Una persona sudamericana a qui li agrada molt l'esport i que dóna classes de gimnàstica a nens, em comentava l'altre dia que la concepció que tenen els belgues de l'esport era molt diferent a la mentalitat americana o llatina. Per ells l'esport és vida sana, és salut, i és diversió. Però no és competició. Aquesta és la imatge que s'ha donat des de les institucions i que finalment a la gent li ha quedat. El tema del sacrifici, la lluita, les ganes de guanyar, l'esperit competitiu en definitiva, es veu que no el tenen gaire (els nois se salten entrenaments, no se centren en les competicions, no els fa especial il.lusió anar a campionats,...)
Em va sorprendre, això. No perquè no m'ho cregués (vist com són de "tristois" i apàtics la majoria de belgues de la capital) sinó perquè és absurd que promoguis l'esport a nivell de país, pels joves, com a model de vida sana, però no t'importi massa promocionar-lo a nivell professional...
Doncs arrel d'aquesta conversa m'ha vingut al cap que els belgues podrien patentar com a primícia mundial un esport molt practicat aquí i que encara no és olímpic (sorprenentment): Les carreres d'autobusos. I dic de busos, i no de cotxes en general, perquè aquestes últimes sí que es practiquen a altres països (a polígons industrials el cap de setmana, per exemple) Però el tema dels autobusos no ho havia vist mai.
Si, amics. Agafar un bus a Brussel.les és iniciar una aventura plena de sorpreses i diversions. Primer de tot, quan puges has de mirar de no agafar un seient ràpidament, perquè et pots perdre l'accelerada brusca del conductor i el cop de volant de 180 graus per incorporar-se al carril. Ni Port Aventura! I si tens la sort de desequilibrar-te i trobar-te amb algú a prop, fàcilment li caus a sobre i de regal tens contacte carnal amb desconeguts.
Si per fortuna no trobes cap seient lliure, podràs viure de primera mà el trajecte ple de frenades, bots, curves a 70 km per hora, i sense cap lloc on agafar-te!
Però per mi el més emocionant és quan has de baixar a una parada, ja que els seients solen estar elevats, sobre un esglaó. Per demanar la parada has de pitjar un botó que només es troba al costat de les portes, i per tant, has d'aixecar-te amb el bus en marxa per poder avisar. Total, aixeca't, manté l'equilibri (sense lloc on agafar-se, recordeu), intenta no xafar els que seuen al teu voltant -és més estret que els seients de Ryanair- i baixa l'esglaó. El més normal -almenys el que sempre em passa a mi- és que quan estàs dret arribi una curva i acabis sobre una senyora amb cara de pocs amics, i quan baixes l'esglaó hi hagi una frenada i et vegis impulsat a recórrer tot el passadís i finalment t'estampis contra un home -també amb cara d'amargat- que està de peu davant la porta. És que jo m'ho passo tant bé!!! Ho veieu, no?
Per rematar l'exercici, al final t'espera una última emoció. Quan el bus finalment para a la teva parada (cosa que has de tenir la precaució de preveure i agafar-te amb les DUES mans a les barres de la porta, perquè si no xoques amb el què sigui), et trobes amb un abisme entre els teus peus i el carrer -gairebé mig metre- que has de salvar saltant, forçosament, perquè si primer poses un peu i després l'altre pots calcular malament les distàncies i esconyar-te.
En resum, que jo crec que s'hauria d'incluore ja en la llista del Comitè olímpic com a esport d'aventura i fer per exemple un campionat del món a Brussel.les, com a inventor de l'esport. Com es diria, per cert,... busing?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada