Antonia Moore

Ara ja fa molts dies que no escrivia, i la sensació és com que tens un compte pendent, una espècie de remordiment de consciència. Tinc coses per comentar de fa ja temps, però entre que hi ha molta feina (estem a punt de començar una campanya electoral, al Parlament hi ha l'intensíssim debat sobre Kosovo, que té repercussions a casa nostra; he de preparar viatges i reunions pel despatx,...) i que no sé com posar-m'hi, ho he anat deixant. Ara tinc un momentet, aprofitem-lo, doncs!!

Aprofitant dos caps de setmana que he baixat a casa, he vist al cine Savage Grace amb la magnífica Julianne Moore, i el Swenney Todd de Tim Burton. La primera és un drama excel.lentment interpretat que narra la història d'una dona fascinant, i terrorífica, basant-se en fets reals. La segona és l'adaptació a la pantalla gran del musical de Sondheim, fosc, gore i viciat, a l'estil del director. Doble recomanació. I ja que aquest cap de setmana són els Oscars, recomano una de les pel.lícules nominades, Persepolis (La gran favorita, No country for old men, encara no l'he vist...)

Fa unes setmanes, anant amb RENFE de l'aeroport al centre de Barcelona, em vaig topar amb Pau Debon el cantant dels Antonia Font, del que com sabeu en sóc fan. Seia molt a prop d'on era i em vaig passar tot el viatge mirant de reull i considerant si dir-li alguna cosa, demanar un autògraf,... Allà ningú el va reconèixer, clar, però el vaig veure tant tranquil i natural que em va fer vergonya destorbar-lo. L'Star System de casa nostra "is different" Jo creia que viatjaven en Limousina, però ja vaig veure que no...

Contradiccions de la Vida: L'Associació per a l'autorregulació de la Comunicació Comercial no para d'enviar cartes al despatx...

Ah! Vaig anar a una recepció a Brussel.les del President de la Generalitat per celebrar l'Any Nou el 13 de febrer (!!) i allà estava ell, ni més ni menys que en CarlesPrats-TV3-Brussel.les. Sé que li vaig comentar a algú que em sonava aquell tio, i em va dir, clar, de la tele. No és per desmitificar, però és molt baixet ;-)

Per cert, parlant d'aquestes coses, el govern català ha anunciat amb el nou pla de seguretat viària, la implementació de carrils bus/vao en algunes de les principals vies d´accés a Barcelona. Com que ho havia comentat en un post anterior (i sembla que m'han fet cas ;-)poso el link:
Podeu llegir la notícia clickant aquí

Peculiaritats belgues

- Em té ben sorprès l'afició que tenen els belgues per les galetes i els dolços. En qualsevol botiga o supermercat la proporció d'aquest tipus de productes respecte el total és exageradament alta. Vull dir que a un súper de 4 passadisos, un d'ells mínim està dedicat a xocolates, reposteria, galetes i succedanis.

- Els belgues són molt amables. Et diuen bon dia quan arribes i que passis un bon dia (bon journée)quan te'n vas, bon migdia, bona tarda, bon cap de setmana, bon final de cap de setmana (bon fin de weekend) -els diumenges-, bona nit, que passis una bona nit (bon soiré)... Et demanen perdó per tot, et donen les gràcies si els deixes passar pel pas de peatons si vas en cotxe,... Són tant amables i tant educats que... cansen? Si tot el que tenen d'educats ho tinguéssin de simpàtics i divertits...

- La Bárbara treballa a l'Agència de viatges del Parlament. És molt refinada, escriu a l'ordenador com si toqués el piano, parla sense moure ni un centímetre més de l'imprescindible i té boqueta de pinyó. És alta i molt prima, cosa que ja s'encarrega d'accentuar portant sempre modelets molt ajustats (normalment blusa i pantalons-que-ensenyen-els-turmells, i sabates de taló de pam. Duu una llarga (massa llarga?) melena rossa i les ungles pintades de vermell. Sempre que he de baixar a comprar bitllets m'hi fixo. L'altre dia em duia uns pantalons estrets daurats i jaqueta curta de vellut morat. I la recordo també amb uns pantalons negres apretats que li arribaven fins el pit i una blusa de farvalants blanca.. Clar, allà envoltada de grisos i avorrits/des belgues, destaca - per no dir que "canta", però a mi m'encanta perquè no té vergonya ni sentit del ridícul i és una injecció de vida i color en el món funcionarial i trist dels despatxos.

- Finalment us poso el link on es pot votar el nou disseny de les monedes de 2 Euros. Tu pots ajudar a decidir-ho:

( Vota la teva preferida clickant aquí! )

TV des de Bèlgica

-Hi havia una vegada un príncep, consentit i "juerguista", que feia anar de corcoll la seva real família, tenia relacions amb moltes dones diferents i no s'interessava pels temes de política ni nacional ni internacional, però era un secret d'estat. Després la premsa ho va descobrir i es va anar fent una bola. Anys més tard es va casar i va formar una família, i tothom deia que havia madurat. Però fa poc va ser acusat de corrupció i ara és un "apestat". No és una història inventada ni una exageració. És el cas real del Príncep Laurant de Bèlgica. Fa poc vaig parlar amb una persona que va treballar amb ell i em va explicar coses increïbles d'aquest senyor.


-Vaig haver d'anar a la Policia perquè m'he fet una espècie de carnet d'identitat especial, i volien comprobar les dades. Em va costar trobar la Comissaria. Era al vespre, estava tot fosc i en un petit despatx hi havia una dona Policia. Jo estava una mica "acollonit" perquè no sabia quines coses em preguntaries (on vius, què fas, tens contracte de lloguer, de què coneixes la teva companya de pis,...?) Fins i tot m'havia preparat una mica les posssibles respostes... En fi, arribo, m'apunta les dades i em pregunta a quin pis visc (És que molts edificis a Brussel.les no tenen número de pis ni porta, simplement el teu nom a la Bústia) i res més. O sigui, un minut després sortia amb un sospir de tranquil.litat.


-Diumenge de TV: primer els realities de canvis d'imatge . Veus a gent humil i lletja convertida en gent humil i lletja disfressada. Són sentimentaliodes i superficials, segur, però la gent ho sent tant, que s'emociones i de vegades a mi també... Llavors hi ha els de la MTV, que encara són pitjors perquè són falsos. Et presenten gent jove que els fan fer com que lliguen entre ells, i els "actors" són molt dolents, deuen agafar els que rebutgen a les sèries de Teles de segona, o ni tant sols això.

Però el que miro més des de fa unes setmanes, i m'hi estic enganxant, són els programes de cuina de la BBC. Bé, en general tota la seva programació m'agrada molt més que la de la CNN, parlant d'informatius, per exemple. Però els programes de cuina són fantàstics. N'hi ha un que es diu Superchef, que és una competició entre cuiners amateurs, per decidir qui és el millor. Té format de reality, però s'apren molt de cuina i els presentadors són uns autèntics gourmets. Llavors hi ha un altre tipus de programes on solen agafar cuiners , professionals o no, i els graben en la seva vida diària. N'he vist un amb un pare de família molt simpàtic, i un altre amb una noia mare soltera que és molt imaginativa. Ells expliquen quines coses cuinen per la feina, pels nens, en ocasions especials, per esmorzar bé, etc. Menjar bo, sa i ràpid de preparar. I amb aquella elegància i bon gust de les realitzacions de la BBC. Tot està tan ben grabat, una imatge perfecta, que pots sentir la olor dels ingredients i dels plats. I amb tot això últimament m'he animat a fer algun plat una mica més elaborat que la sopa de sobre...


-Gala dels Goya. Digueu-me ranci, però diumenge em vaig empassar la gala dels Goya, mentre planxava i feia de maruja. Em va agradar molt que guanyés el premi a millor actriu la Maribel Verdú. La última peli seva no l'he vista, però ella en general em sembla fantàstica, d'aquelles dones que guanya amb el temps. I va dir una cosa que em va arribar al cor: que estava molt contenta -era la seva 5a nominació- perquè estava acostumada a que mai li donéssin cap premi (es va emocionar de veritat), i que sabia que hi havia gent que des de casa estava inclús més emcocionada que ella pel premi i que ho agraïa de tot cor...


-El ganxo dels títols:

És important titular els posts del blog amb una paraula o frase que enganxi i que sigui simple i en llenguatge universal , a poder ser. Però no per capritx, sinó perquè si en un buscador poses la paraula que dona títol a alguna de les teves entrades al bloc, entre els resultats de la búsqueda hi apareixerà la teva web. I he comprobat, mirant el comptador de visites, que quan poso un títol més genèric, per exemple Leuven,l'altre dia, que és el nom d'una ciutat, tinc més visites "no habituals" i de països més dispars. No us extranyeu si ara titulo els meus posts amb noms com sex, obama,lost, britney o binladen, per dir alguna cosa universal.

- He canviat els vídeos musicals de l'inici de la pàgina. Ara hi ha una altre brasiler: Caetano Veloso

Precaución, querido conductoooor...

Una persona sudamericana a qui li agrada molt l'esport i que dóna classes de gimnàstica a nens, em comentava l'altre dia que la concepció que tenen els belgues de l'esport era molt diferent a la mentalitat americana o llatina. Per ells l'esport és vida sana, és salut, i és diversió. Però no és competició. Aquesta és la imatge que s'ha donat des de les institucions i que finalment a la gent li ha quedat. El tema del sacrifici, la lluita, les ganes de guanyar, l'esperit competitiu en definitiva, es veu que no el tenen gaire (els nois se salten entrenaments, no se centren en les competicions, no els fa especial il.lusió anar a campionats,...)

