Ahir vaig arribar de La Toscana.
I avui a les 9 ja estava a la feina. Això meu és un no parar. Estic encara mig estabornit, no m'acabo de situar. Menys mal que tot està tranquil per aquí.
Podria explicar moltes coses del viatge a aquesta meravellosa regió italiana; de moment, per fer un tast, us comento coses sobre allò que em venia al cap en pensar en aquesta Itàlia preconcebuda i que se m'han confirmat:
-La MAMMA. Existeix, i no només a les pel.lícules neorrealistes dels 40 i 50. La vaig veure en una piscina a Monteriggioni, cuidant de tres nens que semblava que no havien vist aigua en la seva vida. Una dona contundent, de faccions arrodonides, amb uns ulls desperts que estaven a tot arreu per controlar les tres esverades criatures en tot moment, dient-li a cadascú el què tocava en cada instant. Em va fascinar, com també la figura del marit, un home poca-cosa, esquelètic i difícil de mirar -per no dir lleig- que no tenia res a fer davant la força maternal de la seva partenaire...
-Les discussions. A Florència, en un carrer estret, dos homes discutien enèrgicament, amb crits i gestos exageradíssims, sobre qui sap què. Algú va dir: ja tardavem a veure dos italians discutint. Si no, no semblaria que fóssim a Itàlia.
-LES MOTOS. Estan pertot (també s'ha de dir que hi ha molta bicicleta)Però on la meva imaginació esperava trobar Vespes, hi havia Piaggios, moltes d'elles models antics de tres rodes que duen darrera una espècie de cubeta per carregar paquets o pesos. Vaig pensar que per treballar i transportar coses dins les ciutats i els pobles de carrers estrets era ideal...
Ah, i això no és que ho esperés, però em va cridar molt l'atenció una dona que baixava per un carrer empinat de Cortona (res extrany, doncs en aquest poble- ple de turistes americanes en sabata de taló que visiten emocionades els escenaris de la pel.lícula Bajo el sol de la Toscana- només hi ha UN! carrer totalment pla). Aquesta dona, vaig pensar, és la reencarnació perfecta de l'adjectiu espigada, que alguna vegada he trobat en novel.les i que se'm feia difícil imaginar: ara ja no, per a mi espigada és aquella dona, eixuta, primíssima, amb un vestit que mostrava unes cames quilomètriques, amb una cara allargassada i mitja melena fosca.
Bé, per ser el primer dia ja n'hi ha prou. En properes edicions, més històries Toscanes (i alguna foto també)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada