Solitude

L'altre dia, passejant per un carrer estret i oblidat de la part alta de Barcelona, vaig passar pel davant d'una pensió, la porta oberta, la recepció minúscula i un home tot sol, amb un ventilador com a única companyia. Era la una de la matinada però feia xafogor, i aquella imatge em va impressionar, més ben dit, em va colpir imaginar-me a mi en el lloc d'aquella persona.

Recordo que vaig comentar: Aquesta deu ser la feina més trista del món. Jo no podria mai treballar en això. I em vaig quedar tant ample. Ara reflexionant-ho veig moltes alternatives pitjors, molts tipus de feina molt més pesats, cansats, inhumans, infrahumans, explotadors, indignes i fins i tot avorrits que aquest, però clar, jo mai m'hi hauria inclòs com a possible subjecte /treballador... Freud potser en podria dir alguna cosa d'això.

De fet, per entendre millor el què vull dir hauré d'explicar alguna cosa més o menys íntima. Des de petit, el què em fa més por de tot és la soledat. Curiosament, ja més gran, he descobert que una de les coses que m'agrada més és la soledat. És a dir, em fa por, però sóc una persona bastant solitària i m'agrada molt estar sol, que no sentir-me sol. Així que la imatge d'una persona que ha d'estar més o menys sola tota la nit em produïa...desassossec (una altra paraula fantàstica)De fet, estic segur que hi ha molta gent que li agrada prou treballar de nit i sense companyia, els humans som molt adaptables a les circumstàncies.


Bé, per acompanyar una altra de les meves paranoies mentals, una nova edició de La Cançó del dia:


R.E.M : Find the river

L'última cançó del què segurament és el meu disc preferit dels 90, Automatic for the people, de REM. El grup de rock alternatiu d'Athens, liderat per Michael Stipe i Peter Buck, venia de treure un disc molt comercial i exitós l'any anterior (Out of time)i els fans que van aconseguir (10 milions de còpies venudes) de ben segur que no s'esperaven un disc com aquest com a seqüela.

El disc és íntim, torturat, sensible, i la veu d'Stipe brilla com en cap altre disc del grup. Hi ha cançons fantàstiques, però a mi sempre m'ha emocionat especialment Find the river. És una balada sincera, poètica, que parla del riu com a metàfora del destí de l'autor, que es deixa endur per la corrent perquè res li surt com ell vol:

nothing is going my way

La veu sona profunda, gairebé trencada per sentiment, per sobre d'un llit d'orgue, piano i guitarra insuperable. Gairebé aconsellaria escoltar-la amb un volum considerable, no és d'aquelles cançons que serveixin com a fil musical.I puc dir que és de les poques, poquíssimes cançons que m'an fet plorar, i encara ara, en l'enèsima vegada que l'escolto, aconsegueix emocionar-me.

Disc: Automatic for the people (1992)
Intèrpret: REM (Bill Berry, Peter Buck, Mike Mills and Michael Stipe)
Tall núm. 12, 3:50 min.

En comptes de posar l'enllaç a l'audio, poso directament el videoclip.