Mentre George Bush, de visita a Albània, es donava un bany de masses, algun llest va aprofitar per robar-li el rellotge (vegi's el vídeo a la secció de notícies, al final). Ja té coña que en un dels pocs països europeus on se l'ha rebut amb autèntica expectació i sense aparents protestes la gent s'atreveixi a fer això.. Aquí, si vingués, segurament organitzaríem la major manifestació de la història, però a l'hora de la veritat ningú s'atreviria a mirar-li als ulls, i ja no dic sortir al carrer a aclamar-lo i sobar-lo encara que en tinguéssin ganes. Els catalans a vegades som així, rondinaires i covards.
Em sembla tan hilarant la situació, que fins i tot oblido de quin personatge es tracta. El mateix individu que es va ennuegar amb una galeta (succés encara avui sospitós i mai ben explicat) o demana permís per fer un pipí a una assalariada seva, és el què monta una guerra preventiva (bé, unes quantes)que cada dia costa la vida de molts innocents, el que desprecia els drets humans, el que se li'n fot el medi ambient fins que no veu que li pot treure vots... Bé, deixem-ho, m'estic sulfurant.
Nota: Ara que ho rellegeixo, espero que el servei d'informació del president americà no sàpiga català,... Vaig a comprobar que el telèfon no estigui punxat...
Per desengreixar una mica, reprenc la fabulosa secció de
La cançó del dia:
Adam Green - Friends of mine
Aquest americà, nascut l'any 1981, es un músic i cantant jueu que va començar amb el grup de rock-punk The Moldy Peaches, però ara és més conegut per la seva carrera en solitari. Els seus discos tenen un estil indie-folk, segons algunes revistes, cosa que tampoc explica res, com veureu. Fa la música que es podria fer als 70, per exemple, però amb una instrumentació molt cuidada, unes lletres intel.ligents i una imatge molt moderna
Friends of mine va ser el seu primer disc en solitari i segurament el millor fins ara. Conté 15 temes d'unes melodies absolutament brillants composades totes per ell, però la perla del disc és la cançó homònima. Per descriure-la només se m'ocurreix dir que és aquell tipus de cançó que t'alegra el dia. Una melodia senzilla i enganxosa, però no facilona, una veu profunda i versàtil, uns arranjaments de cordes meravellosos de Jane Scarpantoni, que ha colaborat amb Bruce Springsteen, Sheryl Crow, Patti Smith, R.E.M., Kristin Hersh, Lou Reed, entre d'altres,... A vegades, val més escoltar i prou ( i en aquest cas, somriure) És una cançó que m'ha acompanyat en molts moments feliços aquests anys i de la qual no em cansaré mai.
Disc: Friends of mine (2003)
Intèrpret: Adam Green
Tall núm.7, 2:49 min.
ACTUALITZACIÓ: he descobert com penjar cançons al post. Aquesta en concret no hi és, però en poso una del seu últim àlbum, Jacket full of danger, i que té el seu estil característic: Novotel.
Escolta-la aquí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada