Ja fa temps vaig dir que volia parlar de la vida de Billie Holiday, la més gran cantant de jazz, i fins i tot vaig posar a l'apartat de temes pendents "La vida perra de la Holiday". Doncs abans d'ahir vaig trobar un article de Diego A. Manrique a El País que precisament es titula així. Ja se'm copien els títols i els temes, estic començant a esdevenir un referent... ;-) Ja que m'hi ha fet pensar, reprodueixo algun paràgraf del text, però abans unes ratlles per situar-nos:
Als últims anys trenta i primers quaranta Lady Day, com la va batejar el saxofonista Lester Young, meravellava amb la seva veu sensual de corneta i el seu fraseig encara avui inigualat, a les millors orquestres del moment als Estats Units. Era la reina del jazz, la dona que va fer de la veu un instrument més dins aquest estil. Ara, per arribar a allà va haver d'aguantar tot tipus d'humiliacions per la seva doble condició de dona i negra. Obligada a entrar per la porta de servei dels locals on actuava, estafada per empresaris i discogràfiques, Billie Holiday es va ficar de ple en l'heroïna i l'alcohol, en una carrera cap a la mort accelerada per l'assetjament de la policia antidroga i per la seva tendència a les relacions sentimentals destructives. Va morir en un hospital l'any 1959 quan estava arrestada per possessió de droga.
'Amb Billie', és una biografia coral acabada de publicar, i relata les misèries de la cantant a través del testimoni de nòvios, músics, amigues, xulus i policies.
El seu nom és sinònim de cantant de jazz, si parlem d'estereotip: artistes d'existència turbulenta, criatures infelices però amb una rara capacitat per a commoure l'oïdor sensible. Coma a model expressiu, és seguida per moltes aspirants a dives, i hi ha molt material per estudiar de Billie: a part dels seus numerosos discos, proliferen llibres que analitzen el seu art, i sobretot, la seva vida.
Billie inclús va dictar una autobiografia el 1956, Lady sings the blues, popularitzant aquest subgènere tan nordamericà dels retrats confessionals, on el pecador exhibeix els seus vicis i demana perdó. Però el material no era fiable: Billie mentia sense complexos i tenia molta imaginació. A més, el periodista que va recollir les seves vivències buscava un perfil tòpic i l'editorial va eliminar passatges per evitar querelles. Més tard, als setanta, una fan, Linda Kuehl va realitzar unes 150 entrevistes per una biografia que mai va sortir a la llum, però el material de la qual va descobrir una editora britànica, que publica ara seleccionat amb el títol de 'Amb Billie', on es relata la seva tortuosa vida als guettos, al submón del jazz o a la bohèmia, entre la Gran Depressió i finals dels cinquanta. Parlen nòvios, amigues, músics, agents de narcòtics, proxenetes, admiradors: ella era una llum poderosa que atreia tot tipus de borinots, inofensius i verinosos.
Tot el què sabíem -o imaginàvem- sobre Billie Holiday sembla un pàlid reflexe de la realitat. Criada al carrer, es va dedicar a la prostitució i va quedar marcada per les lleis d'aquell negoci: solia casar-se o emparellar-se amb proxenetes violents i lladres. La gravació clandestina d'una conversa telefònica amb el seu últim marit, Louis McKay, revela que era considerada com una caixa enregistradora: "Todas las mujeres que he tenido eran grandes personas, buena gente. Y ella va por ahí regalándole el coño a cualquiera...yo no trabajo así. ¡Yo me dedico a vender!". Esfereeix pensar que McKay quedés com un heroi en la biografia dictada per la pròpia Holiday.
Per als homes de Billie, el problema era la seva dificultat per a generar diners. En ser engarjolada per drogues, va perdre la targeta necessària per actuar als lucratius locals nocturns novayorquesos, el què la va empènyer a viatjar a ciutats on tocava amb inexperts músics locals i a realitzar gires desastroses com la que la va dur al sud d'EEUU, cantant davant de gent que no apreciava el seu art. Quan hi havia dòlars, regnava el dispendi. Aparentment, McKay comprava fins a un quilo d'heroïna per a tothom. Billie era una yonqui atípica: després de grans festins, podia passar temporades sense consumir. Malauradament, s'havia convertit en l'addicta més famosa del pais i això la feia objectiu fàcil pels policies, a vegades conxorxats amb els traficants o amb els seus propis amants. Les humiliacions van ser constants: les autoritats exigien que es declarés "delinqüent" cada vegada que entrava o sortia del país.
El llibre ofereix mil detalls sòrdids. Ella podia seduïr a ambdóss sexes però va arribar un moment que la seva foradada figura -solia anar despullada pels camerins- espantava inclús a qui acudia amb ànsies carnals. El miracle es repetia quan sortia a l'escenari: amb la seva veu espessa i lànguida, fins la cançó més tonta desprenia sensualitat, saviesa, emoció. Era, una vegada més, Lady Day"
DIEGO A. MANRIQUE - 05/08/2007
Strange fruit:
Segurament la meva cançó preferida d'ella sigui Don't explain (per les implicacions personals que té -parla de la infidelitat d'un nòvio seu- i la manera tan sentida que tenia de cantar-la) però he trobat aquesta gravació estemidora de l'ocàs de la seva carrera, on canta el seu gran èxit Strange fruit -una implacable denúncia del racisme americà de l'època- on el seu deteriorament físic (aquesta mirada perduda!) no li impedeix mostrar una sensibilitat i una capacitat per transmetre fora del què és comú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada