Gairebé cada dia passo per les obres de la Plaça de la Reforma de Manresa. Fa mesos que està tota foradada (hi fan un aparcament) i properament urbanitzaran la plaça en sí. El projecte original va ser objecte de polèmica entre els veïns perquè gairebé no hi havia arbres, al contrari que la anterior, que era lletja, però amb arbres. Al final crec que la pressió veïnal va fer canviar el projecte i introduir més verd. Això mateix es pot extrapolar a altres espais de la ciutat i, en general, a moltes ciutats de Catalunya.
El què em crida l'atenció no és tant el debat places dures si o no, com que això m'ha fet pensar en com canvien les ciutats amb els anys (i torno al meu tema obsessiu preferit del pas del temps)
De vegades m'esgarrifo quan, passejant pels carrers, vaig pensant en el què hi havia abans en un lloc determinat, en aquell edifici que van tirar a terra, en aquella espai que van reurbanitzar, en aquell solar de tota la vida que ara és ocupat per un edifici nou, per aquella botiga de tota la vida que ara tanca i obre un banc...
La meva memòria personal, la meva infància va lligada, sense que en fos conscient, a uns carrers, uns edificis, unes olors, i algunes d'elles ja no hi són, s'han perdut. Els nens d'ara passaran per davant de Caixa Girona, al Passeig, per exemple, i mai sabran que allà hi va haver una de les millors llibreries de la ciutat, o en sortir del cinema Atlàntida (si és que sobreviu gaires anys) només veuran edificis on molta gent recordarà per sempre que hi havia el solar on es posaven les atraccions per la festa major. I no ho dic ni amb tristesa ni amb enyorança. No tenim temps per aquestes coses, tot va (o ens ho sembla) massa ràpid.
----------------------------------------------------------------------------------
Un comentari sobre la proposta del Conseller de Cultura de subtitular les pel.lícules i sèries a TV3. Podeu llegir la notícia i veure el vídeo aquí!!
Una de les coses que crida més l'atenció quan viatges fora, és que a la televisió no es dobla sinó que es subtitula. I la gent ho veu com la cosa més normal del món, perquè tota la vida s'ha fet. I al cinema igual.
En canvi, al nostre país, el subtitulat té molt mala premsa. És una de les poques imposicions de l'època del franquisme que una majoria de la població encara defensa. Jo entenc que si sempre has vist les pel.lícules doblades, et molesti o et costi veure-les en versió original, però a la gent més jove, aquesta que s'apunta a classes d'anglès, va a l'estranger a estudiar, o es lamenta quan no li donen una feina perquè no té idiomes, aquestes persones precisament no puc entendre que vulguin les pel.lícules doblades. És una qüestió de comoditat, només. Sé que tinc una opinió una mica radical, però no pot ser que un país amb un nivell d'anglès (i de la resta d'idiomes)tan baix com el nostre passi la majoria de producció audiovisual extrangera a la televisió i al cine doblada.
També s'ha de dir que la imatge del cinema subtitulat no ajuda a què les coses canviïn. El clixé aquest de cines de pel.lícules d'art i assaig, en blanc i negre, avorrides, amb un públic snob, gafapastes i succedanis, ha fet molt mal a la versió original. I és injust.
Potser subtitulant els films i sèries a la televisió pública s'acostuma una mica a la gent i ja no els faci tanta mandra veure les pel.lícules al cinema en versió original, que és com s'haurien de veure sempre. I ja no només per temes de llengua, sinó per preservar l'obra tal i com el seu creador la va idear i els actors s'esforcen a representar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada