Adriana

El passat divendres vaig tenir el privilegi de veure la Calcanhotto en un concert al Palau de la Música de Barcelona (immillorable escenari). Ella va estar emotiva, fantàstica,tendra, meravellosa... Com se sol dir, es va guanyar el públic amb la seva senzillesa, la ironia, la riquesa instrumental dels acompanyaments, amb aquesta veu tant melòdica, i amb una imatge personal -asseguda en una cadira alta, amb un vestit llarg de capes, que va anar mutant al llarg del recital- que em recorda una barreja entre una fada de conte i una deesa de la religió pagana que professa -com molts artistes del seu país-. Tant amb el seu potent grup d'acompanyament format per virtuosos músics, com ella en solitari amb la seva inseparable guitarra, va donar tot un recital de bon gust, de savoir-faire i d'imaginació, fent un repàs al seu últim disc, però també als grans èxits de la seva ja no tant curta carrera. La gent entusiasmada, no volia que marxés, i ens va regalar un "devolva-me" despullat, a veu i guitarra, que em va posar els pèls de punta i va ensorrar (metafòricament) el teatre.

Ella és compositora, però també destaca per musicar poemes d'autors en llengua portuguesa, molts d'ells desconeguts. Divendres fins i tot va cantar un preciós poema en català. I a més, per si no fos suficient, li agrada agafar cançons comercials o molt populars i adaptar-les al seu estil, com és el cas de Fico assim sem você (original d'un grup de pop "machacón" brasiler), Clandestino de Manu Chao, o aquest "Resistiré" del Duo Dinámico que en la seva veu es torna un himne bossa nova més profund del que sembla a primera vista, i que ella mateixa explica que va descobrir a la pel.lícula d'Almodóvar Átame, en una cinta de VHS i que va passar a cinta de cassette per poder aprendre-la.