esta manera, los presentadores de la CNBC se mostraban exuberantes ante las primeras ganancias y los temores por la crisis de crédito parecían haberse diluido.

Se extiende el entusiasmo en los mercados

Poco a poco la bola de nieve se fue haciendo más grande. Los medios no leyeron entre líneas y asimilaron la información tal cual: "El oso se vuelve alcista", titulaba The Wall Street Journal mientras que CNN Money daba cobertura a la broma como si se tratara de una información real. También Marketwatch, que aseguraba que "los bajistas inician la locura del mercado" y Barron´s abría con "Osos de toda la vida tiran la toalla; el nuevo mercado alcista está frente a nosotros".

Incluso Bloomberg puso en marcha una detallada batería de alertas con los puntos principales del artículo de Kass: "Los datos del papel tóxico (periódicos) en el sistema financiero mundial ha exagerado dramáticamente la relevancia de la situación del crédito"; "Los grandes bancos centrales y los brokers serán un importante factor en el aumento del 25% de los beneficios corporativos"; "Las acciones del sector financiero, que han sido tratadas injustamente por la comunidad bajista el pasado año (monolines, bancos, etc.) pueden doblar su precio a final de 2008". Y suma y sigue. Incluso la caída del precio del crudo hasta 50 dólares.

Lo que está claro es que Doug Kass jamás hubiera pensado que los profesionales de los medios de comunicación iban a pasar por el aro. Por ello, a media mañana -media tarde en el viejo continente- se vio obligado a entonar el mea culpa. "Pido perdón a mis colegas y a mis amigos, y especialmente al SEC, hacia quien profeso un profundo respeto", decía la nota. "Jamás intenté manipular los mercados de esta manera. Sólo intentaba robar una sonrisa a algunos traders que están pasando un mal año".

No obstante, la jugada no le ha salido a Kass del todo mal. En uno de los puntos de su artículo aseguraba que había fichado por la CNBC para conducir un nuevo show después del programa "The Closing Bell". Una idea que ha tenido una gran acogida por parte del director de programación de la cadena, Bill McChesney y, si nada lo remedia, "The Mad Bull" -como lo bautizó Kass- estará en el aire en el mes de junio. ¿Será este el fin de la 'Cramermanía'?

www.cotizalia.com!

3 d’abr. 2008

Diputats mal vestits + Miss i Mister Parlament

Article extret del Blog Saló Rosa (salorosa.wordpress.com )



Diputats mal vestits

Un diputat guanya més de 4.000 euros al mes i la majoria arriben als 5.000 i, a més, hem d’afegir les indemnitzacions dels alcaldes i regidors, les segones feines (algunes declarades, moltes no) i els complements per secretaris i presidents de comissions. En resum, els nostres diputats es poden permetre un armari amb un Gianfranco Ferré, un Valentino, un Antonio Marras, un Dsquared2, o alguna cosa més clàssica com un Oswald Boateng, un Sisley o un Versace.

Aquests dies, els corresponsals de SalóRosa hem anat prenent nota de la forma de vestir dels nostres diputats, i quan escrivim diputats volem dir els diputats masculins. Ha estat una setmana intensa de comissions i això ens ha permès estudiar amb detall els diputats que han anat desfilant per les passarel·les del Parlament. Com vesteixen els homes de la Pàtria?. Estan a l’alçada de la seva dignitat?.

Convergent. El diputat Cortefiel

El diputat convergent és el més elegant del Parlament, la qual cosa tampoc és massa significativa. És un diputat que no arrisca massa: vestit amb tons grisos i cendra, tall clàssic de dos botons, camisa blau cel i corbata discreta i ensopida, amb un trist nus americà. Podrien ser els comerciants d’una empresa d’electrodomèstics. Aquests dies s’han incrementat el número de diputats convergents sense corbata; algú els hi hauria d’explicar que l’absència de corbata només es justifica amb colls londoner, spread o italià, però no amb les turndown i encara menys amb un coll americà, que és el que predomina. I, si us plau, mai es treguin la jaqueta quan estan en una comissió. Donem de menjar apart al diputat Oriol Pujol i l’elegantíssim Fernández Teixidor.

Socialista. El diputat escuraxemeneies

El diputat que sembla que s’avergonyeixi de la seva condició de diputat. Què podem dir?. Americanes de pana amb pantalons de fil, jeans (caldria una sanció parlamentària per presentar-se al Parlament amb jeans), camises per fora, desaparició sistemàtica de la corbata, combinació jersei - jaqueta, americanes obertes mostrant pantalons sense cinturó, corbates indescriptibles i, atenció, un diputat amb més medalles que un mariscal de camp. La majoria semblen miners gal·lesos vestits per anar a missa de diumenge. El més trist és el joc de colors, especialment la combinació camisa - jaqueta, que és sempre equivocada, com ara una jaqueta camell amb una camisa vi i una corbata verda. Aquesta setmana ens ha agradat el diputat Paladella.

Esquerra. El diputat Massimo Dutti

El diputat d’Esquerra és adicte a les marques Inditex. Zara, Massimo Dutti i alguna camisa Pull and Bear. És un diputat que associa la modernitat al vestit amb botonatge molt alt, freqüentment amb colors terra, camisa de color càlid i corbata igualment càlida. Si els ajuntem a tots estaríem davant d’un casament de penal a La Canonja o a Sant Adrià del Besòs. Ens hem adonat de les dificultats dels diputats d’Esquerra per tal de combinar les sabates amb el vestit, de manera que un dels representants d’aquest grup portava un vestit negre de pana (amb una visible capa de caspa a les espatlles) i unes sabates marrons, que no han estat llustrades d’ençà que van sortir de la botiga. No els hem vist aquests dies, però destaquem l’elegància d’en Ridao i en Puigcercós, sense que això s’hagi d’interpretar com una lectura política.

Popular. L’home Pantuflo Zapatilla

Els representants del Partit Popular no deixen cap marge a la sorpresa, ja que vesteixen com el que són. Vestit fosc, camisa blanca, corbata blava i sabates negres. L’uniforme s’apropa molt al prototipus convergent, però amb un plus de sobrietat. Alguna corbata seven-fold, tab collar a les camises, i sabates de punta sempre llustrades. El pitjor són els bessons daurats que llueixen alguns diputats. I és que el principal defecte dels diputats populars és la seva estètica conservadora, de manera que ens els imaginem a casa amb batí de seda i sabatilles Castañer, com en Pantuflo Zapatilla. Ens agrada l’atreviment d’en Rafa López, qui comparteix amb el socialista Antoni Comín l’intent d’incorporar una estètica jove al Parlament.

Ecosocialista. El diputat sostenible

Hi ha pocs diputats ecosocialistes i a més tenen estils relativament diferents. En general, comparteixen el perfil estètic dels socialistes: mal vestits, massa pana, corbates que semblen els badalls d’una campana i unes sabates de mercat de diumenge. Hi ha dos diferències significatives respecte dels diputats del grup socialista. La primera és que sempre utilitzen una o dues talles més de les que precisen. Hem de dir que són diputats força panxuts, però haurien de compensar el perimètre de la cintura amb les mànigues i les espatlles, uns retocs que no passaran dels 50 euros. La segona és que utilitzen sempre els mateixos models (alguns des de fa uns quants anys), suposem que per a practicar els principis sostenibles. Només destaca en Postigo, que porta amb una certa elegància el seu estil deixat.

Ciutadans. El diputat funcionari

Només són tres i aquests dies els hem vist poc. La seva estètica és més aviat discreta, grisa, un xic funcionarial, castellana, un punt casposa.

--------------------------------------------------------------------------

Com veieu, no es tallen ni un pèl els d'aquesta web...

