Aquest dilluns ja és ben bé de ple estiu. ja ho era, clar. Vull dir: calor, turistes i pocs aborígens. Però jo fins que no m'ofegui a la nit i pugui dormir sobre el llit amb la finestra oberta -ara encara no ho faig; refresca- no em consideraré immers en la litúrgia estiuenca de la ciutat buida i la queixa constant sobre la calor.
El cap de setmana ha estat força intens i no he tingut temps d'actualitzar el blog, i m'ha sorprès que fins i tot algú m'ho reclamés avui... Bé, m'ha fet il.lusió. Ahir sortia al 3/24 una diputada del Parlament que deia que del què estava més orgullosa últimament era del seu blog i que tenia 10.000 visites ja. Buff, jo no sé quantes en tinc, el que sí sé és la sensació extranya que experimento quan em trobo amb algú i em diu que llegeix el meu blog, o em comenta alguna entrada (La Sònia que no suporta la Björk, La Patri que també li molesta la música de mòbil,...) Amb un d'ells li deia: encara no m'acostumo a pensar que tot el que escric jo en la meva intimitat arribi a la gent (em sento una mica com si un periòdic publiqués el meu diari personal) però la resposta era evident; és el que té, tu ja saps a què t'exposes (per bé i per mal). I això ho dic també arrel d'un correu que vaig enviar -i que també he penjat al blog- que ha provocat un diguem-ne debat intens entre els meus contactes de correu. Quin poder tenen les noves tecnologies, oi amics napolitans..? Desperten bèsties adormides i fan sorgir els instints de les persones. Ha estat molt interessant tota la rèplica i contra-rèplica cibernètica, alguns em consta que s'ho han passat molt bé. Perdoneu els qui no sabeu a què em refereixo, això és una clucada d'ull al Pedro, el Xavi, el Marc, etc...
En general, heu d'entendre que no sempre pot estar un a l'alçada de les expectatives. Hi ha dies que et sens inspirat i d'altres que escrius qualsevol cosa. N'Àlex em preguntava dissabte quin objectiu tenia en fer el blog, i la veritat és que no ho sé encara. Vaig llegir en unes instruccions "bloggers" que abans de res havies de saber quina orientació li volies donar (personal, política, temàtica,...) però tal com deia en el primer post, em penso que per mi és com una espècie de diari personal on parlo de temes molt (massa?) diferents. És el què hi ha. Us imagineu un blog dedicat, no sé, exclusivament al cultiu dels musclos?
-------------------------------------------------------------------------------
Per cert, la Cinta se'ns ha mort. A mi la veritat és que m'era bastant igual, però ahir em van invitar al Teatre Nacional i no vaig tenir més remei que veure tot el capítol de més d'una hora. Era distret veure el tipus de gent que es va reunir allà: mares i familiars dels actors (que parlaven dels seus fills com si fossin futbolistes), senyores grans amb el cabell tot crepat i súper emocionades perquè havien vist el Benjumea, els propis actors tots emperifollats i curulls d'ego. De fet, i fent honor al marc incomparable on érem, tot s'assemblava bastant a una obra de teatre d'aquestes tan catalanes...
Avui m'he explaiat força. Com si fóssim a la tele: Una salutació per als meus fidels lectors, especialment la Virgínia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada