Iconoclasta!

Iconoclàstia és aquella doctrina que s'oposa a la veneració d'imatges o ídols. Usualment, una iconoclàstia és motivada per raons religioses o polítiques. Les persones que s'involucren en una iconoclàstia són anomenades iconoclastes. Etimològicament, iconoclasta es refereix a qui destrossa icones, és a dir, pintures o escultures sagrades.

En llenguatge col·loquial, s'utilitza també per a referir-se a aquella persona que va a contra corrent i el comportament de la qual és contrari als ideals, normes o models de la societat actual o a l'autoritat de mestres dintre d'aquesta, sense que impliqui una connotació negativa de la seva figura.

Història:
Els moviments iconoclastes acostumen a tenir la finalitat d'acabar, entre la població, amb els ritus o adoracions paganes que romanguin disfressats en la religió dominant. Els moviments més intensos a favor dels iconoclastes s'han donat en el cristianisme bizantí i en l’islam. La iconoclàstia és un fenomen que pot aparèixer en diferents religions, però acostumen a ser el resultat de disputes entre faccions d'una mateixa religió.


Iconoclastes en l'àmbit bizantí:
L'emperador Lleó III va manar destruir tota representació cristiana de figures religioses o de l'evangeli, especialment tots els Sants, el 730. El seu fill, Constantí V (741-775) va heretar un greu enfrontament entre una població que majoritàriament estava a favor de l'ús d'imatges i la postura oficial, que finalment es va imposar per les armes. Després del segon concili de Nicea el 787 es va afirmar la veneració d'icones, basant-se en l'encarnació de Jesucrist en home. L'emperador Lleó V (813-820) va instaurar un segon període de lluites el 813 que va continuar pels seus succesors fins a l'emperador Teòfil. En morir aquest, la seva esposa Teodora va mobilitzar els partidaris de l'iconodulia i va proclamar la restauració d'icones el 843.

Iconoclastes en l'àmbit islàmic:
Els musulmans tenen la prohibició de representar figures humanes en les mesquites, no la prohibició general de l'ús de la figura humana.

Iconoclastes en l'àmbit protestant:
Alguns protestants clamen per la destrucció de l'art catòlic acusant-lo de idolatria (o cult a les imatges), degut al fet que els seguidors d'aquests corrents solament creuen en el Déu totpoderós i vivent com única deïtat veritable
---------------------------------------------------------------------

I aquí és on volia anar a parar jo. Us preguntareu, perquè aquest rotllo? Doncs perquè durant el meu viatge a Amsterdam vaig visitar la Oude Kerk, magnífica església del s.XIV, i allà vaig saber per fi què era un iconoclasta. Com heu llegit, moltes religions han tingut el seu període o les seves faccions iconoclastes. Una d'elles va ser l'església protestant calvinista, que a partir d'una reforma el 1578, quan l'estat va passar de catòlic a protestant (i en conseqüència també el culte de les esglésies), va fer eliminar totes les imatges, obres d'art i elements decoratius dels temples. Fa fredat pensar la quantitat de joies i obres d'art valiossíssimes que es van destruir en aquells anys. Encara avui l'església presenta un aspecte bastant sobri, amb les parets nues, encara que conserva uns magnífics vitralls i dos orgues valiosos (precisament es van salvar perquè eren massa amunt per destruir-se)

I ahir, en una fantàstica exposició de la British Royal Collection al Museu d'Art Antic de Brussel.les, on s'exposen obres de pintura flamenca dels s.XV al XVII de la col.lecció privada de la Reina Isabel II, vaig veure diversos quadres que feien referència (indirecta) a la iconoclàstia. Un d'ells era una magnífica natura morta d'objectes antics, i obres d'art, testimoni de tot allò que es va salvar, o tal vegada record de tot allò que es va perdre.

Quan els humans, que som capaços de crear la BELLESA, ens entestem en destruir-la, podem ser molt i molt menyspreables.