Ahir em van fer un regal molt especial: el concert de Mísia i Adriana Calcanhotto al Palau de la Música dins el cicle Únicas. Em va fer molta il.lusió perquè havia estat mirant els preus per aquest i pel de Maria Bethania, però eren una cosa totalment desorbitada, així que ja havia desistit...
De fet el preàmbul va estar molt bé també: de compres i sopar de tapes al mercat de Santa Caterina, mmmm, deliciós, us ho recomano, és un espai molt agradable, sota la coberta de fusta i al costat de les parades; i els productes, com no podia ser d'altra manera, són de primera qualitat.
Bé, el cas és que no sabia què anava a veure, de fet no ho vaig voler saber fins al final. Vaig endevinar que era al Palau 10 minuts abans d'entrar i em vaig tapar els ulls per no veure cap cartell fins que vaig ser a platea. He de dir que aquestes entrades tant bones es van aconseguir a través del Club TR3S C, que és un carnet genial, amb molts avantatges i descomptes per a tot tipus d'espectacles i espais culturals.
La música portuguesa, el fado, sempre m'ha agradat. Les meves cantants predilectes són Dulce Pontes, amb aquella veu prodigiosa i unes cançons brillants com ara O infante, que posa els pèls de punta; i Mariza, que té un disc força recent, Transparente, que és meravellós tot ell. A Mísia no la coneixia tant i em va semblar tota una dominadora tant de la seva veu com de l'escena, amb aquella desimboltura que dóna l'esperiència, en el seu cas,a més, i com va dir, amb una mare artista d'El Molino. Em va agradar el seu caràcter sarcàstic i juganer, en contraposició a la "gravetat" dels fados.
La Calcanhotto, brasilera, que va sortir a escena amb un vestit llarg blanc i modern, va estar impressionant. La noia del perfil de faune, tal com la va descriure la pròpia Mísia, té una veu especialíssima, suau i versàtil, que a vegades sembla que s'hagi de trencar, però que és capaç de donar-li uns girs sorprenents a les melodies. I va fer unes quantes interpretacions de "gallina de piel" que deia aquell: Eu Sei Que Voi Te Amar, els fados a dos veus amb l'anfitriona, i una sorpresa: Resistiré, sí, la del Duo Dinámico, en plan bossanova. Per treure's el barret.
La cirereta del pastís fou la interpretació de La Gavina, en català, per part d'una Mísia emocionada per la presència de la seva mare catalana, curiosament a pocs metres d'on seia la pròpia Marina Rossell.
----------------------------------------------------------------------------------
Bé, no volia fer una crònica del concert tampoc, però així m'ha sortit, necessitava explicar-ho. De fet el post d'avui havia de versar sobre les corrides de braus a Barcelona. Ahir li dedicaven la foto de portada i les quatre! primeres planes de la secció de cultura a La Vanguardia. Bé, ja sabem que aquest diari, a més de ser monàrquic és pro-taurí, i que la societat barcelonina sembla que és més aviat anti-taurina, però com es diria al món de la moda, La Vanguardia crea tendència, i sembla que s'ha reobert el debat als mitjans de comunicació i a la societat.
No ho tinc gaire clar i tampoc hi entenc gaire del tema, però si això fos una campanya de publicitat de l'empresa que porta l'explotació de la Plaça de Toros de La Monumental, l'hauria encertat de ple...
NOTA: Parlant de braus, m'ha vingut al cap aquella cançó que feia: "No me gusta que a los toros te pongas la minifalda..." Recordo que van passar per tv el vídeo de la cançó i no tenia desperdici, amb uns zooms de càmera horrorosos enfocant l'Escobar que renyava una noia més aviat yeyé, amb un vestit curt de flors. Eren altres temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada