Nostàlgia jo?

El passat dijous vaig assistir al lliurament de títols de la primera promoció del Màster en Marketing Polític: Estratègies i comunicació, de la UAB, al Port Vell. Va ser una tarda com irreal, com si mirés les coses a través dels ulls d'una altra persona. La sensació era extranya. Primer de tot perquè va fer un dia de ple estiu, i tot caminant per la Barceloneta amb americana entre tant banyador i bikini et feia sentir fora de lloc. I després, perquè vaig tornar a veure companys de curs que feia més de dos anys que no veia. I alguns estaven (estàvem?) força canviats. És inevitable en aquest tipus d'actes que preguntis i et preguntin que què fas, on treballes, si et va bé la vida, com dient, almenys el què ha costat (de temps i diners) ha servit per alguna cosa,; però també, és clar, funciona aquí el Paradigma de la comparació: a veure si a aquest li ha anat millor o pitjor que a mi... He de dir que va ser bonic veure reunit tothom altra vegada, segurament l'última vegada,...

Ara pensant-hi, crec que a vegades tinc una certa tendència a la nostàlgia, una inclinació espontània, no buscada, però que intento espolsar-me de sobre a la mínima manifestació. Suposo que té a veure amb una idea que em fascina, que és el pas del temps. Com les persones i els objectes varien, muten, al cap dels anys, i com, en un moment determinat, aquell objecte o aquella persona ja no tenen res (o poc) a veure amb el què havien estat abans. Això sol xocar amb les mentalitats, com la meva, bastant racionals (crec), amb afició per analitzar-ho i etiquetar-ho tot, que quan s'han fet una imatge precisa de com és i quines coses t'agraden d'una persona, posem pel cas, els costa acceptar que al cap de cert temps pot ser que ja no sigui igual.

Déu n'hi do, per ser dilluns! A veure si m'explico millor: Quan t'enamores d'algú, ho fas d'un conjunt: del físic, de la personalitat, de la veu, de la manera de parlar,de la manera de pensar, de diferents coses que et criden l'atenció i et sedueixen. Si després d'un temps aquesta persona evoluciona, canvia (cosa freqüent i diria que necessària) tu ja no pots mirar-la de la mateixa manera: o evoluciones amb ella o la trobaràs extranya. Per mi nostàlgia seria això: despertar-te al cap d'uns anys i pensar que t'agradava més abans.

Aquesta idea terrible, deia, em persegueix a vegades (tot i que no tinc tants anys ni m'han passat tantes coses com per ser molt nostàlgic) i de moment sempre he aconseguit que no m'envaeixi. Penso: quan sigui vell, ja tindré temps de ser nostàlgic, ara toca donar-te motius a tu mateix per no ser-ho, viure al dia, carpe diem!

Tota aquesta giragonça venia pel fet de veure companys que feia anys que no veia, ves. Quan els veus de nou, els reconeixes a la primera, però hi ha alguna cosa que se t'escapa -moltes coses viscudes es reflecteixen als seus ulls-. També passa quan remenant calaixos trobes una fotografia antiga, on hi surt gent que no has tornat a veure; o pitjor, quan rellegeixes cartes que algú et va enviar fa anys i recordes exactament on eres i què vas dir en l'instant que immortalitza la carta.. He estat al límit de la nostàlgia, però aquest cop tampoc m'ha acabat atrapant. I que duri.

Vaig estar plantant flors, l'altre dia (això és un canvi de tema i la resta són tonteries) És una activitat entretinguda i gratificant. Ho recomano a tothom.