Leuven

El cap de setmana vaig estar a Leuven (Lovaina). Ciutat bonica, plena de monuments però no un parc temàtic com Bruges. Una ciutat on s'hi viu, hi ha zones comercials, suburbis, canals i fins i tot port. Tranquil.la però amb tots els serveis, universitària, plena de gent jove (inclús el cap de setmana, quant molts tornen a casa seva).

Em va sorprendre molt el què es coneix com Béguinage. Les Béguines eren dones que duien una vida religiosa però no es retiraven del món, i per exemple podien conservar les seves riqueses, inclús augmentar-les (no feien vot de pobresa, doncs) Al s.XIII van fundar els béguinages, comunitats tancades, una espècie de barris enmurallats dissenyats per a poder cobrir les seves necessitats espirituals i materials. Els béguinages flamencs són conjunts arquitectònics formats per cases, esglésies, edificis comuns i espais verds amb un disseny urbà o rural, segons el cas, i construïts en l'estil específic de la regió flamenca.

El de Leuven és del S.XVI i conté fins a 72 cases que ocupaven unes 300 dones,a més de l'església gòtica del S.XIV. Actualment, el complex pertany a la cèlebre Universitat de Lovaina i s'usa com a residència.

També és molt interessant l'ajuntament, una meravella amb façana de pedra plena d'escultures i relleus amb una profusió de detalls increïble. La Grote Markt, una plaça inmensa i allargada, plena d'harmoniosos edificis. I finalment, els Colleges, complexos de diferents segles que reunien els diferents estudis que des de fa molts anys fan de Leuven el centre universitari més important del país.


------------------------------------------------------------------------------

Una imatge de silenci? -Com el mític programa del 33-

Cada dia, a quarts de nou, obrir la porta del carrer i trobar-te la bufetada de fred i vent amb què t'obsequia Brussel.les als matins -si no és que a més plou- i les passes ressonen per la vorera fins arribar a la porta immensa -verda- del garatge. S'obre, s'ha de lligar a la paret amb un gran ferro perquè no es tanqui. El local és d'allò més trist i fred. Estret i llarguíssim. Crec que havia estat un antic taller mecànic. El sostre d'uralita transparent. Fa gairebé més fred que al carrer. Sembla que mai arribes al cotxe (que és al final del tot). Això per mi és una imatge de silenci, cada matí. Ningú gosa obrir la boca.

1000 mentides, 1000!

Mil mentiras de Bush
EFE
25 January 2008
La Rioja

Una ONG recopila 935 argumentos falsos de la Casa Blanca para invadir Irak

«Sadam Husein tiene armas de destrucción masiva», «posee armas biológicas y químicas», y «no queremos que la prueba sea un hongo atómico», son algunas de las casi mil frases que llevaron a EE.UU. a la guerra y que han sido recopiladas para escarnio de su Gobierno. En un momento en el que George W. Bush tiene la vista puesta en su legado, en su futura biblioteca presidencial y en definir su huella en la historia, como se ha vuelto común entre los mandatarios estadounidenses en su último año de mandato, una organización no gubernamental ha rescatado palabras que él bien quisiera olvidar.

Se trata de 935 declaraciones falsas realizadas por Bush y otros siete altos funcionarios de su Gobierno en poco más de dos años, en las que afirmaron sin duda posible que Irak poseía armas capaces de matar de un plumazo a cientos de miles de personas o que tenía vínculos con la red terrorista Al Qaida. La base de datos está disponible en www.publicintegrity.org! , la página de Internet de la organización Integridad Pública. Su objetivo es lanzar un «ataque preventivo» contra el previsible revisionismo histórico en el que se afanarán los partidarios de Bush para imponer su punto de vista sobre lo que pasó, según dijo Charles Lewis, el fundador de la organización y autor principal del estudio.

El valor del compendio no está en ofrecer información nueva, sino en haber juntado declaraciones similares de Bush y los principales miembros de su Gobierno que suenan como el retumbar de los tambores y el sonido metálico de los clarines en una marcha irrevocable hacia la batalla. Por ejemplo, si se escribe «hongo atómico» en el programa de búsqueda de la base de datos, sale esta declaración de Rice de septiembre del 2002: «Sabemos que él (Sadam Husein) procura un arma nuclear. Sabemos que ha habido envíos a Irak de tubos de aluminio que sólo sirven realmente para programas de armas nucleares... No queremos que la prueba irrefutable sea un hongo atómico». Días después, Bush afirmó: «El régimen iraquí posee armas biológicas y químicas, reconstruye sus instalaciones para hacer más y, según el Gobierno británico, podría lanzar un ataque biológico o químico en 45 minutos». Ahora se sabe, no sólo que estaban equivocados, sino que no comunicaron al público las dudas que tenía el servicio de inteligencia.

European Parliament

Avui tinc ganes d'explicar algunes coses del Parlament Europeu:

- M'he adonat que a la "Cantina", que és el nom que rep el self-service, i zones annexes,a partir de les 14h tot són espanyols i italians. Primer em va extranyar, però després ja em van dir que era l'hora que acostumaven a dinar. Tenint en compte que el menjador obre a les 12:30, dinar a les 14h és una cosa excepcional. És que no ens amotllarem mai a les costums foranes, els llatins...!

-El Parlament, a vegades sembla un caos, o un circ. Grups de visitants, assitents amunt i avall, personal d'informàtica, cambrers, neteja, uixers, gent estrafolària,... I a cada moment hi ha recepcions, cóctels, exposicions temporals, televisions i mitjans de comunicació.

-Diputats: Hi ha cert diputat que, com en un capítol de 3 estrelles del Tricicle, sempre que el veig va acompanyat d'un periodista amb el magnetòfon aquell, o l'estan gravant amb una càmera, o apareix als diaris fent declaracions, ...està a tot arreu. I per experiència, dic que això no implica necessàriament que treballi molt, sinó que és molt mediàtic... Hi ha molts diputats que fan jornades maratonianes, duen 1000 temes diferents, reben visites, viatgen continuament ja sigui per delegacions del Parlament, o per tractar temes de política interna, etc, i no surten als mitjans. És més, llavors es diu que el Parlament és un cementiri d'elefants i que els diputats no foten ni brot...

Hi ha de tot , és clar, però tinc la impressió que paguen justos per pecadors. És cert que tota la feina que es fa des de Brussel.les la majoria de vegades no té una traslació directa en lleis o en mesures pràctiques i aplicables, però, tot el què s'aconsegueix és fruit d'un procés llarg d'informació sobre el tema, intercanvi d'opinions i consens, tot plegat a vegades amb uns debats interns als grups polítics molt interessants. Ser aquí i poder presenciar-ho és tot un privilegi, encara que moltes vegades tinc la sensació que hi ha molt intercanvi d'idees i poca acció.

-He sentit a dir a algun parlamentari i també a algun assistent que el Parlament Europeu és una casa de bojos, per dir-ho en la versió més light. I crec que una part de raó tenen. Hi ha les Comissions (Economia, cultura, Afers extrangers, Agricultura, etc), Delegacions a gairebé tots els països o grups de països del món, grups de treball sobre temes concrets (Drets humans, Estratègia de Lisboa,...), Intergrups (reunions sobre temes d'interès més personal com el vi, la muntanya, la comunicació, les ciutats,...) I a tota l'activitat del Parlament se li ha de sumar les reunions pròpies del teu grup Polític europeu (n'hi ha 7 actualment), i de la delegació del teu país dins el Grup Polític,... En fi, com veieu no és gens fàcil gestionatr tot això, i l'estress que acumulen alguns és important. Ara, tot i així, crec que es tracten massa temes i es volen decidir massa coses, i no hi ha prou temps per tot. En els parlaments nacionals o autonòmics encara, però aquí, a veure qui és el guapo que posa d'acord a més de 750 persones per decidir sobre un tema...

Monty Python

És curiós aquest vídeo on es veu la que van muntar els Monty Python al funeral de Graham Chapman, un dels seus membres fundadors(i principal protagonista de "La vida de Brian"). Conscients que havia dedicat la seva vida a fer riure als altres, no se'ls va ocórrer millor idea que empassar-se el seu propi dolor i recordar-lo el més alegrement possible, tenint en compte les circumstàncies.

Quasi deu anys després, en una reunió dels Monthy arrel de l'entrega d'un premi (presidida per les "suposades" cendres de Chapman), van homenatjar-lo tot creant un gag d'humor negre, que a Chapman li hagués encantat. És en anglès, però no crec que importi massa...

VAO

Coses rares:

- La setmana passada no podia entrar a l'habitació de l'hotel d'Estrasburg perquè ens vam deixar les claus dins, justament el dia que arribava d'hora -no haviem anat a sopar fora com és costum- i volia menjar una cosa lleugereta a l'habitació...Mentre m'obren, disfruto d'una agradable festa que donaven els propietaris als clients habituals de la setmana de la UE, espanyols en la seva majoria, perquè es traspassen el negoci (i van a fer-se càrrec d'una casa rural a la Bretanya)

-Rebo una notificació al pis de la Policia, dient que em vindran a visitar aquesta setmana. M'espanto. Vaig pensar: He comès algun delicte aquesta setmana...? Però no, com que m'he fet la Targeta de resident temporal (una espècie de DNI, enorme per cert) vénen a comprobar que efectivament visc al lloc on he dit que visc. I em sembla bé aquest control,...

-Nova normativa de maletes a Ryanair: Divendres vaig tornar a l'aeroport de Charleroi, d'infaust record per mi. La novetat era que només pots passar un "bulto" pel control de seguretat. Vaig haver d'entaforar la bossa dins la maleta ja de per sí plena... Però aquest cop sense boira, el vol agradable.


Finalment, una informació "sostenible":

Els Carrils bus-vao (vehicles alta ocupació = per exemple turismes amb un mínim de tres ocupants) a determinats trams d´autopista/autovia, és una fórmula molt efectiva i econòmica per decongestionar el tràfic, disminuir la contaminació així com per promoure el transport públic. Per a accelerar tot aquest procés us convido a adherir-vos al manifest que podeu trobar a la següent pàgina i d´aquesta manera pressionar a una administració reticent i que encara es recolza en la creació de nova infraestructura viaria com a solució, infinitament més cara i que tampoc acaba donant una solució efectiva a la mobilitat ja que es congestiona al cap de poc.

( Adheriu-vos al manifest clickant aquí! )

Carta d'una psiquiatra infantil

Reprodueixo una queixa apareguda a El País, arrel del macroprojecte de casino a Els Monegros, que és més que això; esdevé una agra lamentació a la deixadesa assistencial i educativa actual al nostre país, començant pels propis pares abduits per les llargues jornades de treball, i acabant per l'actitud dels nens i joves d´avui en dia, i amb la responsabilitat afegida -diria- de la publicitat i els mitjans de comunicació .

Leo con estupor que el gobierno aragonés ha dado el visto bueno a la construcción de un macro-casino, por llamarlo de alguna manera, en medio de Los Monegros

( Llegir la notícia clickant aquí! )

Se espera o se pretende que el inmenso centro se convierta en el primer destino turístico de la península, que reciba más de 25 millones de visitantes al año.

Supongo que en la elaboración del proyecto ya habrán pensando cómo lo van a construir y cómo van a repartir los beneficios. Mi pregunta como psiquiatra infantil es cómo piensan las autoridades aragonesas conseguir los turistas. Me refiero en concreto a si han pensando algún plan que permita desde ya ir consiguiendo esos 25 millones de personas que tengan como prioridad en sus vacaciones gastarse el dinero en un casino en medio de Los Monegros. Porque permítanme que les aconseje, para conseguir semejante volumen de adictos al juego lo más rentable sería empezar ya desde la infancia, ya que los estudios demuestran que es bastante difícil conseguir que un adulto sano y emocionalmente estable se convierta en un ludópata. Así que como psiquiatra infantil se me ocurren varias sugerencias bastante económicas para contribuir a la fabricación de los 25 millones de adictos.


En primer lugar creo que hay que favorecer que criar hijos siga siendo toda una carrera de obstáculos. Nada de agilizar los horarios de trabajo de madres y padres ni prolongar las bajas por maternidad y paternidad. Por el contrario es muy recomendable que las embarazadas sigan trabajando hasta el final de su embarazo, con lo que seguirán aumentando los partos prematuros y también los niños hiperactivos y con déficit de atención (que sabemos ahora es un trastorno favorecido por el estrés en embarazo y que si no se trata a tiempo favorece toda otra serie de trastornos). Por otra parte es conveniente seguir aplicando protocolos obsoletos a todas las parturientas que favorezcan que siga aumentando el numero de cesáreas y que los bebés pasen las primeras horas de vida lejos de sus madres y padres, así conseguiremos que el vínculo y la lactancia sean tareas bastante más difíciles de lo que la naturaleza ha previsto, que aumenten las depresiones posparto y las crisis de pareja. Que volver a trabajar sea una fuente de enorme estrés y que con los salarios actuales ambos progenitores tengan que trabajar para poder pagar una plaza en las guarderías privadas también contribuirá a su objetivo. Si durante los años siguientes los niños enferman continuamente, necesitan altas dosis de antibióticos y medicamentos para el asma será señal de que vamos por el buen camino.


En cuanto a la etapa escolar la pauta a seguir también es bastante sencilla: basta con seguir haciendo todo lo posible para que la escuela pública deje de funcionar, invirtiendo en ella lo menos posible, favoreciendo que los mejores profesores se sientan absolutamente solos y quemados. Para ello no hay más que mantener las ratios actuales de 20 o 22 niños de tres años por maestro en educación infantil, incluyendo a todos los que tienen necesidades educativas especiales en la misma aula y sin ningún apoyo. Por supuesto que se seguirá priorizando que los niños recién llegados de otros países acudan a la escuela pública incorporándose en el curso que les toque por edad y que la concertada siga siendo el lugar al que van los niños de "buenas" familias, podemos estar seguros de que esta táctica también dará sus frutos. A lo largo de toda la educación podemos favorecer el que los alumnos se enganchen priorizando el que aprendan a usar Internet y los ordenadores antes de haber leído un solo libro o haber subido un solo monte. También será de gran ayuda seguir bombardeando a los niños con todo tipo de mensajes publicitarios en televisión, radio y prensa animándoles a que pidan a sus padres todo tipo de juguetes y alimentos envasados cargados de colorantes y conservantes. Para irles preparando lo mejor será que sigan proliferando para sus cumpleaños y vacaciones los llamados "centros de ocio infantil" donde pueden empacharse de coca-cola y gusanitos para luego reñir con sus amigos en las piscinas de bolas.


En la educación secundaria no hay que hacer mucho más de lo que ya se está haciendo: enviarles con 12 años a los institutos para que se sientan lo más perdidos posible, animarles a fumar y beber alcohol desde los 13 o 14 años y enseñarles que así podrán estar delgados y parecerse a los chicos y chicas que ven en las series de TV y en los anuncios. El 25 % de fracaso escolar es previsible que vaya aumentando.


Mientras tanto es importante que si algún niño o niña da síntomas de depresión o ansiedad no pueda ser atendido con la dedicación y tiempo necesarios, ni mucho menos por profesionales reconocidos. Seguir siendo uno de los dos únicos países de Europa donde la Psiquiatría Infantil no está reconocida por ley es muy aconsejable. Igual que seguir con unos recursos paupérrimos en la red de salud mental (de niños y de adultos) que hacen que si un niño cualquiera necesita 12 sesiones de psicoterapia para un trastorno de ansiedad probablemente solo vaya a recibir dos o tres, o que si tiene un déficit de atención el único tratamiento que se le vaya a ofertar sea la medicación. Las terapias de familia que son tratamiento de elección para muchos trastornos de la adolescencia que sigan estando excluidas de las prestaciones.


Con todas estas políticas será sencillo que cada vez haya más adolescentes enganchados al alcohol, al tabaco, al Chat o a los videojuegos. Claro que como estos chavales abandonan la ESO y lo tienen difícil para trabajar no sé de donde van a poder sacar el dinero para ir al casino de vacaciones. Seguro que no se sorprenderán entonces si estos chavales terminan robando para poder permitirse que sus sueños se hagan realidad. Con lo cual también les recomiendo que destinen parte de los beneficios del Gran Casino de los Monegros a la construcción de más cárceles de menores, que como también saben ustedes producen pingües beneficios.


Por último, quiero insistir en que no se les ocurra invertir dinero en mejorar las condiciones de todos los trabajadores, ni en dotar de mejores medios las escuelas y la sanidad pública o los servicios sociales, ni mucho menos en cosas tan ridículas como favorecer el consumo responsable ni el amor a la tierra, porque ya sabemos que todo eso podría dar al traste con su fantástico proyecto de conseguir 25 millones de adictos, ya que ustedes piensan que este casino "va a ser el escaparate de Aragón ante el mundo". No vaya a ser que toda esa gente termine prefiriendo un paseo por el bellísimo Pirineo a un día en el casino...

Ibone Olza
Psiquiatra Infantil

El Concili dels Trenta

Temes varis:

-El sentit de la vida. Després de cumplir 30 anys, representa que t'has de replantejar la teva vida, fer un balanç i començar a pensar en coses serioses. És l'època de moltes crisis professionals (realment he aconseguit treballar del què volia?) i algunes personals (Si encara no t'has casat, afanya't que perds el tren; les arrugues i el greix representa que han d'anar a més,...) No sé, no hi he pensat gaire perquè la veritat és que ho porto molt bé, però jo de moment no tinc cap crisi d'aquestes


-Els belgues són molt sobris vestint. Aquesta dada (bastant certa tot i que sigui una generalització) la dono perquè crec que deu tenir alguna relació amb el seu caràcter (tancat, discret, "soso") i amb el temps (taaaant gris...). De fet, trobaré a faltar la decoració nadalenca amb llumetes perquè li donava una vida especial a la ciutat

-Podria fer una secció titulada "Excentricitats dels belgues", perquè n'hi ha per parar un carro. Va, ho faré. Cada dia una. Avui:

Als arbres de molts parcs, agafen les branques i les lliguen amb les branques dels arbres del costat, de manera que com que estan en fila, les copes dels arbres semblen malles vegetals. Sé que no s'entén, miraré de trobar alguna foto..

-He constatat que les rebaixes aquí són una bogeria, tant com a Barcelona.

-Heu rebut mai un correu com aquest?
"DEAR FRIEND,
I AM MR PERRIE COLE BY NAME, U.S OFFICER HERE IN IRAQ. I SOLICIT
FOR YOUR ASSISTANCE IN EVACUATING THE SUM OF US$7.5M WE DISCOVERED IN A
BUNKER NEAR SADDAM'S PALACE.
PLEASE GET BACK TO ME FOR MORE INFORMATION.
THANKS AND BEST REGARDS.
MR PERRIE COLE.
NOTE:STRICTLY REPLY ME WITH THIS EMAIL ADDRESS ONLY:
perrie_cole2@yahoo.es, VERY IMPORTANT"

Jo a la feina en rebo molts (gent que demana que els treguis diners del seu país) però aquest m'ha semblat especialment tosc, caradura i "xapusses".

PD: Nova enquesta sobre rebaixes, a la dreta.

Un "francès" aprenent l'anglès

Clicka sobre el títol i veuràs un vídeo fantàstic...

Regals

Per a mi el gener és un mes especial. Ja des de petit, suposo perquè hi coincideix el meu aniversari, el dia 3, i Reis. Però he constatat que tothom li té bastanta mania al gener, pobret. "La cuesta de enero" en té part de culpa, suposo. I també el fet que faci tan fred i costi tant agafar el ritme de feina després de les festes de Nadal, la tornada al món real després d'unes setmanes d'il.lusió irreal i suposat bon rotllo general,...

Avui és el primer dia de feina de nou a Brussel.les, he vingut directament de l'aeroport al despatx, amb les dues inmenses maletes i sense gairebé dormir. Però el Parlament està tranquil, com un gegant adormit. Estic segur que quan desperti tothom a córrer... A part de posar-me al dia i agafar de nou el ritme, el que més em preocupa ara mateix és organitzar-me la vida fins l'estiu: saber quins dies de vacances tinc, fer un calendari dels caps de setmana que tornaré a Catalunya, comprar bitllets d'avió (això sobretot és urgent, només tinc el d'aquest mes i a partir de febrer no n'he comprat cap, cosa que implica que m'he d'afanyar perquè si no els preus es posen impossibles),... Un amic em deia que jo penso en comprar bitllets com qui pensa que ha de comprar fruita per tenir-ne a casa. Doncs potser sí que seria això... El problema és que si no els compres de "temporada", els bitllets es posen molt més cars que la fruita. Per cert, que avui fa un dia radiant, un cel blau intens, sense vent i un fred suportable.

Durant el vol he estat fullejant la revista Esquire i he subratllat un parell de frases de les entrevistes de l'interior:

Dustin Hoffman

Mi hijo Jake fue prematuro, nació con un mes de antelación. La placenta se desgarró y Lisa tuvo una hemorragia. Como en uno de esos shows de la tele, el doctor la puso como un mono y dijo que había que actuar deprisa. "¡Necesito lo otro!". Después, nos dijeron que sólo había opciones de que sobrevivieran durante los doce primeros minutos. Lisa se podría haber ido y Jake con ella. Lisa presentía la gravedad del asunto, y le dijo al médico en voz baja:"Si tienes que elegir, asegúrate de salvar al bebé". Así de simple. No sé de nadie más valiente. Si un hombre hubiera estado en esta situación, el tío diría: "Tiene que haber una manera de salvarnos la vida a los dos". Un hombre negociaría.

Philippe Starck (Dissenyador)

Necesitamos cierto dramatismo para vivir. Cuando trabajo en un espacio público, lo que busco es despertar a la gente, darles una experiencia y crear un recuerdo. Quiero que lleguen a sus casas diciendo: "Estuve en un lugar fantástico. No puedo describirlo, pero estaba lleno de energía, y ahora quiero intentar cambiar el mundo, quiero luchar... ¡Estoy despierto!".

PD: A l'apartat de blogs, penjo un divertimento curiós que he traduït com Homes que semblen dones grans, tot suavitzant-lo, ja que l'original és "Men who look like old lesbians". Sobren els comentaris...

La cançó del dia

A lady of a certain age - The divine comedy

Als inicis del meu blog, quan tenia una feina estable de 35 hores a Barcelona i bastant temps lliure, em va semblar factible comentar al blog una cançó que m'agradés especialment, un cop per setmana aproximadament. Ara ja és una cosa més complicada, però intentaré fer-ho amb certa periodicitat, ja que la música és segurament el meu hobby més gran, i m'agrada molt parlar-ne.

La cançó d'avui és d'un grup que fa anys que segueixo. No en sóc un fan incondicional, vull dir que no tinc tots els seus discos, no he anat a cap concert seu, fins i tot penso que algun dels seus treballs són un pèl irregulars, però fan un tipus de música que m'encanta, pop anglès pur i dur, sense complicacions, elegant i atemporal. 9 àlbums des de 1990 els avalen (entre ells Casanova o A short album about love), així com un cantant carismàtic i únic, Neil Hannon, un autèntic dandy de la música actual.

A lady of a certain age pertany al seu darrer disc, Victory for the comic Muse, grabat en només dues setmanes de forma bastant espontània i amb diversos estils. Aquesta cançó curiosament no va ser single, jo crec que és massa bona per escoltar-se a les ràdios comercials. Es tracta d'una balada tendra i romàntica en la forma però profundament trista en el fons, que narra la història d'una dona de l'alta societat anglesa acostumada al luxe però amb una vida personal desastrosa. Segurament molts pensareu que és massa llarga i monòtona, embafada de violins,... però a mi és això precisament el què em fascina, les cançons que fan que el temps passi a poc a poc i no vols que s'acabin mai...

Aquí hi ha l'audio:



I aquí el Vídeo, encara que he d'advertir que com que no hi ha videoclip només he pogut trobar una actuació en directe -mal grabada- amb el cap d'un home tota l'estona que posa molt nerviós...



Autor: The Divine Comedy
Disc: Victory for the comic muse (2006)
Track núm. 4, 5:47 min


PD: He actualitzat el meu particular jukebox (a la dreta)amb aquesta cançó i moltes altres, i ja he arribat a més de 50 cançons. O sigui que invito a tothom a escoltar-lo.

El primer post del 2008

No començaré l'any expressant els meus bons desitjos, o posant algun vídeo divertit, o fotos de la revetlla de Cap d'Any, sinó que vull començar amb una denúncia, ja que té a veure amb la "llibertat d'expressió" i ens pot afectar a tots els que formem part de la comunitat que es comunica a través de blogs.

Carta a la Vanguardia:

Después del polémico secuestro de la revista El Jueves hace unos meses, la libertad de expresión se puso en entredicho, cuestionando los límites de la misma en según que tratamiento de la información, especialmente la centrada en la monarquía española.

Pues bien, ante lo que podría haber supuesto un hecho aislado, ahora se vuelve a repetir a nivel particular, y salvando las distancias claro.

Des de hacía unos meses gestionábamos una pagina-blog sin ningún tipo de problema, contando nuestras vivencias a nuestros amigos, y sin ninguna motivación mayor que la de divertirnos. Nuestra sorpresa viene cuando, tres días después de hacer una actualización tomando como fotografía la publicada por la revista El Jueves en la que aparecen Los Príncipes de Asturias tapados con el gorro de Papa Noel felicitando el nuevo año, nos encontramos con que nuestro fotolog ha sido cerrado por los administradores.

¿Hasta qué punto es lícito prohibir a unos ciudadanos reproducir una ilustración que, aunque sea polémica, ha sido publicada por una revista y que está en el mercado?

Pensábamos que la censura había quedado abolida hace ya unos cuantos años, pero sucesos como estos nos hacen dudar. Por otro lado, el oscurantismo que rodea la gestión de páginas Web como la mencionada es máximo, pues los usuarios no sabemos ni a quién nos dirigimos ni que tipo de criterios se usan para cerrar páginas.

Si los fotologs llenos de insultos y obscenidades se mantienen, ¿por qué no se ha de considerar lícito hacer uso de un dibujo publicado?

Ante injusticias como estas, la única arma que tenemos para denunciarlo son cartas como ésta, pues es imposible comunicarse con los administradores una vez no posees ninguna página.

¿Hasta dónde hemos llegado? O mejor dicho, ¿Hasta dónde no hemos podido llegar después de más de treinta años de democracia?

CRISTINA Y ELISABET (LLEiDA) | 28/12/2007 |

PD: Espero que no em tanquin la pàgina a mi ara, per publicar aquesta foto...