Aquests dies em sento amb més comunió que mai amb els companys catalans i espanyols que ens trobem treballant en aquesta voràgine estranya que són les Institucions europees: Estic costipat. El fet és que tothom està costipat, i els veterans ja ho assumeixen com el peatge que has de pagar si vius aquí. Bé, jo ja m'estic resignant també a passar un hivern dur... Per cert que he descobert que per la pluja aquí, ni paraigües, ni impermeables: abric amb caputxa. És el què tothom duu quan plou i la veritat és que és molt pràctic, ja que sol ploure poca estona i amb poca intensitat.
A part d'això, aquests últims dies he estat bastant actiu (massa?). Divendres vaig anar a un concert del meu admirat Rufus Wainwright a Cirque Royal, la sala de concerts més gran de la ciutat que com el seu nom indica té forma de circ, i com que les entrades més barates eren també les més llunyanes em va tocar seure en un lloc no recomanable per a gent que pateixi vertigen, de molta pendent, perquè gairebé tenies el cap del de davant als peus, i no hi havia cap barana, o sigui que quan t'aixecaves veies una fossa inmensa davant teu i feia molta impressió.
El concert en sí, molt intens i molt original, com sempre. Ell no estava bé de veu però ho va suplir amb un gran sentit de l'humor (se'n fotia de l'apatia dels belgues: Vinga nois, que això és un circ! , deia) I abans dels bisos va fer un numeret made in Broadway espectacular (es va vestir rollo Liza Minelli) De fet és un clàssic en els seus concerts, acabar amb una anada de l'olla en forma de disfressa (a Barcelona l'any passat es va vestir de papallona i a l'última gira, de Jesucrist crucificat...) És una mica com el final de la careta dels Simpsons, que tothom espera veure amb quina en surten. La traca final: Complaint de la Butte (de la Banda sonora de Moulin Rouge) a veu i piano. Buff, els pèls de punta.
Dissabte vaig anar a un parell de cafès molt agradables i elegants i vaig passar per davant del Manneken Piss, amb la prevenció que vaig tancar els ulls i girar el cap. o sigui que no el vaig veure (només la llum de flaixos). Així que mantinc la meva promesa... ;-)
A l'apartat de vídeos d'impacte n'he penjat un titulat (Isabel) Teruel Existe que no té pèrdua. Ja us dic jo que aquí a Europa les sessions no són tan ... alegres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada