Música de càmera

A pesar de la meva "incontinència blocaire", els temes se m'acumulen que és una barbaritat. O sigui que, a mode de llista, tres comentaris:

A) La meva estimada càmera fotogràfica se'm va espatllar. És una càmera analògica, pobreta. Només té 2 anys però és com si fos del Pleistocè. És un símbol de la resistència a l'inevitable canvi tecnològic de l'era digital. La Canon ofereix un servei que te la vé a buscar a casa i en 14 dies te la torna arreglada i neta. Això sí, val 70 €, tingui el què tingui (tarifa plana en diuen, bé, segur que hi surten guanyant, m'hi jugo un pèsol; no totes les avaries són iguals). L'has d'entregar buida i sense funda. Vaig anar a la botiga de fotografia perquè em traiéssin el carret (jo és que sóc una mica sapastre i encara el velaria) i la dependenta, en saber que la volia arreglar, va i em diu, amb cara de fàstic: "però ja has demanat pressupost?, com volent dir: no val la pena, més val que te'n compris una de nova, i a poder ser digital, zoquete... Doncs no, pagaré els 70 € de l'ala i més endavant, en tot cas, i quan la situació de pressió social sigui insostenible, potser, només potser, pensaré en la possibilitat de comprar-ne una (o que me la regalin!) Algú m'ha dit que a la fotografia tradicional li queden només 2 anys de vida, o sigui que ja cal que li tregui partit...

B) Una queixa: Em molesta moltíssim, em treu de polleguera que la gent escolti música pel mòbil al transport públic. Pel mòbil vull dir cançons grabades que les escolten sense cascs, a un volum considerable, i amb una qualitat (de so i de bon gust) més que qüestionable.

En pocs dies ja m'he trobat amb dos casos al tren i em sembla una falta d'educació. Jo sóc el primer que m'agrada escoltar música al tren (i que no sigui el Bolero de Ravel de torn pels altaveus del tren durant tot el viatge) però tinc, com la majoria de gent, la deferència d'escoltar-la amb auriculars. Si almenys portessin un "lloro" amb condicions.. Però la cutre música que es baixen al mòbil, a tot volum a les 8 del matí no es pot aguantar. I a ningú sembla molestar-li (ni al personal de la companyia que va passar pel costat). Jo vaig canviar de vagó.

C) En una entrevista sobre la Fira de Franfurt, el periodista Manel Trallero diu (en referència a la polèmica política i literària sobre els escriptors catalans que hi han d'anar): "És la necessitat dels catalans d’autoafirmar-se buscant que la gent de fora ens estimin”. En altres coses no, però en això hi estic d'acord amb en Trallero. No hi ha res que ens agradi més als catalans que rebre elogis d'extrangers (veieu sinó el cas paradigmàtic de Woody Allen). A mi aquesta actitud no m'agrada massa, perquè implica que mirem més de cara enfora (què diuen de nosaltres, "allà ens admiren i aquí no ens estimen",...) que no pas les nostres mancances. Crec humilment que hem de ser més autocrítics.