Em va sorprendre, això. No perquè no m'ho cregués (vist com són de "tristois" i apàtics la majoria de belgues de la capital) sinó perquè és absurd que promoguis l'esport a nivell de país, pels joves, com a model de vida sana, però no t'importi massa promocionar-lo a nivell professional...

Doncs arrel d'aquesta conversa m'ha vingut al cap que els belgues podrien patentar com a primícia mundial un esport molt practicat aquí i que encara no és olímpic (sorprenentment): Les carreres d'autobusos. I dic de busos, i no de cotxes en general, perquè aquestes últimes sí que es practiquen a altres països (a polígons industrials el cap de setmana, per exemple) Però el tema dels autobusos no ho havia vist mai.

Si, amics. Agafar un bus a Brussel.les és iniciar una aventura plena de sorpreses i diversions. Primer de tot, quan puges has de mirar de no agafar un seient ràpidament, perquè et pots perdre l'accelerada brusca del conductor i el cop de volant de 180 graus per incorporar-se al carril. Ni Port Aventura! I si tens la sort de desequilibrar-te i trobar-te amb algú a prop, fàcilment li caus a sobre i de regal tens contacte carnal amb desconeguts.

Si per fortuna no trobes cap seient lliure, podràs viure de primera mà el trajecte ple de frenades, bots, curves a 70 km per hora, i sense cap lloc on agafar-te!

Però per mi el més emocionant és quan has de baixar a una parada, ja que els seients solen estar elevats, sobre un esglaó. Per demanar la parada has de pitjar un botó que només es troba al costat de les portes, i per tant, has d'aixecar-te amb el bus en marxa per poder avisar. Total, aixeca't, manté l'equilibri (sense lloc on agafar-se, recordeu), intenta no xafar els que seuen al teu voltant -és més estret que els seients de Ryanair- i baixa l'esglaó. El més normal -almenys el que sempre em passa a mi- és que quan estàs dret arribi una curva i acabis sobre una senyora amb cara de pocs amics, i quan baixes l'esglaó hi hagi una frenada i et vegis impulsat a recórrer tot el passadís i finalment t'estampis contra un home -també amb cara d'amargat- que està de peu davant la porta. És que jo m'ho passo tant bé!!! Ho veieu, no?

Per rematar l'exercici, al final t'espera una última emoció. Quan el bus finalment para a la teva parada (cosa que has de tenir la precaució de preveure i agafar-te amb les DUES mans a les barres de la porta, perquè si no xoques amb el què sigui), et trobes amb un abisme entre els teus peus i el carrer -gairebé mig metre- que has de salvar saltant, forçosament, perquè si primer poses un peu i després l'altre pots calcular malament les distàncies i esconyar-te.

En resum, que jo crec que s'hauria d'incluore ja en la llista del Comitè olímpic com a esport d'aventura i fer per exemple un campionat del món a Brussel.les, com a inventor de l'esport. Com es diria, per cert,... busing?

Europa sostenible?

Atenció a les frases en negreta d'aquesta notícia:

"La Comisión Europea presentó ayer un ambicioso plan para reducir las emisiones de dióxido de carbono con el que trata de convencer al resto del mundo, y especialmente a Estados Unidos, de que se sume a la lucha contra el cambio climático. El objetivo es alcanzar un acuerdo global que suceda a Kioto a partir de 2012. España sale bien parada del plan, pues se le exigen esfuerzos que parecen asumibles, a diferencia de la negociación de 1997 para repartir la carga de Kioto en la UE, donde fue penalizada.

Bruselas cedió en el último momento a la presión de la industria que argumenta que pagar por emitir CO 2 minará su competitividad internacional y se verá obligada a emigrar a países más permisivos. Las empresas de alto consumo energético estarán exentas de pagar por contaminar si en 2010 los países competidores no imponen límites equiparables.

Con este paquete legislativo, Europa pretende recortar en un 20% las emisiones de CO

2 en 2020 respecto a 1990 (o lo que es lo mismo, 14 puntos menos que con la tendencia actual). También pretende lograr en 2020 que el 20% de la energía sea renovable.

El plan le costará a cada ciudadano tres euros a la semana, lejos de los 60 euros a los que ascendería el coste por los destrozos del calentamiento si no se hiciese nada. El CO 2 producido al quemar combustibles fósiles se acumula en la atmósfera, retiene parte del calor que emite la Tierra y calienta el planeta."

I encara gràcies que som un dels continents més conscienciats pel què fa a temes mediambientals. No em vull ni imaginar el què està passant a països subdesenvolupats de l'Àsia o Àfrica...