També han fet un "ranquing" dels diputats més guapos (Clickar Mister Diputat ), i de les diputades més guapes del Parlament català (Clickar Miss Diputada ), i amenacen amb més articles, com ells mateixos anuncien: "Dedicarem altres articles a parlar de les ulleres, dels pentinats, dels perfums i farem un monogràfic sobre mitjons. Avui, els redactors de SalóRosa hem arribat a dos conclusions. La primera és que el nivell mig estètic del Parlament no està a l’alçada de la dignitat de la institució. La segona és que les aparences no enganyen. Tothom és com sembla, o sembla el que és."

S'admeten comentaris. Crec que és prou provocador (de fet, diuen que aquesta setmana no es parlava d'altra cosa als passadissos del Palau de la Ciutadella)

2 d’abr. 2008

Enviar un e-mail, esport de risc


Presentan el primer manual de estilo para 'mails'

"Pensar antes de enviar", el mejor truco al escribir los correos electrónicos

El mejor truco para no cometer errores a la hora de enviar un correo electrónico es "pensar antes de enviar", según el periodista Will Schwalbe, coautor junto a David Shipley de "Enviar", el primer manual de estilo que se publica sobre un tema que interesa a millones de personas.
En videoconferencia desde el Instituto Cervantes de Nueva York, Will Schwalbe, editor jefe de "Hyperion Books", ha preguntado a los periodistas reunidos en la sede del Grupo Santillana si recibían y enviaban más de cincuenta "e-mails" al día. Ante la respuesta afirmativa, ha recomendado "mirar con cuidado" todo lo que se hace antes de pulsar "enviar".

"El correo electrónico es un instrumento sin instrucciones", ha señalado Will Schwalbe, quien ha advertido de que su utilización errónea puede llegar a "destrozar amistades, llevarte a juicio e ir a la cárcel". El correo tradicional implicaba comprar sobres, sellos e ir a un buzón, tiempo en el que te podías "echar atrás" sobre el contenido de una carta, algo que no ocurre ahora, ha dicho Schwalbe, que ha recomendado "equilibrar siempre los correos de respuesta a los que hemos recibido".

De hecho, Shipley, actual editor de "The New York Times", y Schwalbe decidieron escribir "Enviar" tras comer juntos "un mal día" y darse cuenta de que los problemas que habían tenido se debían a equivocaciones provocadas por los correos electrónicos. Para "no parecer grosero al escribir un correo", Will Schwalbe ha aconsejado no pedir muchas cosas en los "e-mails", especialmente números de teléfono u otras informaciones con las que hacemos perder el tiempo a los destinatarios; no escribir en mayúsculas, porque significa que estamos hablando en alto, no contestar con monosílabos a un correo de más de diez líneas, o interesarse por la salud del otro si éste lo ha hecho previamente.

El libro "Enviar" está lleno de trucos y anécdotas, ya que sus autores se han basado en su propia experiencia. Por ejemplo, Schwalbe ha contado que envió un correo electrónico a un amigo que se acababa de operar de la vista y ¡no se dio cuenta de que lo había escrito con el cuerpo de letra más pequeño de su programa!

Will Schwalbe, que ha trabajado en "The New York Times" y en "Business Traveller Asia", ha advertido de que las empresas cada vez tienen más control sobre el contenido de los correos electrónicos de sus empleados y sobre las horas en las que son escritos y enviados.

"Enviar" incluye "grandes momentos de la historia del correo electrónico", como que la reina Isabel II de Inglaterra fue el primer jefe de Estado en enviar un mensaje electrónico (1976), que "Tienes un e-mail" es la primera película en la que aparecen de forma prominente los correos electrónicos personales (1998), y que Britney Spears plantó a su marido por un mensaje de BlackBerry (2006).

La edición española de "Enviar", publicada por Taurus, ha corrido a cargo del coordinador general de la Fundación del español Urgente (Fundéu), Alberto Gómez Font, que ha destacado que este libro "llena un hueco" que estaba vacío, y ha resumido su trabajo de adaptación de la edición norteamericana a la española como "convertir la hamburguesa en tortilla de patatas".


PD: Jo sé perquè poso avui aquesta notícia... És tan fàcil posar-te en un "embolao" amb només pitjar la tecla de "send"...