Astrid

Us vull explicar un cas real, que em va arribar indirectament, i que crec que és bo que se sàpiga i que la gent en prengui consciència:

L'Astrid i l'Hugo són una jove parella de 26 i 25 anys de Barcelona que amb molta il.lusió fa 9 mesos van decidir tenir un fill, en Noah, conscienciats de la problemàtica de l'envelliment de la població i perquè volien ser pares joves (tota una raresa actualment) Però ben aviat van arribar els problemes:

Després dels 4 mesos de baixa preceptiva, la mare estava a l'atur, per poder fer-se càrrec del seu fill i perquè no es podien permetre cuidadora o llar d'infants (a més les respectives famílies viuen lluny i no els poden ajudar) Havien de passar amb el sou mileurista del pare. Però a més a l'agost a ella se li acabà l'atur i havien de pagar el pis (no els havia tocat el de protecció oficial) i totes les despeses que comporta un fill.

Al mateix moment, van fer les sol.licituds per a les escoles públiques de cara al setembre i les hi han denegat totes. Com ella mateixa diu en una carta que va enviar a les autoritats d'educació: "Ens troben que som "massa rics" per cobrar els ajuts a persones necessitades, i "massa pobres" per poder accedir a una llar d'infants privada. Llavors, com ho fem?"

La jove parella es va anar a informar, davant tants obstacles, i els hi van explicar que les escoles de 0 a 3 anys no són obligatòries al nostre país. Que a Barcelona van néixer, el 2005, 5300 nens i que les escoles públiques ofereixen 3400 places. L'Àstrid es pregunta, amb tota la raó: "Creuen que els criteris de puntuació són lògics? Donen punts a germans però no tenen en compte ingressos de les famílies, ni l'edat dels pares, ni si realment tenim ajudes familiars? Si jo decidís tenir un fill l'any que vé hauria de pagar 1100 € dels dos fills d'una privada (ja que el primer fill no ha entrat a una pública)? Estem disposats a creuar Barcelona al matí per portar el nen a l'escola per tal que jo pugui treballar i aportar un sou a casa, però si no ens ajuden una mica no sabem què fer. No tenim sortides."

Jo, com ella, també em pregunto perquè els hi posen tan difícil a les parelles joves. És lògic que el 90% de les places per a menys de 3 anys siguin per immigrants (sense tenir res en contra, però sense perjudicar les famílies d'aquí)? I que per tenir un germà a l'escola entris, però si tens uns ingressos mínims no entris? Hi ha molt poques guarderies per la demanda existent.

Bé, és un cas més d'entre molts que es deuen donar avui dia al nostre país. Però aquest em sembla especialment indignant perquè es tracta d'una parella jove, treballadora, progressista, optimista i vital, que no busca fer trampes a l'Estat per viure del "cuento" com altres, sinó una petita ajuda per poder tirar endavant.

Que no és una cosa aïllada ho demostra, per exemple, una carta publicada a La Vanguardia del dia 12 de setembre, on F. Miquel Campos deia "Mi mujer es maestra, trabaja para la generalitat, y le han dado una vacante para dos años a cien kilómetros de donde vivimos. Nuestra hija ha cumplido tres años y no tenemos familia que nos la cuide. Al final, he decidido dejar de trabajar y cuidarla yo. Durante dos años no podré trabajar y tendremos que pasar los tres con un sueldo, pagando hipoteca y gastos."

Quan els qui manen i tenen responsabilitats vegin clar que és per coses com aquesta que la gent s'acaba abstenint a les eleccions, potser llavors començaran a veure la gravetat d'un problema transversal, que no té una solució fàcil, però que si almenys tots en som més conscients podrem pressionar perquè s'hi faci alguna cosa efectiva.